La Moixiganga de Lleida és una dansa tradicional amb una història que es remunta, segons documentació, a l’any 1441, quan formava part de la processó del Corpus i representava escenes religioses de la Passió de Crist. Amb el pas dels segles va anar evolucionant fins a convertir-se en una peça festiva i finalment va deixar de ballar-se l’any 1946, quedant pràcticament oblidada.
Segons explica Mireia Guivernau, de l'Esbart Dansaire Sícoris, “la moixiganga és una dansa que es ballava als seguicis de la ciutat de Lleida” i que va restar desapareguda durant dècades fins a la seva recuperació.
La recuperació de 2011: una iniciativa de l’Esbart
La dansa va tornar a la vida l’any 2011, gràcies a la iniciativa de l’Esbart Dansaire Sícoris, coincidint amb el 40è aniversari de l’entitat.
Tal com explica Guivernau, la recuperació es va fer a partir de la documentació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), que aportava informació històrica sobre la dansa. També es van utilitzar fotografies antigues, que ajudaven a entendre la indumentària i algunes formacions. A més, es van recuperar fragments musicals conservats, que van permetre reconstruir part de la música original, i també elements coreogràfics antics, que van servir de base per crear la nova versió de la dansa.
La Moixiganga de Lleida està formada per diversos moments o balls que estructuren la dansa. Un és el Ball dels Arcs, on els dansaires ballen amb arquets formant cadenes i figures en moviment. També hi ha la Morra, que representa una mena de joc o juguesca de mans.
Un altre element és el Ball dels Plats, en què es marca el ritme picant amb plats i bastons de fusta. El Ball de l’Enterro és una altra escena dins la coreografia, i finalment el Ball de la Torre, on els dansaires formen una construcció humana més elevada que les altres figures. També hi ha una figura destacada: un nen que fa d’àngel, que puja a les parts més altes de les construccions humanes.
La singularitat de Lleida
Una de les principals diferències respecte a altres moixigangues de Catalunya és el seu caràcter menys religiós. Segons la dansaire, en altres llocs “a cada parada fan una escena religiosa de la Passió”, mentre que a Lleida “no tenen tanta referència religiosa”. Així, la Moixiganga lleidatana ha evolucionat cap a un format més festiu, tot i conservar alguns elements simbòlics del seu origen.
A més, la Moixiganga de Lleida es divideix en dues versions principals. D’una banda hi ha la Moixiganga de carrer, que és la que es balla dins el seguici de la Festa Major. Té un caràcter festiu i popular, i està integrada a les cercaviles i actes de carrer de la ciutat.
D’altra banda hi ha la Moixiganga escènica de la Passió de Crist, que es representa per Setmana Santa a la Catedral. Aquesta versió està centrada completament en la narració religiosa de la Passió, amb una posada en escena més teatral i simbòlica.
Una recuperació que genera orgull
Per a l’Esbart Dansaire Sícoris, la recuperació ha tingut un fort impacte cultural i emocional. En paraules de Mireia Givernau, “és un honor i ens ha fet sentir orgullosos haver recuperat una dansa que feia des del 1946 que no es ballava”.
També destaca el valor cultural del projecte: “hem contribuït a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat”. A més, la dansa permet viure la Festa Major des de dins i apropar la cultura popular al públic, ja que “el seguici és una manera de baixar de l’escenari i atansar-nos a la gent”.
Després de més d’una dècada, la Moixiganga s’ha consolidat com una peça essencial del seguici. Fins i tot, s’han incorporat novetats com la participació de joves dansaires al seguici del Marraco. Segons Guivernau, la seva presència actual és tan forta que forma part de la identitat festiva de la ciutat.
