Enver Aznar: El dèficit històric de les polítiques d’habitatge (II)

Tal com dèiem en la primera part d’aquest article, les dades dels darrers disset anys són aclaparadores. La immensa majoria de promocions d’habitatge venen del sector privat, i les públiques són gairebé una anècdota. Les pràctiques especulatives del sector privat, tenen una característica principal i és la divergència notòria entre l’oferta i la demanda. Mentre els pics de demanda per preu es situen en uns 600-800 euros al mes, els pics d’oferta es situen en més de 1.300€ al mes, segons un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, publicat al febrer d’aquest mateix any.

Les institucions públiques tenen l’obligació de garantir i vetllar per l’accés a l’habitatge, i tenen eines per poder-ho fer. En la línia de posar els instruments legals a disposició de la ciutadania, l’article 17.3 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, de dret a l’habitatge resa que: “La qualificació urbanística de sòl que efectuï el planejament general pot establir que l’edificació d’ús residencial es destini totalment o parcialment a habitatge amb protecció oficial, tant en el cas de noves construccions com en el de gran rehabilitació dels edificis existents” i en legislació catalana, el Text refós de la Llei d’urbanisme, i l’article 17 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge preveuen que el mecanisme per a dur a terme aquesta regulació són els plans urbanístics, i ja contemplen l’obligació de destinar el 20% com a mínim del sostre qualificat per a l’ús residencial de nova implantació a habitatge amb protecció oficial.

Aquesta ha estat la base perquè al Ple de l’Ajuntament de Barcelona s’aprovés una moció presentada per moviments socials on es proposava, entre d’altres, la destinació del 30% dels sostres dels edificis de nova construcció i els sotmesos a rehabilitació integral a habitatges de protecció oficial.

L’accés a l’habitatge és l’accés a viure a la nostra ciutat, és la possibilitat de crear i enriquir el teixit social de barri i l’ajuntament no li està posant fàcil als vilanovins i vilanovines, no només amb el dèficit històric en habitatge social, sinó en emprendre de manera valenta accions que facin de contrapès a la bombolla immobiliària, als desnonaments per impagaments hipotecaris i als cada vegada més habituals desnonaments invisibles, aquells que ho son per abusos de lloguer sense necessitat de passar pel jutjats. Estem veient com masses vegades són els diferents moviments socials els únics amb capacitat de resposta per donar alternatives o com els casos d’ocupacions precàries es disparen a la nostra ciutat mentre la banca manté pisos buits a l’espera de fer negoci en un futur. Per això cal que siguem valentes, totes. Implicar a les institucions i als promotors immobiliaris per augmentar el parc públic d’habitatge necessitarà d’un gran múscul a la societat civil, no serà suficient només amb presentar mocions al ple. Associacions veïnals, tercer sector, sindicats i moviments socials són imprescindibles per construir una coalició veïnal robusta que mantingui el polze a lobbies.

Al cap i a la fi, no estem demanant res més que allò què és totalment habitual en altres països del nostre entorn, és simplement que els recursos públics i la política tinguin perspectiva humana enlloc de mercantilista, és que la nostra ciutat hi sigui per cuidar-nos.