L’actriu Najwa Nimri ha rebut aquest divendres el Gran Premi Honorífic de la 53a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Najwa Nimri ha assenyalat que rebre aquest premi és un honor per a ella perquè si alguna vegada pensa “en si l’imaginari col·lectiu s’ha estancat, que darrerament passa bastant sovint”, mira al Festival de Sitges. “Si vull veure si encara existeix una certa llibertat en el moment de narrar, valentia i creativitat, miro a Sitges”, ha afegit. L’actriu ha indicat que al certamen hi passa “una cosa miraculosa i és que l’art i l’entreteniment s’uneixen”.
Després de rebre el guardó, l’actriu ha apuntat que tots els nous directors que ha descobert els darrers anys han nascut i han passat pel Festival de cinema de Sitges. Ha assegurat que podria citar moltes pel·lícules en aquest sentit.
Najwa Nimri ha indicat que com li ha passat a ella amb la televisió al Festival de Sitges passa “una cosa miraculosa i és que l’art i l’entreteniment s’uneixen. És com un miracle que el cinema visqui en un espai que és entretingut i el director i tot l’equip no tinguin por de crear. Sitges refresca i la por refresca”.
“Franco és mort, però aquest festival està viu”
Najwa Nimri s’ha acomiadat amb una “sentència” que va dir un periodista de ‘Variety’ sobre la seva primera pel·lícula ‘Salto al vacío’ al 1996: “Franco és mort, però el cinema espanyol està violentament viu” (“Franco is dead, but spanish cinema is violently alive”). Acte, ha assegurat, en anglès: “Franco és mort, però aquest maleït festival està violentament viu” (“Franco is dead, but this fucking festival spanish cinema is violently alive”).
Trajectòria
Nascuda a Pamplona i d’ascendència jordano-espanyola, Najwa Nimri debuta amb força a ‘Salto al vacío’ (1995), una de les fites del cinema independent estatal, per la qual va obtenir el Premi a la Millor Actriu Europea al Festival de Berlín. Als anys 90, va coprotagonitzar ‘Abre los ojos’ (1997) d’Alejandro Amenábar.
Després van venir altres incursions al gènere com ‘Los amantes del círculo polar’ (1998), ‘Faust 5.0’ (2001), ‘Verbo’ (2011) i ‘Quién te cantará’ (2018). A més de compaginar el cinema amb la música pop, també ha esdevingut una estrella de la televisió gràcies a les sèries ‘Vis a vis’ i ‘La casa de papel’.
