“Noves oportunitats” per Oriol Huguet

Com a societat, hem vist com el coronavirus ens ha demostrat que tots som vulnerables

Imatge del Passeig Martítim de VNG. Foto: A. Ll.

Vaig llegir un “tweet” que em va fer pensar molt. Plantejava si el fet que s’acumulés molta gent junta caminant o fent activitat física en l’espai públic era degut al desconfinament o al fet que les ciutats estaven no dissenyades per poder fer aquesta activitat. Estirant una mica d’aquest fil, la catàstrofe humanitària del coronavirus que estem vivint, ens deixa diferents reptes que com a metge especialista en medicina familiar i comunitària, crec que s’han d’abordar des d’un punt de vista comunitari. Sempre s’ha parlat de “salut en totes les polítiques”. 

L’exemple d’aquesta piulada que he citat abans n’és una. Probablement les ciutats i l’espai públic no estan planificades per realitzar activitat física o poder gaudir d’aquest espai. Pot ser la crisi del coronavirus una oportunitat per tal de tenir en compte en futures modificacions o intervencions en l’espai urbà aquesta qüestió? Probablement ho veurem en uns anys. El repte que tenim de forma més imminent és com s’aborda a escala sanitària i social la seqüela del coronavirus, que conviurà amb l’anterior crisi econòmica. 

En l’àmbit sanitari, crec que tardarem molts anys a recuperar l’atenció sanitària com la coneixíem, si és que es pot tornar a recuperar. Per un costat tindrem les seqüeles emocionals que deixarà el coronavirus: dols, pèrdues… Totes elles cruels… Sense possibilitat de comiat en la majoria dels casos… Tenim totes les malalties que per no ser agudes o urgents estan esperant a la tornada a la “nova normalitat” per ser visitades. A això hem de sumar la incertesa que ens deixarà el coronavirus en l’assistència als centres de salut i com es farà i quin paper hi tindrà la “virtualitat”. Quan es planteja virtualitzar les visites via telemàtica o telefònica, el sistema ha de poder garantir l’equitat en l’accés a aquestes eines i arribar al màxim nombre de persones, i més en un sistema públic de salut. I finalment, no tindria prou paper per a poder explicar el model d’envelliment i l’atenció en residències. S’haurà de replantejar i consensuar un model entre residències, població, socials i sanitaris i sobre què suposa estar ingressat en una residència. Tot pot ser una residència? Són “rendibles” econòmicament les residències? I si no ho són, com gestionem l’envelliment i la dependència? Cal gestionar-les de forma pública? Aleshores, totes les persones poden estar en una residència? Per què moltes tenen manca de personal? Són preguntes que cal fer-se i respondre de forma responsable. 

En l’àmbit social, la situació encara és més complexa. A l’atenció primària, que potser som la part més social de la salut, haurem de poder detectar les situacions vulnerables i fràgils. No pot ser de cap altra manera. S’ha de poder treballar de forma conjunta en la detecció i abordatge de les diferents situacions que ens anirem trobant. La crisi social que portem vivint fa uns anys, i dic vivint perquè en cap moment s’ha resolt, no farà res més que agreujar les situacions més fràgils. El treball conjunt en l’àmbit salut i social, així com la intervenció amb diferents agents socials ha de ser clau en poder-los abordar. S’ha de poder dotar la ciutat en recursos per gestionar de forma coordinada aquesta fragilitat. Quan parlo de recursos, crec que és hora de poder donar autonomia a les persones que atenen aquesta fragilitat, per tal de poder gestionar-la i tenir en compte la seva visió abans de prendre cap decisió per tal de dotar de recursos allò que realment ho necessita. Fora de l’atenció directa 

a les persones: espai públic, activitat física, cultura…, s’haurà de replantejar com es torna a interactuar. Caldrà un replantejament d’activitats i garantir un “entorn segur” almenys en els pròxims mesos o potser anys. 

Com a societat, hem vist com el coronavirus ens ha demostrat que tots som vulnerables. Prou d’infantilitzar a la societat. Amb la magnitud del que ve per davant, crec que el més responsable és poder treballar per tal que el màxim nombre de coses puguin anar bé, sabent que abans ja n’hi havia algunes que no anaven bé i que no tot es podrà resoldre. La participació d’atenció primària en aquests espais de debat, així com d’agents socials i municipals, ha de ser clau per tal d’augmentar la detecció de fragilitat així com d’intentar garantir l’accés al màxim nombre de població als recursos que es necessitin. Tot no anirà bé, però segur que treballarem de forma incansable perquè siguin el menor nombre de coses. 

Oriol Huguet Briva Metge. Especialista en Medicina Familiar i Comunitària Secretaria de Política Institucional d’ERC – Vilanova i la Geltrú