La Unió Europea es compromet a la protecció de l’entorn marí a través de les polítiques mediambientals i de pesca. Malgrat tot, en la pràctica, la UE només ofereix una protecció parcial de l’entorn marí.
La xarxa de zones marines protegides, que arriba fins als 3000 espais, és probablement la mesura més emblemàtica presa per la UE. Tot i ser una extensa xarxa de protecció, però, els auditors sostenen que és poc profunda. Per a que aquesta protecció fos realment eficient, hauria d’oferir prou cobertura a les espècies marines vulnerables i als seus hàbitats, així com introduir restriccions a la pesca quan fos necessari i estar gestionades adequadament. D’aquestes 3000 zones, menys de l’1% podrien considerar-se zones de protecció total garantida.
Per altra banda, les normatives de biodiversitat de la UE en relació a les polítiques pesqueres no s’han pogut desenvolupar amb rigor, i no funcionen en la pràctica. Algunes d’aquestes normatives tenen fins a 25 anys i no tenen en compte els nous descobriments científics. Tot i que la política pesquera comuna estava començant a mostrar indicis de millora a l’Atlàntic,en el Mediterrani només un 6% de les poblacions avaluades compleix els requisits de rendiment màxim sostenible.
La Unió Europea va destinar 6.000 milions d’euros al Fons Europeu Marítim i de Pesca. Els auditors estimen, però, que els quatre estats membres auditats (Espanya, França, Itàlia i Portugal) havien gastat només el 6 % d’aquests fons en mesures directes per la conservació i un 8% en mesures amb un impacte menys directe per aquesta conservació.
La fiscalització abarcava el període de 2008 a 2020 i es centra en el Golf de Biscaia, el Mediterrani occidental, la Península Ibèrica i la Macaronèsia. En el transcurs del 2021 es celebrarà una reunió de les parts d’aquest conveni fiscal de les Nacions Unides sobre Diversitat Biològica. Debat que segur serà clau per la presa de decisions de cares a l’agenda 2030.
