Veïns de Ripoll han rebut aquest dimarts la comitiva de Vox amb cartells, clàxons i crits de “fora feixistes dels nostres pobles”. Tant el candidat a la Generalitat, Ignacio Garriga, com la presidenta del partit a Madrid, Rocío Monasterio, s’han referit a la ciutat com a “bressol del gihadisme”. Vox ha aprofitat la visita al municipi on vivia l’imam acusat dels atemptats del 17-A per tornar a vincular Ripoll amb el terrorisme, i la immigració amb el “totalitarisme de l’Islam”. Després dels parlaments, la comitiva de Vox, per primera vegada aquesta campanya, ha caminat pels carrers del municipi. L’objectiu era arribar fins a la mesquita per fer-se la foto. Ho han aconseguit, seguits per grups d’antifeixistes i custodiats pels Mossos.
Un grup d’antifeixistes ha tornat a rebre la comitiva de Vox, aquest cop a la plaça de l’Ajuntament Ripoll, i, novament, els Mossos han fet un cordó policial per evitar que arribessin fins al grup d’extrema dreta. Tot i que els manifestants han reivindicat el seu dret d’estar a la plaça, els agents els han fet retrocedir fins a la vorera de l’altra banda del carrer.
Garriga ha tornat a denunciar la “creixent islamització de Catalunya, des del bressol del gihadisme”, ha dit, i ha insistit a denunciar la “permissivitat de la resta de partits amb l’islamisme radical” que, assegura, està instal·lat a Ripoll, sense aportar, però, dades ni fets objectivables que demostrin una preocupació real al municipi per la presència de fenòmens propers al gihadisme i sense que cap institució o cos policial hagi posat mai Ripoll com a exemple d’aquest extrem.
Per la seva banda, Rocío Monastrio, ha lamentat que “només se senti parlar de Ripoll relacionant-la amb els enemics de la llibertat”, mentre ella mateixa ha insistit a relacionar el municipi amb el terrorisme i amb l’imam que “va instigar els seus per cometre el terrible atemptat del 17-A”. Monasterio, fins i tot ha anat més enllà i ha afirmat que Vox havia vingut al municipi “per defensar el dret de les dones a caminar pels carrers de Ripoll sense haver-se de posar un burca”, donant a entendre que era habitual i que si no es fa res, acabarà sent una realitat.
