L’Audiència de Girona ha absolt l’acusat que s’enfrontava a 14 anys de presó per violar una familiar menor d’edat a Olot durant les vacances de Setmana Santa del 2018. La sentència recull que el processat s’estava a casa d’una tia i que la menor, aleshores de 14 anys, va anar a passar-hi uns dies perquè la dona era la seva aviastra. El tribunal exposa que la nit de dissabte, quan la resta de família dormia, la menor va entrar al menjador, on dormia l’acusat. Van estar una xerrant “momentàniament” però no ha quedat acreditat que, quan ella volia marxar, “ell l’agafés amb força pels braços”, l’empentés contra el sofà i la violés. La sentència conclou que no hi ha proves dels fets i que el relat de la noia no té “la persistència necessària”.
Al final del judici, la fiscalia va mantenir la petició de 14 anys de presó per un delicte d’agressió sexual amb penetració a menor i l’acusació particular s’hi va adherir. La defensa, encapçalada pel lletrat Pere López de Coca, va demanar l’absolució perquè considerava que els fets no havien quedat acreditat.
La sentència de la secció tercera de l’Audiència de Girona, de la que ha estat ponent la magistrada Sonia Losada, conclou que “si no s’acredita la culpa de l’acusat més enllà de tot dubte raonable”, el tribunal ha de dictar la sentència absolutòria “encara que tampoc s’hagi demostrat clarament la seva innocència”.
Així, la sala exposa que la víctima i l’acusat van coincidir sota el sostre d’una familiar comuna durant les vacances de Setmana Santa del 2018. Al domicili d’Olot, també hi dormien els tres cosins de la menor i la seva aviastra. Segons la sentència, la nit de dissabte la menor va entrar al menjador, on hi havia el processat perquè era el lloc on havien habilitat un llit perquè hi dormís perquè els habitacions estaven plenes.
Tot i que el tribunal declara provat que tots dos van estar xerrant “momentàniament”, resol que no s’ha acreditat el relat de la víctima, que va explicar que, quan va voler tornar cap a la seva habitació, el processat la va subjectar amb força pels braços, la va empentar contra un sofà i la va violar. La menor va explicar que es va quedar en xoc i no va avisar la seva aviastra. L’endemà ho va explicar a una amiga però no va dir res més fins temps després, mentre feia teràpia amb una psicòloga. La denúncia la van posar l’agost del 2019.
L’acusat va negar els fets. Segons el seu relat, va ser la menor qui se li va insinuar en diverses ocasions i li feia “bromes” que el feien sentir “incòmode”, com ara estirar-li la tovallola quan veia que ell s’anava a dutxar o entrar al lavabo. L’home atribuïa la denúncia al fet que ell la rebutgés aquella nit, quan ella se li va asseure a la falda.
Testimonis no citats
La sentència remarca que no hi ha proves que corroborin el relat de la víctima i l’Audiència critica que les acusacions no hagin citat a declarar testimonis que podrien haver estat crucials per acreditar els fets, com ara l’amiga a qui la menor diu que li va explicar o un dels seus cosins, que aquella nit era a la casa: “El tribunal no comprèn com, havent pogut obtenir el testimonis d’un tercer aliè a la família que podia oferir un relat o descripció, no només d’allò que li va explicar la seva amiga, sinó del seu estat anímic, no s’hagi procurat”.
Això, sumat a que “resulta obvi que la memòria de la víctima s’ha vist perjudicada pel pas del temps i existeixen dades perifèriques que no es mantenen idèntiques en les diferents declaracions prestades”, fa que la declaració de la menor “no superi la persistència necessària en aquells elements essencials de l’acció que s’atribueix a l’acusat” i no té “la consistència necessària per enervar la presumpció d’innocència”.
“En aplicació del principi ‘in dubio pro reo’ que regeix el procediment penal, procedeix l’absolució de l’acusat perquè el tribunal no ha arribat a una certesa, més enllà de tot dubte raonable, que els fets es produïssin tal com els va descriure la denunciant”, conclou la secció tercera.