El que havia de ser una tarda d’orgull gracienc i de cultura popular va esdevenir una escena digna d’una crònica política incendiària. Ahir, la Festa Major de Gràcia va començar amb un pregó històric, però no pel seu contingut, sinó per la tensió, els insults i les múltiples protestes que van envair cada racó de la plaça de la Vila.
L’encarregada d’obrir la festa va ser l’escriptora i historiadora Maria Garganté, que va defensar el valor de la cultura i de les editorials independents. Però escoltar-la va ser una missió gairebé impossible: xiulets constants, crits contundents com “Cap veïna marxarà d’aquest barri” i “PSC, fills de puta”, i una muralla sonora que feia impossible seguir el discurs.
El pregó, convertit en trinxera política
Entre la multitud hi havia en Pol Sànchez, veí indignat i portaveu d’un grup de persones que xiulaven contra els polítics presents. No es va mossegar la llengua: “El PSC és la major xacra de la història. Que se’n vagin tots, només fan que potenciar Espanya. Aquí som catalans. Que es fiquin la bandera espanyola per on puguin i marxin ja. No pensem escoltar el discurs de merda que estan venent avui.” Les paraules de Sànchez eren una mostra de la ràbia acumulada per un sector del barri, que ahir va convertir el pregó en una protesta en directe contra el govern municipal i el que consideren una ocupació cultural i econòmica per part d’Espanya i del turisme massiu.
Un “segrest” que no va deixar ningú indiferent
Minuts abans de començar el pregó, cinc persones amb la cara tapada (lluïen mocadors i ulleres fosques) i que es van presentar com a membres del FOPEC (Front d’Alliberament Puta Espanyista Gracienc) van aparèixer per dur a terme el que seria el gran protagonista del dia: el pregó alternatiu. Amb un discurs punyent, van denunciar el que anomenen “segrest del barri per part dels turistes i de les polítiques municipals”.
En la mateixa línia i amb un to irònic, van anunciar: “Segrestarem la Laia Bonet fins que Gràcia sigui lliure. Les nostres veus no seran silenciades.” A escena, es podia veure una dona amb una bossa de brossa al cap i amb una imatge de Bonet. Al darrere, un membre del FOPEC li llençava aigua amb una pistola d’aigua.
Per a sorpresa de tothom, minuts després, la veritable Laia Bonet apareixia davant de tothom, com si res no hagués passat. El gest va ser rebut amb més crits i xiulets.
Tres protestes simultànies, una sola plaça
Acabat el pregó, la plaça es va convertir en una olla a pressió. Tres mobilitzacions diferents van confluir al mateix espai:
- Socorristes de les platges exigint diàleg directe amb Bonet.
- Veïns de Vallcarca amb una pancarta gegant: “El barri és per viure, no per especular”.
- Un zepelí inflable sobrevolant la plaça amb el missatge: “Prou comerç d’armes amb Israel”.
El resultat: crits simultanis, càmeres a tot arreu i un ambient on la festa quedava en segon pla.
L’incident del carrer de Lluís Antúnez: “Close!! Cerrado!!” i un mur invisible
Si la plaça de la Vila bullia de tensió, al carrer de Lluís Antúnez la situació no era menys explosiva. El que havia de ser un carrer “quasi” guarnit per lluir davant de veïns i visitants es va convertir en un punt de fricció directa entre els organitzadors i el mateix veïnat.
L’Elvira Ramírez, veïna de Gràcia i mare de dos fills de 14 i 6 anys, explicava, visiblement nerviosa, com va viure el moment: “Ens vam acostar al carrer perquè volíem saber quan obririen. No volíem entrar, només preguntar. De cop, un noi del grup que guarnia ens va cridar ‘Està tancat!! Close!! Cerrado!!’ a ple pulmó. Els nens es van espantar i jo em vaig quedar glaçada. Em vaig sentir atacada.” Ramírez assegura que el to era “agressiu, com si fóssim enemics” i que, quan va intentar respondre que només volia informació, el noi va repetir que el carrer estaria tancat fins l’endemà i que marxessin immediatament.
El cas no va ser aïllat. Segons diversos testimonis, un altre home —que afirmava tenir una urgència— va intentar accedir pel mateix carrer i tampoc va poder. Li van respondre amb un sec “busqui una altra alternativa” i sense cap intenció d’ajudar-lo a trobar un camí accessible.
Amb aquests casos, que es repeteixen en més carrers durant aquests dies, dues dones grans, que no van voler donar el seu nom per por a represàlies, van carregar durament contra la manera com es gestionen els carrers guarnits: “Ens tracten fatal. No hi ha respecte per la gent del barri que porta tota la vida aquí. És com si els carrers fossin una propietat privada dels que guarneixen. Però el carrer és públic. Ara tot està tancat amb cintes, vigilants i males cares.”
Festes per als turistes: un barri venut?
Amb el que es va viure ahir, el debat ha quedat obert i encès. Molts veïns coincideixen que la Festa Major ja no és el que era i que el seu veritable destinatari no és el poble gracienc, sinó els visitants que omplen el barri cada agost. La Maria Suñé, veïna de tota la vida, ho diu sense embuts: “Si aquestes festes no són per a nosaltres, per a qui són? Jo vull un barri viu, però si els mateixos veïns ens hem deixat trepitjar, què ens queda?”
També la Rosario Benítez, que porta 50 anys vivint a Gràcia, hi afegeix un punt d’autocrítica: “El turisme ho ha arruïnat tot, sí. Però també nosaltres, que hem anat cedint, acceptant-ho tot. Hem permès que el barri es vengués a trossos, i ara ens queixem quan ja és massa tard.”
El sentiment és compartit per molts: carrers guarnits pensats per a Instagram, locals plens de visitants però amb preus inassumibles per al veïnat, i una festa que s’ha transformat en un aparador. Així doncs, el que ahir havia de ser un tret de sortida alegre s’ha convertit en un mirall incòmode del que és avui Gràcia: un barri dividit, on la tradició i la protesta xoquen cara a cara, i on la gran pregunta ja no és com decorar millor els carrers… sinó per a qui es fa realment la festa.