Hi va haver un temps en què Sabadell feia olor de llana, carbó i oli dels telers, un temps en què la ciutat prosperava. La classe obrera es va transformar i créixer durant la postguerra, especialment a les dècades del 1950 i 1960. En aquells temps es va viure un moviment migratori cap als pols industrials de diverses comunitats de tot el territori espanyol i, de la mateixa manera, cap a les potències industrials de l’època a Catalunya.
Sabadell, com altres ciutats, va ser una oportunitat de créixer econòmicament per a centenars de migrants que venien dels punts rurals de l’estat, especialment d’Andalusia i Múrcia. A diferència d'altres territoris, els bombardejos de la Guerra Civil no van enrunar la infraestructura productiva local, fet que va convertir Sabadell en un territori d’esperança i de prosperitat industrial. Tanmateix, les condicions d’habitatge no eren les òptimes a causa de la poca planificació que hi havia sobre el terreny urbanístic. Així, centenars de migrants es van veure empesos a buscar refugi a l’extraradi de la ciutat.
La llera del riu Ripoll es va convertir en l’escenari d’un teixit residencial excavat directament en la roca dels talussos. El fenomen es va estendre per punts com la Llanera, Can Puiggener, el Taulí i la Cobertera, però va trobar el seu nucli principal a la zona de Sant Oleguer, al Sud-est del municipi.
Segons les dades aportades per Joan Comasòlivas, director de l’Arxiu Històric de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell, a partir dels registres dels censos parcials que custodia la institució, l’any 1946 ja hi havia 119 coves habitades a Sant Oleguer d’un total de 186 a tota la vora del riu, on residien unes 900 persones. El pic de màxima ocupació es va assolir l’any 1952, amb 201 coves actives i 901 habitants registrats. Els drets d’ocupació es compraven i es venien per unes 3.000 pessetes, estimant-se que unes 2.000 van passar per aquests espais al llarg de la seva història.
Les coves mancaven d’aigua corrent, electricitat o clavegueram. Malgrat les condicions d’inhabitabilitat, la majoria dels residents eren treballadors a les fàbriques de la zona. Els mateixos habitants quan acabaven la jornada aprofitaven per fer de paletes dels seus habitatges per a maquillar l’entorn i disfressar-lo el millor possible de llar acollidora. El cas registrat de, aparentment, més temps vivint a les coves és el d’una família de dotze membres que va viure dos anys en una de les coves.
L’actuació del municipi va ser notablement lenta i l’assistència sanitària i manteniment dels habitatges va anar a càrrec del veïnat i de sectors de base de l’Església catòlica.
Davant una administració local la reacció de la qual va ser notablement lenta i limitada al registre demogràfic, l'assistència va recaure en el teixit civil i religiós. Metges com els doctors Pareja, Argení, Vilaplana i Mondéjar prestaven serveis voluntaris, amb el suport de figures abnegades com Aureli Carnisser, conegut com “el pare dels pobres de les coves” va mantenir un suport constant, dia i nit.
L'acció de jesuïtes com Josep Maria Borri i de civils com Simón Saura o Feliu Moix va permetre vertebrar una vida social interna que incloïa lligues de futbol per categories —amb partits de solters contra casats— i pessebres vivents per Nadal. Posteriorment, professionals com Montserrat Obradors van aportar una visió tècnica d'assistència social i van fer d'interlocutors amb l'Ajuntament.
El canvi de rumb definitiu va arribar arran de la tragèdia. Tot i que l'any 1950 la visita del bisbe Modrego i de l'alcalde Marcet va evidenciar la urgència d'habitatges —impulsant la construcció, l’any 1950 dels primers 135 pisos a Campoamor (les cases de Nostra Senyora de Fàtima)—, el trasllat definitiu es va precipitar a causa dels accidents mortals per esfondrament dels anys 1953, causant la mort dels germans Egea, i 1958, la dels menors Amador i Trinidad Olmos.
Després d'aquests fets, l'administració va clausurar i tapiar les cavitats. A través de la solidaritat veïnal, l'autoconstrucció i l'edificació dels grans polígons públics posteriors, la població es va reubicar progressivament als barris dels Merinals, Ca n'Oriac, Torre Romeu o Espronceda, fixant els fonaments urbans del Sabadell contemporani.
Avui dia, les coves de Sant Oleguer han passat de ser un símbol incòmode de la precarietat de la postguerra a esdevenir un espai de memòria gestionat en col·laboració amb el Museu d'Història i el Memorial Democràtic, recordant el capítol on la ciutadania, partint de les condicions més adverses, va edificar els fonaments de la comunitat actual.