Nenes de 9 anys, les víctimes sexuals més joves ateses a Vall d’Hebron el 2021

El 65% dels casos té lloc dins la família

L’Hospital Vall d’Hebron ha atès 343 casos d’infants i adolescents víctimes de violències des que el novembre del 2020 va posar en marxa una unitat especialitzada; 304 van ser durant el 2021. La Unitat d’Atenció a les Violències vers la Infància i l’Adolescència (Equip EMMA) és el dispositiu referent en aquest àmbit a la ciutat de Barcelona i compta amb dues pediatres, dues psicòlogues clíniques, dues treballadores socials sanitàries i una ginecòloga.

La majoria dels menors que arriben a la unitat, el 81%, ha patit algun tipus de violència sexual. El perfil de pacient atès és el d’una nena de 9-10 anys o una adolescent víctima de violència sexual. El 91% dels agressors són homes i més del 65% dels casos té lloc en l’àmbit intrafamiliar.

“Els sentiments són de culpa, de frustració, de molta por, no només la meva nena; un abús és una situació que taca tota una família, la ultratja, la fereix, l’omple de moltes coses. Vam arribar molt malament al grup EMMA, on vam començar el procés terapèutic”. La mare d’una de les menors ateses -que demana que no se l’identifiqui ni amb el nom ni amb qualsevol altre detall- explica així com van iniciar el camí per recuperar-se de l’abús que havia patit la filla per part d’una persona propera.

La filla havia passat de ser una “nena molt feliç” a mostrar-se “molt introvertida”, a “plorar sovint”, “dormir poc”, “sentir estrès per tot”, “no relacionar-se amb els amics” i a “fer-se pipí a sobre”. “Vam saber que alguna cosa anava malament. Em vaig asseure amb ella i li vaig demanar que m’expliqués què passava. I aquell dia vaig saber que la meva filla estava sent abusada”, evoca.

La mare ha fet un procés de “sanació del dolor”, sobretot pel sentiment de culpa que va carregar. “La meva filla sentia culpa per haver estat allà i jo, per no haver-hi estat. El ‘si hagués’ em va turmentar molt, però ho vaig superar. No ha estat fàcil, però per amor a la meva nena i veure que ella ho podia fer, jo també. Ha estat un procés molt trist, però l’estem culminant”, expressa.

Aquest recorregut terapèutic ha “omplert” la família de “confiança” i la filla, de “seguretat de saber que ella no en té la culpa”. “És una nena que fa les coses que li toquen a a la seva edat; és feliç; estudia i treu bones notes. Dins d’aquest dolor tan gran, el millor que ens va passar va ser arribar a l’equip EMMA”, diu la mare, que destaca també el treball d’integració social.

El 70% dels menors atesos són nenes

El 70% de les víctimes ateses a la unitat són nenes. Els perfils majoritaris són el d’una nena de 9 o 10 anys que revela una situació de violència sexual o una adolescent que, en el moment de canvi vital, recorda fets passats i identifica el que ha viscut, expliquen les responsables de la unitat.

La majoria de menors que atenen a la unitat han patit algun tipus de violència sexual. Altres tipus de violències que aborda l’equip EMMA són la física; l’emocional i psicològica; per negligència o la vicària, la forma de violència masclista contra els infants amb la finalitat de fer mal psicològic a la mare.

L’equip EMMA va néixer del protocol d’actuació de la Generalitat davant de maltractaments en la infància i l’adolescència en l’àmbit de la salut i treballa de manera coordinada amb els departaments de Salut; Drets Socials, a través de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA); Interior; Justícia i Educació.

El dispositiu va començar a funcionar com un equip multidisciplinari de tres professionals, una pediatra, una psicòloga clínica i una treballadora social sanitària i s’ha doblat amb una especialista més de cada àmbit davant l’alt volum de peticions de visita. També compta amb una ginecòloga especialista en infància i adolescència. Com a unitat de referència, les professionals atenen menors que arriben d’altres dispositius, com atenció primària, urgències hospitalàries, escoles o els equips de la DGAIA.

Atenció multidisciplinària

Quan el menor arriba a la unitat, es fa una visita multidisciplinària amb les tres professionals i la família, que tindrà un paper fonamental. “Oferim el tractament a la nena, nen o adolescent i a la família cuidadora, perquè l’infant per ell sol no podrà pal·liar les seqüeles”, assenyala la doctora Anna Fàbregas, adjunta del Servei de Pediatria i coordinadora de la unitat.

“Cal un treball sociofamiliar perquè les famílies cuidadores puguin acompanyar. No tan sols perquè són l’entorn en què aquestes violències es produeixen de forma majoritària i on es reprodueixen per risc de transmissió intergeneracional, sinó també perquè la violència sexual té un impacte importantíssim en tota la família”, afegeix Giuliana Ríos, treballadora social sanitària de la unitat.

El primer que fan aquestes professionals és crear un vincle de confiança i protecció amb el menor, que ve d’una relació de desconfiança amb un adult, recalca Mireia Forner, psicòloga clínica. Forner indica que després valoren com es troba psicològicament i treballen les emocions -moltes vegades, ràbia, culpa, vergonya, por- amb estratègies d’estabilització i aleshores comencen a elaborar la narrativa del trauma, és a dir, fer que aquella vivència sigui un “fet viscut però no en marqui el dia a dia”.

Amb els infants més petits, treballen molt a través del joc simbòlic, del dibuix i dels contes. Un dels objectius és que els infants trobin en un espai amable tots els serveis d’atenció i evitar-ne la revictimització, en la línia de les cases Barnahus, el model escandinau que posa els infants en el centre de l’actuació i que el Departament de Drets Socials ha començat a implementar.

Atenció precoç i sensibilització

Un 30% dels pacients pateix seqüeles en forma d’estrès post-traumàtic i presenta records intrusius, un estat emocional negatiu persistent, dificultats per dormir o malsons. La doctora Fàbregas posa èmfasi en la importància de l’atenció precoç als menors que han patit violències per evitar seqüeles psicològiques i físiques: “És molt important que, quan se sospita que un infant o adolescent pot viure una violència, les famílies ho comuniquin i busquin un recurs per a l’atenció. Com més precoç sigui, més es poden evitar les seqüeles”.

“Les violències en general i, sobretot, les sexuals estan invisibilitzades i les que detectem són la punta de l’iceberg. Per això és tan important la sensibilització, prevenció i detecció per part dels professionals i les famílies”, afirma Forner.

La psicòloga clínica recomana a les famílies treballar la comunicació i l’educació afectivosexual amb els infants. “Les nenes i els nens han de poder posar nom concret a les parts íntimes del cos. Igual que parlem de l’ull, l’orella i la boca, podem parlar de la vulva, els pits, el cul i el penis. Quan en parlem, ho normalitzem i no és un tema tabú”, assenyala. També indica que és important no forçar els fills a donar mostres d’afecte i treballar amb els infants la diferència entre “els secrets bons i dolents” i com posar límits als adults.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Xavier Espot i Francesc Viaplana tracten la cooperació en salut, economia i mobilitat laboral

Notícia següent

DiR Golf Costa Daurada s’amplia per acollir una nova àrea funcional

Notícies relacionades