Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
Cada any, l’arribada de la Mercè no només anuncia concerts, cultura popular, cercaviles, correfocs i activitats als carrers de Barcelona. També porta una altra tradició que genera tanta expectació com debat: el cartell oficial de les festes. Hi ha propostes que entusiasmen, d’altres que sorprenen i algunes que provoquen crítiques, però totes tenen un element en comú: permeten descobrir la mirada de creadors vinculats, d’una manera o altra, a Barcelona.
Al llarg dels anys, el cartell de la Mercè ha deixat de ser simplement una imatge promocional per convertir-se en una petita radiografia de la ciutat. Els artistes han representat la patrona de Barcelona de maneres molt diferents: com una dona de barri, com una figura abstracta, com una dona negra i migrant, com una nena durant la pandèmia o com un conjunt de generacions.
2016: Una Mercè diferent
Miguel Gallardo va introduir una altra mirada. La protagonista del cartell era una dona allunyada dels cànons de bellesa tradicionals. Gallardo volia crear una Mercè amb qui la ciutadania es pogués identificar i, per això, es va inspirar, en part, en la seva filla María per construir els seus personatges femenins. La proposta va representar un canvi important: la Mercè va deixar de ser només un símbol i va començar a assemblar-se més a una persona real.
2017: Una Mercè de barri
Javier Mariscal va donar una nova volta al personatge. La seva Mercè era una noia de barri, amb una estètica mediterrània i plena de referències a Barcelona. Al seu voltant hi apareixien elements com ela torre de comunicacions, l’estàtua de Colom, els creuers i fins i tot el Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Mariscal construïa així una Mercè urbana, jove i barcelonina, amb elements del passat però també amb una mirada cap al futur.
2018: Moltes Mercès en una sola ciutat
La proposta de Sònia Pulido, nascuda a Nou Barris, partia d’una pregunta senzilla: qui era realment la Mercè? La resposta era que no n’hi havia una de sola. El cartell presentava diverses dones que representaven diferents Mercès, sense una edat ni una aparença única. Agafades del braç i cobertes per una estructura que recordava el món del circ, les protagonistes transmetien festa, diversitat i comunitat. La Mercè passava a ser, d’aquesta manera, un reflex de la ciutadania que participava en les festes.
2019: Una Mercè negra, migrant i barcelonina
Maria Corte va representar una Mercè negra i migrant, inspirada també en la seva pròpia història familiar. La ciutat apareixia enredada entre els seus cabells. Hi trobàvem castellers, músics, escultures de Miró i altres referències a la cultura i al paisatge barcelonins. Entre els elements del dibuix també hi apareixia l’Open Arms, una referència que reforçava el missatge d’una Barcelona oberta a les persones que arribaven d’altres llocs. Era un cartell que ampliava la representació de la patrona i plantejava una pregunta sobre qui formava part de la ciutat i de la seva identitat.
2020: La Mercè en temps de pandèmia
El 2020 era impossible separar la festa del context sanitari. Barcelona vivia una Mercè marcada per la Covid-19, sense les grans aglomeracions habituals i amb activitats distribuïdes per diferents espais. Reskate Studio, format per María López i Javier de Riba, es va encarregar del cartell. La imatge mostrava una nena amb mascareta observant una llagosta. Era una escena aparentment senzilla però carregada de significat. La criatura representava la innocència després d’un període de confinament, mentre l’animal simbolitzava la natura i una sensació de llibertat. El cartell va quedar així inevitablement associat a un dels moments més excepcionals de la història recent de la ciutat.
2021: Una Mercè resilient
La pandèmia encara condicionava les festes de 2021. Els actes continuaven tenint aforaments i mesures especials i calia reservar entrades per participar en bona part de la programació. Malika Favre presentava una Mercè molt diferent de la de l’any anterior. Era una figura femenina poderosa que mirava directament l’espectador. El cos i la corona incorporaven diferents referències a Barcelona, entre elles un grup de persones ballant una sardana. La imatge transmetia força i resistència, en un moment en què la ciutat intentava recuperar progressivament la normalitat.
2022: Tres generacions de barcelonines
David de las Heras va posar al centre tres generacions de dones: una àvia, una mare i una nena. Les tres apareixien abraçades, amb la Sagrada Família al fons i diferents elements vinculats a Barcelona. La imatge jugava amb la idea de transmissió. El passat, el present i el futur de la ciutat convivien en una mateixa escena. L’àvia i la mare miraven cap al cel, mentre la nena mirava directament l’espectador. L’artista, a més, va crear diverses variacions del cartell oficial mantenint aquesta mateixa idea de les tres generacions.
2023: Recuperació de la memòria dels cartells
L’il·lustrador i dibuixant barceloní, Chamo San, va presentar un cartell en blanc i negre, inspirat en l’estètica dels fanzins dels anys setanta. La composició adoptava la forma d’un castell humà, una referència directa a la cultura popular catalana. Però el cartell amagava moltes més referències. Hi apareixien personatges vinculats a la història cultural de Barcelona, com Teresa Pàmies, Margarita Xirgu i Ramon Casas, i també picades d’ullet a cartells de Mercès anteriors, com els de Sònia Pulido o America Sánchez. El resultat funcionava gairebé com un joc visual: com més s’observava la il·lustració, més referències hi apareixien.
2024: La Mercè vista amb ulls d’infant
La proposta va fer un pas més enllà del cartell tradicional. La imatge de les festes naixia d’un projecte audiovisual de la productora CANADA, que convertia la Mercè en una història explicada des de la mirada d’un infant. El protagonista era un nadó que plorava a casa mentre la seva mare intentava tranquil·litzar-lo. Tot canviava quan el petit descobria per la finestra una geganta que ballava pels carrers de Barcelona. La música, les llums i els focs artificials transformaven l’experiència i feien que el nen descobrís la festa. La proposta posava així la mirada infantil al centre i presentava la Mercè com una experiència que es descobria per primera vegada. El cartell ja no era només una il·lustració, sinó que formava part d’un projecte audiovisual més ampli.
2025: Un cartell que es pot tocar
Lluís Danés va trencar encara més amb la idea convencional del cartell. En lloc d’apostar per una il·lustració o una composició gràfica tradicional, l’artista va presentar un carro construït amb fusta i metall, inspirat en els antics teatrins ambulants. El petit escenari reunia personatges i referències a diferents àmbits de la Mercè: la música, el circ, la cultura popular, la gastronomia, l’esport i la diversitat de Barcelona. La proposta recuperava així el valor dels objectes fets a mà i convertia el cartell en una peça física i escenogràfica. La Mercè ja no només es mirava: també es podia imaginar com un espai ple de personatges i històries. El projecte incorporava, a més, una altra novetat: la Mercè tenia una cançó pròpia, La Mercè canta, composta i interpretada per Gemma Humet amb la Banda Municipal de Barcelona, amb una proposta de moviment de la coreògrafa Ariadna Peya.
2026: Una Barcelona per descobrir amb la mirada
Enguany, la Cinta Vidal presenta una superfície blanca que es transforma en una representació en relleu de Barcelona. Hi apareixen espais reconeixibles com la catedral, la plaça del Rei i la basílica de la Mercè, juntament amb els deu districtes de la ciutat i alguns dels indrets que cada setembre acullen activitats de la festa major. La composició està pensada per observar-se des de diferents angles. Els edificis, les places i els espais naturals —com el mar, el parc de la Ciutadella o el Laberint d’Horta— es connecten en una ciutat que es descobreix a través de la mirada.
10 anys de canvis constants
El repàs dels cartells de la Mercè d’aquesta última dècada mostra molt més que una evolució artística. Al llarg d’aquests anys, la imatge de la festa ha anat canviant al mateix ritme que Barcelona i que la manera d’entendre les seves festes.
Els cartells han deixat enrere, progressivament, la representació d’una Mercè única i han començat a mostrar una festa més diversa, més urbana i més vinculada a la ciutadania. Dones de diferents edats i aparences, referències als barris, la cultura popular, la immigració, la memòria de la ciutat o fins i tot la mirada d’un infant han anat construint diferents maneres d’entendre la patrona de Barcelona.
Així doncs, la Mercè ha deixat de ser només una imatge penjada als carrers per convertir-se en una proposta artística capaç d’explicar una història.
