El cartell oficial de la Mercè d’aquest 2025 no podia ser més premonitori: un circ bigarrat, ple de coloraines i d’excessos. El que semblava una metàfora visual es va convertir ahir en diagnòstic. La capital catalana va viure una jornada de festa major que molts veïns defineixen, amb un punt d’ironia i resignació, com “un espectacle circense en tota regla”.
La Mercè, històricament, era una jornada de retrobament ciutadà. Famílies, colles i entitats baixaven al centre per participar en activitats de cultura popular, i la ciutat s’omplia d’un orgull col·lectiu. Enguany, però, la imatge dominant era ben diferent.
El públic: turistes a primera fila
A les Rambles, les activitats tradicionals —gegants i castellers— tenien un públic majoritàriament turístic. Les càmeres i els mòbils eren els veritables protagonistes. Les llengües dominants van ser l’anglès, el francès i l’italià, mentre que el català era residual.
Molts veïns lamentaven una sensació creixent: la festa ja no els pertany. El que abans era un ritual compartit avui sembla una atracció de parc temàtic. Els turistes ocupen les millors localitats de la graderia, mentre els barcelonins queden arraconats, com a figurants involuntaris d’un espectacle pensat per a la postal internacional.
Les obres: el número d’equilibrisme permanent
Barcelona fa anys que conviu amb obres. Però ahir, dia gran de la Mercè, la sensació d’una ciutat a mitges era omnipresent. Grues, tanques metàl·liques i voreres aixecades obligaven el vianant a fer de funàmbul improvisat. Les famílies amb cotxets havien de sortejar obstacles, els ciclistes esquivar desviaments, i els autobusos quedaven atrapats en una coreografia de carrers tallats i embussos.
La ciutat, que vol lluir al món la seva imatge de capital mediterrània moderna, es presentava a la seva festa major com un escenari d’obres eternes. Una carpa on el número estrella era la gimcana urbana entre pols, runa i desviaments improvisats.
La brutícia: un decorat gens festiu
Si el circ té animals, ahir els únics que semblaven descontrolats eren les deixalles. Papereres desbordades, contenidors plens fins a vessar, gots i llaunes abandonats a terra. El decorat de la Mercè era tan o més caòtic que l’espectacle.
A la plaça de Sant Jaume, un veí ho resumia amb cinisme: “Això ja no és festa, és un after. I l’endemà ningú no vol recollir. Ah, no, espera, que aquesta merda de festa continua més dies. Demà mateix marxaré al poble.”
Cultura popular en retrocés
El programa oficial continua sent extens i de qualitat. Hi ha concerts, dansa, espectacles de carrer i activitats internacionals de primer nivell. Però molts participants i entitats de cultura popular lamenten que el seu pes simbòlic s’esvaeix.
Les colles castelleres, les sardanes o els diables són avui petites escenes dins d’un programa cada vegada més orientat al macroconcert, al mapping i a les activitats que atreuen masses però que connecten poc amb l’arrel local. La Mercè ja no té el sabor de barri: ha esdevingut una marca global.
Un grup de joves, format per tres noies i dos nois de 18 anys, ho definia així: “A nosaltres ens agrada la cultura popular. Però, per exemple, al nostre grup de WhatsApp de classe només parlen de beure i drogar-se a la nit amb els concerts. Ja no recorden com era la Mercè abans. Ara només pensen en els concerts de la nit i prou. Cada any, des que sortim de nit, hem portat més d’un amic a l’hospital per coma etílic. D’altres han acabat a comissaria perquè han patit robatoris. Això és la Mercè, senyors i senyores.”
Una ciutat convertida en carpa
El resultat és un espectacle total. Barcelona es mostra al món com un circ: els turistes fan de públic fervorós, els barcelonins de comparsa resignada, les obres de números d’equilibri i la brutícia de decorat inevitable. Tot plegat sota una gran carpa on ningú no sembla tenir el control absolut.
El cartell, lluny de ser una simple imatge gràfica, ha esdevingut la millor crònica visual de la festa. I la ironia és tan poderosa com incòmoda: la patrona de Barcelona és celebrada avui en una ciutat que es ven com a atracció turística, mentre el veïnat hi assisteix amb la sensació amarga de perdre la seva pròpia festa.
Epíleg: qui mana al circ?
El dia d’ahir deixa una pregunta flotant: qui és el director d’aquest circ? Els ciutadans? Els turistes? Les institucions? O la pròpia inèrcia d’una ciutat abocada a viure del seu mateix espectacle?
Sigui qui sigui, ahir Barcelona va ballar sota la gran carpa, i molts veïns van sortir amb la sensació que el número central de la Mercè és, cada any més, veure com la ciutat s’escapa de les seves mans.