José Manuel López, pare de Kira López, explica com la mort de la seva filla el va transformar per sempre i l’ha portat a convertir-se en una de les veus més actives en la lluita contra l’assetjament escolar. Cinc anys després de la tragèdia, continua denunciant les mancances del sistema educatiu i oferint suport a famílies que passen per situacions similars.
Com era la seva filla?
Uf, aquesta pregunta… Ara ja no em fa tant mal parlar-ne sobre ella, però al principi era molt difícil. Durant mig any no vaig poder entrar a la seva habitació ni mirar fotografies seves. Amb el temps he après a recordar-la amb orgull. La Kira era una persona amb molts valors, una nena extraordinària. Era incapaç de fer mal a ningú. Això és molt positiu perquè demostra que era una bona persona, però també la feia més vulnerable. Li costava defensar-se davant de determinades situacions. Ella mateixa em deia que no entenia com hi havia nens que gaudien fent patir els altres. És una reflexió que encara avui em colpeix. Quan portes els teus fills a l’escola dones per fet que compartiran espais amb altres infants que han rebut una educació basada en el respecte, però la realitat no sempre és aquesta.
Quan penso en ella, penso en una nena alegre i sensible. Amb nosaltres era feliç. Tenia projectes, inquietuds i ganes de viure. Per això és tan difícil entendre el que va acabar passant.
Quan va començar a detectar que la seva filla patia assetjament escolar?
Els primers indicis van aparèixer molt aviat. Ella era petita i havia de deixar enrere els amics de la llar d’infants. Amb els anys vam saber que hi havia episodis que nosaltres desconeixíem. Però el punt d’inflexió va arribar cap als 14 anys, quan va patir un atac d’ansietat després d’un càstig que posteriorment es va demostrar injust. Després d’aquell episodi, la Kira va canviar profundament. Va ser com si una part d’ella desaparegués. Pocs mesos més tard es va treure la vida.
Quins canvis van observar en ella a partir d’aquell moment?
Va deixar de ser la mateixa persona. Quan miro fotografies seves d’aquella etapa anterior, sempre surt somrient. Amb nosaltres era una nena feliç. El problema apareixia quan arribava de l’escola plorant. Després d’aquell incident va començar a controlar molt tot el que deia i feia. Ho mesurava absolutament tot. I això no és normal en un adolescent. Els joves han de poder ser espontanis i naturals. Ella vivia amb la sensació que qualsevol error podria tenir conseqüències molt greus. Tenia por d’equivocar-se. Tenia por de destacar. Tenia por de dir alguna cosa que pogués provocar una nova humiliació. Quan un nen arriba a aquest punt, ja no està vivint una adolescència normal. Està sobrevivint.
Vostè ha explicat que hi va haver un episodi concret que va marcar especialment la situació. Què va passar?
Tot va començar amb una situació que, vista des de fora, podria semblar una simple broma entre adolescents. La Kira i una amiga s’enviaven missatges fent broma, una cosa habitual entre elles. Quan un professor les va descobrir, l’altra noia va culpar exclusivament la meva filla. Tot i que altres companyes van explicar que es tractava d’una broma consentida entre les dues, el càstig només va recaure sobre la Kira. La van obligar a passar quatre tardes sola fent un treball de reflexió. En aquell escrit, la meva filla explicava que era víctima d’assetjament escolar i reconeixia que no tornaria a fer aquella broma perquè mai no havia volgut fer mal a ningú. El més significatiu és que ningú podia parlar malament d’ella. No hi havia testimonis que la descrivissin com una persona conflictiva. Tot el contrari. Quan després de la seva mort vam començar a parlar amb altres alumnes i famílies, tothom coincidia en la mateixa idea: la Kira era una bona persona.
Després de la seva mort van descobrir aspectes que desconeixien?
Sí. Durant la investigació penal es va saber que, durant els tres últims anys de la seva vida, la Kira havia viscut amb por que els seus assetjadors tornessin a actuar contra ella. Nosaltres no ho sabíem. Coneixíem alguns episodis d’assetjament, però pensàvem que la situació havia millorat quan va arribar a l’adolescència. La realitat era molt diferent. Ella havia deixat d’explicar moltes coses perquè sentia que res no canviaria. Pensava que, si ho explicava, els seus pares patiríem i tot continuaria igual. Això és el que fan molts adolescents: s’ho guarden per a ells mateixos. Però no tenen les eines emocionals per gestionar-ho. Alguns desenvolupen trastorns alimentaris, altres cauen en depressions profundes o es fan autolesions. Alguns, malauradament, acaben traient-se la vida. La meva filla ens protegia a nosaltres. Ara ho entenc. Pensava que explicar-nos més coses només ens faria patir.
Creu que la seva filla va prendre una decisió conscient de posar fi a la seva vida?
No. Discrepo profundament d’aquesta interpretació. Un adolescent no pren decisions com les pren un adult. Un nen o una nena actua des de l’emoció i l’impuls. La meva filla no volia morir; volia deixar de patir. Va patir una pujada extrema d’ansietat i va actuar desesperadament. Els adults tampoc suportem determinades formes de violència psicològica. Existeixen casos de suïcidi derivats de l’assetjament laboral i, precisament per això, aquestes conductes estan tipificades com a delicte.
Quan aquesta mateixa violència afecta un menor, l’impacte és encara més devastador. A més, avui els joves no tenen descans ni quan arriben a casa perquè l’assetjament continua a través de les xarxes socials. Crec que els adults cometem l’error d’analitzar aquestes situacions des de la nostra perspectiva. Però els adolescents no tenen els mateixos recursos emocionals. Quan arriben a un nivell extrem de desesperació, poden actuar impulsivament.
La Kira també va patir ciberassetjament?
Sí, tot i que les seves xarxes socials estaven supervisades. En un moment determinat alguns alumnes van començar a atacar-la a través d’internet. La seva mare va intervenir directament i va advertir els responsables que, si continuaven, parlaríem amb les seves famílies. Aquella situació es va aturar. Però el més dolorós va arribar després de la seva mort. Vuit dies després de morir, la Kira va rebre un correu al seu compte escolar que deia: “Muérete”. Inicialment vam pensar que només podia haver sortit de l’entorn escolar perquè molt poca gent coneixia aquell correu electrònic. El centre ens va acusar de difamar-los i fins i tot ens va presentar una demanda. Posteriorment, però, els Mossos d’Esquadra van identificar l’autor del missatge: era un dels nois implicats en els episodis d’assetjament. Aquell episodi va ser especialment dolorós perquè demostrava que ni tan sols després de la seva mort s’havia entès la gravetat del que havia passat.
Com recorda el dia que la seva filla es va treure la vida?
És un record molt dur. Aquells primers dies pràcticament no els recordo amb claredat. Em van medicar i vaig quedar completament bloquejat. Vaig ser jo qui va intentar auxiliar-la. Són imatges que no desapareixen mai. Aquell dia em va canviar per sempre. Jo ja no soc la mateixa persona que era abans. Quan algú viu una experiència així, hi ha un abans i un després. La vida continua, però tu ja no ets el mateix.
Quina resposta van rebre per part del centre educatiu després de la mort de la seva filla?
La resposta ens va sorprendre profundament. Estem parlant de la mort d’una alumna del centre i, tanmateix, la sensació va ser que la vida continuava amb absoluta normalitat. Fins i tot la inspecció educativa va preguntar als alumnes si volien mantenir una excursió prevista el dia següent de la seva mort. Els nois que havien participat en l’assetjament van dir que sí, mentre que moltes de les amigues de la Kira no entenien com es podia actuar com si no hagués passat res. La seva millor amiga va arribar a dir: “Com és possible que continuem fent vida normal? S’ha mort la meva millor amiga”. Aquella reacció reflectia el sentiment de molts companys que sí que eren conscients de la gravetat del que havia passat. La percepció que vam tenir és que el sistema estava més preocupat per recuperar la normalitat que per entendre què havia succeït.
Vostè també ha criticat la manca de sensibilitat institucional després de la tragèdia.
Sí. Hi va haver situacions molt doloroses. Per exemple, quan vaig anar a donar de baixa la meva filla del gimnàs em van exigir el certificat de defunció. Una situació que em va semblar innecessària, especialment tenint en compte que el cas havia tingut una gran repercussió mediàtica. També vaig viure moments molt difícils relacionats amb el lloc on va morir la meva filla. Crec que les administracions haurien de disposar de protocols específics per actuar en aquests casos i evitar que siguin les famílies qui hagin d’afrontar determinades situacions traumàtiques. Quan passes per una tragèdia així et trobes completament desorientat i, massa sovint, et sents sol.
Com és el seu dia a dia actual?
Actualment estic acabant la carrera de Dret, la meva segona carrera universitària. També em dedico a elaborar informes pericials sobre assetjament escolar, realitzant anàlisis jurídiques que després es presenten als tribunals per ajudar famílies i víctimes. A més, presideixo una associació dedicada a aquesta causa. La meva vida gira al voltant de mantenir-me ocupat. El dolor no desapareix després de cinc anys. Continuarà sempre. Però treballar i ajudar altres persones m’ajuda a conviure amb aquesta realitat. No vull oblidar la meva filla. Al contrari. Prefereixo haver compartit quinze anys de la meva vida amb ella que no haver-la tingut mai. Continua sent el motor de tot el que faig. Ara ho és a través de la seva memòria i del seu llegat. Estudio moltes hores cada dia. No és fàcil començar una carrera universitària als 59 anys, però ho faig perquè vull disposar de més eines per defensar les víctimes i les seves famílies.
Com es troba la seva dona?
També ho està passant molt malament. De fet, diria que encara més que jo. Sovint es diu que el temps ho cura tot, però això no és cert quan parlem d’una mort inesperada. Aquest tipus de pèrdues et transformen completament. Jo soc una persona diferent de la que era abans. La meva manera de veure el món ha canviat per complet. El dolor no desapareix. Aprens a conviure-hi, però sempre hi és.
Malgrat el dolor, ha convertit la seva experiència en una eina per ajudar altres famílies. D’on treu aquesta força?
Moltes persones em diuen que soc fort, però jo no vaig escollir aquesta situació. No volia haver de fer això. L’assetjament escolar és una forma de violència silenciosa. Quan una tragèdia arriba, tothom es pregunta com ha pogut passar, però sovint els senyals ja hi eren. Si disposéssim d’estadístiques reals i completes sobre les conseqüències de l’assetjament escolar, probablement quedaríem horroritzats. Per això no penso aturar-me. Continuaré denunciant el que considero que funciona malament i ajudant totes les famílies que pugui. La meva filla ja no hi és, però puc intentar que altres famílies no hagin de passar pel mateix.
Amb l’experiència acumulada aquests anys, quina és la principal mancança del sistema?
El problema principal no és detectar l’assetjament ni prevenir-lo. El problema és què passa després. Rebem cada dia diverses consultes de famílies a través de l’associació i el patró es repeteix constantment. Quan una situació es denuncia, moltes vegades la víctima acaba sent qui ha de marxar del centre. Massa sovint les famílies perceben que ni la direcció dels centres ni la inspecció educativa actuen amb la contundència necessària. Aquest és el gran problema estructural. Necessitem una legislació moderna, un protocol únic a escala estatal i una protecció real dels menors.
Quin missatge enviaria als nens i adolescents que pateixen assetjament escolar i tenen por d’explicar-ho?
El més important és que ho expliquin. Han de parlar amb els seus pares i fer-los entendre la gravetat del que estan vivint. No poden guardar-se aquest dolor per a ells mateixos. També han de saber una cosa fonamental: no tenen cap culpa. No hi ha res en ells que justifiqui l’assetjament que estan patint. Són víctimes i mereixen ser protegits. Els adults tenim la responsabilitat de crear entorns segurs. El problema no és dels nens. És dels adults que no actuem amb la rapidesa i la fermesa necessàries.
Considera que canviar de centre educatiu és una solució?
Sempre hauria de ser l’última opció. Però quan l’assetjament està molt avançat i la víctima ha quedat completament aïllada dins del grup, moltes vegades és l’única alternativa viable. Parlo des de l’experiència personal i professional. Quan una situació arriba a determinats nivells, el més important és protegir el menor. Ens hi juguem la seva salut mental i, en alguns casos, fins i tot la seva vida.
Actualment continua fent tasques de sensibilització arreu de l’Estat. Quins projectes té a curt termini?
El pròxim 2 de juliol participaré a Requena en una jornada sobre assetjament escolar i suïcidi organitzada conjuntament amb altres famílies afectades i entitats socials. L’objectiu és continuar donant visibilitat a una realitat que massa vegades només es converteix en notícia quan ja és massa tard. Encara avui hi ha famílies que s’enfronten a situacions molt semblants a la que va viure la meva filla. Mentre hi hagi famílies que necessitin ajuda i casos que continuïn produint-se, continuaré treballant perquè aquesta problemàtica ocupi l’espai públic que mereix. No vaig escollir aquest camí. Però ara que hi soc, no penso aturar-me.
