Per Javier Morán, el Paral·lel no és només un record, sinó una manera d’entendre l’escena i la vida. Format en els últims anys daurats del cabaret barceloní, l’artista repassa en aquesta entrevista la seva trajectòria, marcada pel transformisme i el music-hall, i reflexiona sobre la pèrdua d’un ecosistema cultural que, segons denuncia, ha quedat desatès per les institucions.
Vostè ha viscut de primera mà l’època daurada del Paral·lel. Com definiria aquell moment i la seva trajectòria dins d’aquell context?
Jo vinc d’una època en què el cabaret i el music-hall formaven part del dia a dia de Barcelona. Era una ciutat amb una identitat molt assenyalada, molt canalla, que fins i tot es podria considerar una mena de marca pròpia. Vaig tenir la sort de viure el final d’aquella etapa i d’aprendre de grans professionals. Amb el pas dels anys, la situació ha canviat molt. Avui dia, continuar en aquest sector és, en certa manera, parlar de supervivència. Hi ha hagut una clara manca d’interès institucional. Recordo que, quan Pasqual Maragall era alcalde, visitava habitualment els teatres i parlava directament amb els artistes. Recordo una vegada al Teatre Arnau, quan La Maña li va dir: «Bé, Pascual, ja saps que et demano l’aplaudiment, però després t’ho retorno». I ell li va respondre: «Sí, sí, digues». Ella li va contestar: «El Paral·lel està fosc. És molt fàcil que et robin en qualsevol lloc, falten fanals». Una setmana després, hi van fer reformes i ja hi havia fanals al Paral·lel. Aquesta comunicació fluida ha desaparegut.
Com recorda els seus inicis en el món de l’espectacle?
Els recordo amb una certa innocència, però també amb molta satisfacció. Vaig començar en un ballet. Després, vaig participar en un programa televisiu de music-hall que es feia als estudis Ideal del Poblenou, anomenat El Edén. Aquella exposició em va permetre entrar a Barcelona de Noche, un espai que marcaria profundament la meva trajectòria. Allà es feien dos passis diaris, de matinada, amb públic cada dia de la setmana. Era una dinàmica exigent, però extraordinàriament enriquidora.
En aquell moment, el context social tampoc no era fàcil per a determinats col·lectius. Com ho va viure?
Va ser una etapa dura, especialment per a les persones trans. No existien els drets ni la visibilitat actuals. Moltes companyes havien de recórrer a la prostitució per poder sostenir-se econòmicament i afrontar els seus processos personals. Amb el temps, és inevitable fer una reflexió i adonar-se de la duresa d’aquella realitat. Eren persones molt valentes, que mantenien una gran dignitat malgrat les dificultats.
Com va reaccionar la seva família davant la seva decisió de dedicar-se a aquest món?
Amb naturalitat. La meva mare ja intuïa quina seria la meva trajectòria (riu). Era una persona molt creativa i oberta, i sempre em va donar suport. Les seves crítiques, quan n’hi havia, eren constructives.
El transformisme ha influït en la seva identitat personal?
Més que influir-hi, m’ha permès explorar una part de mi mateix. El personatge no m’absorbeix, sinó que és una creació pròpia. Tothom té diferents dimensions, i en el meu cas, el personatge em permet expressar una part que no forma part del meu dia a dia. Tots tenim diferents dimensions, i el personatge em permet donar sortida a una part més femenina, més expressiva. Però és important entendre que el personatge no existeix per si sol: el construeixes tu i li dones el que consideres necessari en cada moment.
Quina és la situació actual del music-hall a Barcelona?
És molt precària. Actualment, pràcticament només queda un espai dedicat a aquest format. Això contrasta amb el passat, quan hi havia nombrosos locals i una tradició molt arrelada. Barcelona tenia una manera pròpia d’entendre l’espectacle, més transgressora i propera al públic. Aquesta essència s’ha anat diluint, mentre que altres ciutats, com Madrid, han aprofitat les oportunitats. Barcelona ha deixat morir el seu esperit canalla i el music-hall.
Considera que hi ha hagut decisions clau que expliquen aquesta situació?
Sens dubte. Un cas paradigmàtic és el de Stage Entertainment, que va intentar establir Barcelona com a centre dels musicals a Espanya. La manca d’acord amb les institucions va provocar que traslladessin la seva activitat a Madrid, amb les conseqüències que això ha tingut. Només cal veure que allà fan el musical del Rey León.
Per sort, gràcies a vostè, Barcelona compta amb l’únic music-hall en actiu, que es representa cada cap de setmana a la sala Aquarella. Com es concep i es construeix avui dia un espectacle com el que vostè ofereix?
Partim d’un guió base, però hi ha un component molt important d’improvisació. La interacció amb el públic és fonamental i aporta gran part del contingut. Els números musicals estan assajats, però el conjunt requereix molta flexibilitat. És una feina col·lectiva, amb una gran implicació de tot l’equip, sovint més per vocació que per rendiment econòmic.
Com definiria el seu personatge, Kyra?
És un personatge equilibrat, no excessivament caricaturitzat. Això fa que, sovint, generi dubtes en el públic sobre la meva identitat. És una construcció que respon a una voluntat expressiva concreta.
Quant temps requereix la preparació abans de sortir a escena i com ho vius?
Depèn del context. En situacions ràpides, puc estar preparada en uns 45 minuts, però habitualment necessito entre una hora i mitja i dues hores, sobretot per aconseguir un resultat acurat. A més, ja començo a ser gran i cada cop he de tenir més cura amb el maquillatge. Fa temps que penso que aviat hauré de deixar aquesta feina. Tot i això, sembla que encara estic bé; per exemple, per xarxes socials encara funciona (riu). De fet, parlant de xarxes, una vegada em va passar una cosa força curiosa per Facebook. Un tinent coronel de l’Armada dels Estats Units em va estar escrivint durant mesos, constantment, intentant captar la meva atenció. Al final, vaig enviar-li una foto amb barba, pensant: “A veure si així s’adona que no pot continuar amb això.” I efectivament, va deixar d'escriure. La situació tenia un punt còmic, però també mostrava la força de la primera impressió. La Kyra, a qui es referia tot això, és rossa i molt atractiva, gairebé extraordinària. Va ser una mica intens, però alhora fascinant. I el que em sorprèn encara més és el temps i l’esforç que dedico a preparar-me: això és el que realment la fa impressionant.
En relació amb la tècnica vocal, vostè ha tingut una formació o ha desenvolupat el seu propi mètode?
En gran part, el meu aprenentatge ha estat autodidacta, tot i que amb el temps també he anat contrastant impressions amb altres professionals. És habitual compartir experiències amb altres cantants, parlar sobre tècniques o maneres d’afrontar determinats registres. A vegades algú et diu: “jo això ho faig així”, i descobreixes que allò que tu has desenvolupat intuïtivament coincideix amb tècniques que s’ensenyen de manera acadèmica. Malgrat això, crec que la base del meu desenvolupament vocal ve d’un treball molt primerenc. Des de petit tenia una facilitat especial per al falset. Els meus referents eren veus molt característiques en aquest registre, com Jimmy Somerville, Sylvester o els Bee Gees. També m’influïa molt Olivia Newton-John, per la seva capacitat de treballar una tessitura molt aguda amb una gran netedat. Recordo que amb vuit anys ja imitava aquestes veus. Quan va arribar el canvi de veu, vaig entendre que havia de practicar diàriament per no perdre aquella capacitat. I així ho vaig fer, de manera constant. Aquest treball sostingut és el que m’ha permès conservar una eina que, avui dia, no és habitual i que resulta especialment útil per donar credibilitat al personatge a l’escenari.
Fins a quin punt aquesta tècnica contribueix a la construcció del personatge?
És fonamental. Quan el públic veu el personatge i, a més, sent una veu que encaixa amb aquesta imatge, la credibilitat augmenta de manera immediata. En el cas del transformisme, aquesta coherència és clau. No es tracta només de l’estètica, sinó de generar una experiència completa que arribi a l’espectador. L’objectiu final és que el personatge sigui versemblant, que pugui emocionar, fer riure o fins i tot commoure. En aquest sentit, sempre tinc molt present la idea de trencar la quarta paret i establir una connexió real amb el públic. No busco un personatge excessivament caricaturitzat, sinó una línia més equilibrada, que permeti aquesta identificació.
Els espectacles que ofereixen varien sovint en contingut musical o mantenen una estructura estable?
Depèn molt del cas. Una de les característiques del music-hall és precisament aquesta flexibilitat. Hi ha artistes que renoven el repertori amb més freqüència, mentre que d’altres preferim consolidar determinats números i treballar-los fins a portar-los a un nivell de maduresa més alt. En el meu cas, tendeixo a mantenir les peces durant un temps, per poder-les gaudir plenament i extreure’n tot el potencial. Ara bé, també hi ha espai per al canvi i la improvisació. L’espectacle no és una estructura rígida, sinó que evoluciona en funció del moment, del públic i de l’energia que es genera a la sala.
La relació amb el públic sembla ser un element central. Com es construeix aquesta connexió?
És absolutament essencial. El públic no és un element passiu, sinó que forma part activa de l’espectacle. Hi ha una interacció constant, i això fa que cada funció sigui diferent. A més, es genera un vincle que va més enllà de l’escenari. Quan acaba l’espectacle, per exemple, baixem a saludar, a fer-nos fotografies, a parlar amb la gent. És una manera d’agrair la seva presència, però també forma part d’aquesta relació bidireccional. Evidentment, també té una dimensió de visibilitat i difusió, però sobretot és una qüestió humana. En l’àmbit intern, també hi ha una gran cohesió dins de l’equip. Compartim moltes hores, moltes experiències, i això crea vincles molt forts. És cert que el món de l’espectacle també té la seva part més complicada, amb rivalitats o enveges, però quan trobes un bon equip, aquest vincle pot durar tota la vida.
Ha viscut situacions inesperades durant les actuacions?
Sí, moltes. El directe té aquesta capacitat de sorprendre constantment. Recordo, per exemple, una funció on una intervenció inesperada del públic va generar una situació molt tensa que vaig haver de reconduir en qüestió de segons. En aquests casos, la rapidesa de resposta és clau, i sovint l’humor és la millor eina per gestionar-ho. També m’ha passat en altres contextos, com actuacions en esdeveniments o gal·les, on poden produir-se comentaris fora de lloc. Amb el temps, desenvolupes una capacitat de reacció que et permet transformar aquestes situacions en part de l’espectacle.
Tot i això, una de les experiències més singulars que recordo va tenir lloc durant un casament al qual havia estat contractat per actuar. Resulta que la dona que es casava va fugir, però tot ja estava organitzat: el menjar, la música, el muntatge… En aquell moment, vaig haver d’improvisar completament. Em vaig dirigir als assistents dient: “Bona nit a tots i benvinguts al no-casament d’aquest senyor”, fent referència al nuvi. Va ser un exercici d’humor i creativitat immediata: calia transformar una situació potencialment incòmoda en un moment divertit i memorable. El públic va reaccionar amb entusiasme; es va produir una mena de catarsi col·lectiva: tothom va començar a riure i a gaudir, malgrat la situació inicial. Aconseguir que la gent es relaxés i participés va ser un repte, però també una demostració de com l’humor i la improvisació poden convertir una circumstància inesperada en un record positiu per a tots.
Fins a quin punt la improvisació és important en el seu treball?
És essencial. Tot i que hi ha una base estructurada, gran part del que passa a l’escenari depèn de la improvisació. Això requereix una gran capacitat d’observació i d’adaptació. Per exemple, quan interactuo amb el públic, vaig “testejant” els límits, veient fins a quin punt una persona està disposada a entrar en el joc. Quan es genera aquesta complicitat, el resultat pot ser extraordinari. Hi ha moments que esdevenen realment únics i irrepetibles. Recordo un moment molt divertit amb una espectadora que portava una camisa realment estranya, tan cridanera que em va sorprendre de seguida. Em vaig permetre comentar-li amb humor: “Quina camisa més peculiar ha triat avui!” I, en lloc de molestar-se, la senyora es va començar a riure de si mateixa.
Més enllà de l’entreteniment, quin valor creu que tenen aquests espectacles per al públic?
Crec que tenen un valor molt profund, tot i que sovint no es percep així d’entrada. Són espectacles que poden semblar lleugers, però en realitat generen un estat emocional molt concret en el públic. Durant el temps que dura la funció, les persones desconnecten de les seves preocupacions, dels seus problemes quotidians. Es crea un espai de benestar, gairebé terapèutic. Aquesta capacitat de transformar l’energia del públic i retornar-la en forma d’experiència positiva és, per a mi, un dels aspectes més importants del meu treball. És una cosa profundament humana, que es basa en la connexió directa entre artista i espectador. I estic convençut que aquest tipus d’experiència és difícilment substituïble per qualsevol altra forma de consum cultural.
