La Sala Penal del Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a presó permanent revisable a un home per un delicte d’assassinat amb acarnissament sobre una persona especialment vulnerable per deixar morir d’una hiperglucèmia a la seva parella diabètica i gravar la seva agonia amb el telèfon mòbil, sense ajudar-la, a Viladecans (Barcelona) el 2019.
La Sala desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que va confirmar la dictada per un tribunal del Jurat de l’Audiència Provincial de Barcelona.
Aquesta última sentència li va imposar, a més de la presó permanent revisable per un delicte d’assassinat, 1 any i mig de presó per tres delictes de maltractament en l’àmbit de la violència de gènere (6 mesos per cadascun), 6 mesos de presó per un delicte de maltractament habitual i 1 any de presó per un delicte contra la intimitat pels vídeos que va gravar de la seva parella sense el permís d’aquesta.
Els fets provats recullen que el condemnat va iniciar una relació sentimental, sense convivència, amb la víctima, entre febrer i març de 2019, i que, a poc a poc, es va imposar a ella, controlant-la i menyspreant-la en públic i en privat, fent que ella se sentís inferior, i mantenint diverses discussions en les quals la dona va ser agredida per ell.
El condemnat sabia que la seva parella sofria diabetis i que era insulinodependent, que necessitava injectar-se el fàrmac diàriament. La nit del 17 de juny de 2019 la dona es trobava malament i va trucar-lo per telèfon perquè anés a la seva casa a ajudar-la. Quan ell va arribar a la casa, segons els fets provats, es va trobar a la víctima molt deteriorada físicament, amb dificultats per a respirar i sense articulació motora, la qual cosa li impedia fer res per si mateixa.
L’home es va adonar que necessitava que algú l’auxiliés, no obstant això, no li va prestar ajuda i fins a les 3.39 hores del dia 18 va contemplar com “la dona s’anava deteriorant cada vegada més, perdia la consciència i se li anava apagant la vida”, i mentre la contemplava, els sofriments de la dona van anar en augment fins a sofrir una hiperglucèmia que li va provocar una fallada multiorgànica i la mort.
Segons els fets provats, la mort de la dona no s’hauria produït si el condemnat hagués alertat els serveis d’emergències mèdiques, i si no va fer res per ajudar-la “va ser perquè volia que es produís la mort d’aquesta, o perquè preveia que es podia produir i li era igual que es morís”.
Sense el permís d’ella, el condemnat va gravar amb el telèfon mòbil vídeos de la deterioració de la seva parella per a mostrar les imatges a tercers i fer-los veure en algunes seqüències que es disposava a ajudar-la. D’aquesta manera, va intentar construir-se una coartada per si es posava en marxa una recerca sobre els fets.
La Sala rebutja la condemna per un delicte d’homicidi amb imprudència, reclamada pel condemnat en un dels motius del seu recurs, i explica que els fets encaixen en el delicte d’assassinat, per la concurrència del dol, la qual cosa exclou la imprudència, l’aplicació de la qual pretén el recurrent.
En la seva sentència, ponència del magistrat Ángel Luis Hurtado, considera correcta l’apreciació d’acarnissament i aclareix que si aquesta circumstància agreujant es defineix com l’augment deliberat i inhumà del sofriment de la víctima, causant a aquests patiments innecessaris per a l’execució del delicte, “el comportament vexatori, humiliant i brutal, causant d’aquests danys psíquics acreditats, no era necessari per a assegurar la mort, sinó que només va servir per a augmentar deliberadament el sofriment que durant la seva llarga agonia va patir la víctima”. De la mateixa manera, el tribunal aprecia l’agreujant de persona especialment vulnerable per raó de la malaltia en el delicte d’assassinat pel qual ha estat condemnat.
En relació amb l’al·legació relativa a la il·lícita intervenció del telèfon mòbil amb el qual el condemnat va gravar 15 vídeos a la víctima, la Sala respon que la sentència d’instància explicava que el condemnat va comparèixer en comissaria voluntàriament denunciant la defunció de la seva parella, però sense declarar-se culpable d’aquest, i que en aquest context, voluntàriament, va lliurar el telèfon amb la finalitat que fos visionat, i, tant és així, que li prenen declaració com a testimoni, que no l’assisteix advocat en la declaració i que el deixen marxar sense adoptar cap mesura cautelar, ni posar-ho en coneixement del Jutjat.
Per a la Sala, aquesta argumentació sembla raonable, en la mesura que, si compareix voluntàriament en comissària, en aquesta dinàmica de voluntarietat es troba que fos el mateix condemnat el que posés a la disposició de la força policial quan fos a la seva mà, entre això, el telèfon, la qual cosa, d’altra banda, guarda coherència amb l’aprovat pel Jurat, que va donar per acreditat que el condemnat va fer els enregistraments «i així construir-se una coartada per al cas que, segons com fossin les coses, es posés en marxa una recerca sobre els fets».
