Una nit d’estiu del juny del 2007, el cineasta Woody Allen va aparèixer per sorpresa a la planta baixa de l’excèntrica i modernista Casa Fuster, on es troba el Cafè Vienès, i va oferir al públic un concert de clarinet que es va allargar durant més de dues hores. Allen no estava sol, l’acompanyaven Eddy Davis i Conal Fowkes, components de la Woody Allen Jazz Band, amb qui tocava habitualment a l’Hotel Carlyle de Nova York.
El lloc no el va deixar indiferent: un ambient carregat de bohèmia amb una elegant decoració d’estil modernista que inclou vigoroses columnes de marbre, enormes finestrals que exposen el carrer Gran de Gràcia i un sostre ondulat que intenta imitar el resultat d’unes voltes. Probablement, li va fer tornar a la seva Nova York natal. Allen va quedar tan fascinat pel Vienès que va escollir el lloc com a escenari de la pel·lícula que estava rodant a la ciutat aquelles setmanes, ‘Vicky Cristina Barcelona’, film de gran èxit de taquilla i per la qual Penélope Cruz es va endur l’Òscar a la millor actriu secundària, el 2009.
Però molt abans que pels seus espais hi passés el cineasta, també ho va fer una figura estrella de la literatura catalana, el dramaturg i novel·lista Salvador Espriu, gran referent del moviment renovador literari del segle XX i una de les cares més freqüents al Cafè Vienès. Allà repassava la premsa, corregia les seves obres i intercanviava idees en les tertúlies que s’hi feien. El Vienès va ser l’excepció barcelonina a les idees franquistes imperants a la postguerra. Va funcionar com a refugi d’intel·lectuals, cantants, pintors, escriptors o periodistes que buscaven, des de la clandestinitat, mantenir vius els debats i les seves idees davant de la piconadora falangista.
El disseny d’algunes de les obres d’Espriu, que estaven fortament marcades per la tragèdia, el dolor i la virulència d’una Guerra Civil Espanyola sàdica, podrien haver tingut l’origen al Vienès, on el poeta intercanviava postulats i raons en els debats amb altres intel·lectuals que també es refugiaven de la tempesta franquista.
Aquelles converses podrien haver estat l’ingredient perfecte per a l’elaboració d’alguns dels seus títols més coneguts i que representen l’essència d’Espriu, com ‘Antígona’, escrita el 1939, després de la incursió de les tropes franquistes a Barcelona, i publicada el 1955, una obra que reprodueix el mite d’Antígona i que té com a tòpics l’exili, la resistència, la rebel·lia, la insubmissió, el càstig i la mort; també allà es podrien haver construït els pilars de ‘Primera història d’Esther’, una reproducció bíblica que és un paral·lelisme encara més clar de la Catalunya de la postguerra i on es rescaten elements com el desterrament o l’opressió.
La presència de Salvador Espriu al lloc va ser tan destacada que, després de la dictadura, la zona enjardinada que es troba davant del Vienès i la Casa Fuster va ser batejada per l’Ajuntament com a «Jardins de Salvador Espriu», tot i que és més popularment coneguda com a «Jardinets de Gràcia».
Gairebé cent anys més tard de la seva inauguració, el 1933, el Vienès manté la seva essència bohèmia. El local històric, que va funcionar com a establiment independent durant dècades, es va integrar a principis d’aquest segle dins de la selecta i luxosa Casa Fuster, i actualment encara convida la classe intel·lectual i artística barcelonina a asseure’s a les seves cadires, compartir ocurrències als seus sofàs i gaudir de sessions de jazz en directe els dijous a la nit.
Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
