El Cafè Vienès: una fàbrica d’art al cor de Barcelona

Va ser la seu de la resistència catalanista durant el franquisme, lloc d’inspiració de les obres de Salvador Espriu i espai de rodatge per a Woody Allen

17 de novembre de 2026 a les 09:30h

Afegir La Ciutat com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Una nit d’estiu del juny del 2007, el cineasta Woody Allen va aparèixer per sorpresa a  la planta baixa de l’excèntrica i modernista Casa Fuster, on es troba el Cafè Vienès, i  va oferir al públic un concert de clarinet que es va allargar durant més de dues hores.  Allen no estava sol, l’acompanyaven Eddy Davis i Conal Fowkes, components de la  Woody Allen Jazz Band, amb qui tocava habitualment a l’Hotel Carlyle de Nova York.  

El lloc no el va deixar indiferent: un ambient carregat de bohèmia amb una elegant  decoració d’estil modernista que inclou vigoroses columnes de marbre, enormes  finestrals que exposen el carrer Gran de Gràcia i un sostre ondulat que intenta imitar  el resultat d’unes voltes. Probablement, li va fer tornar a la seva Nova York natal.  Allen va quedar tan fascinat pel Vienès que va escollir el lloc com a escenari de la  pel·lícula que estava rodant a la ciutat aquelles setmanes, ‘Vicky Cristina Barcelona’,  film de gran èxit de taquilla i per la qual Penélope Cruz es va endur l’Òscar a la millor  actriu secundària, el 2009.  

Però molt abans que pels seus espais hi passés el cineasta, també ho va fer una figura  estrella de la literatura catalana, el dramaturg i novel·lista Salvador Espriu, gran  referent del moviment renovador literari del segle XX i una de les cares més freqüents  al Cafè Vienès. Allà repassava la premsa, corregia les seves obres i intercanviava  idees en les tertúlies que s’hi feien. El Vienès va ser l’excepció barcelonina a les idees  franquistes imperants a la postguerra. Va funcionar com a refugi d’intel·lectuals,  cantants, pintors, escriptors o periodistes que buscaven, des de la clandestinitat,  mantenir vius els debats i les seves idees davant de la piconadora falangista.  

El disseny d’algunes de les obres d’Espriu, que estaven fortament marcades per la tragèdia, el dolor i la virulència d’una Guerra Civil Espanyola sàdica, podrien haver  tingut l’origen al Vienès, on el poeta intercanviava postulats i raons en els debats amb  altres intel·lectuals que també es refugiaven de la tempesta franquista.  

Aquelles converses podrien haver estat l’ingredient perfecte per a l’elaboració d’alguns  dels seus títols més coneguts i que representen l’essència d’Espriu, com ‘Antígona’, escrita el 1939, després de la incursió de les tropes franquistes a Barcelona, i publicada el 1955, una obra que reprodueix el mite d’Antígona i que té com a tòpics l’exili, la resistència, la rebel·lia, la insubmissió, el càstig i la mort; també allà es  podrien haver construït els pilars de ‘Primera història d’Esther’, una reproducció bíblica  que és un paral·lelisme encara més clar de la Catalunya de la postguerra i on es  rescaten elements com el desterrament o l’opressió.  

La presència de Salvador Espriu al lloc va ser tan destacada que, després de la  dictadura, la zona enjardinada que es troba davant del Vienès i la Casa Fuster va ser  batejada per l’Ajuntament com a «Jardins de Salvador Espriu», tot i que és més  popularment coneguda com a «Jardinets de Gràcia».  

Gairebé cent anys més tard de la seva inauguració, el 1933, el Vienès manté la seva  essència bohèmia. El local històric, que va funcionar com a establiment independent  durant dècades, es va integrar a principis d’aquest segle dins de la selecta i luxosa  Casa Fuster, i actualment encara convida la classe intel·lectual i artística barcelonina a  asseure’s a les seves cadires, compartir ocurrències als seus sofàs i gaudir de sessions  de jazz en directe els dijous a la nit.

 

Sobre l'autor
Jesús Martín Araujo
Veure biografia
El més llegit