Margarit va iniciar la trajectòria poètica el 1963 publicant en castellà ‘Cantos para la coral de un hombre solo’ (Vicens Vives). Després d’un llarg parèntesi, publica el 1975 ‘Crónica’ (Barral). A partir del 1980 comená a publicar poemes en català. Destaquen ‘Cants d’Hekatónim de Tifundis’ (La Gaia Ciència, 1982), Premi Miquel de Palol i Crítica Serra d’Or; ‘Vell malentès’ (3 i 4, 1981), Premi Vicent Andrés Estellés i Crítica de Poesia; ‘Mar d’hivern’ (Proa, 1986), Premi Carles Riba de Poesia; i ‘La dona del navegant’ (La Magrana, 1987), Premi de la Crítica Serra d’Or.
Més recents són les obres ‘Estació de França’ (Hiperion, 1999); ‘Joana’ (Enciclopèdia Catalana, 2002); ‘Càlcul d’estructures’ (2005); ‘Casa de Misericòrdia’ (Proa, 2007), volum distingit amb el Premi Nacional de Poesia de la Generalitat i el del Ministeri de Cultura; ‘No era lluny ni difícil’ (Proa, 2009); ‘Des d’on tornar a estimar’ (Proa, 2015) i ‘Un hivern fascinant’ (Proa, 2017).
Premis
La seva extensa obra poètica original en català i castellà ha estat traduïda a diversos idiomes i acumula més de 20 premis i distincions. Destaquen el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia, que ha rebut fins en 3 ocasions (1983, 1985, 2006), el Premi Carles Riba de Poesía (1985), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Jaume Fuster de l’AELC (2015) i el Premio Nacional de Poesía (Ministerio de Cultura – 2008), així com altres reconeixements internacionals a Mèxic i Xile. Recentment havia estat distingit amb el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (Patrimonio Nacional, Universidad de Salamanca – 2019) i el Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes (Ministerio de Cultura – 2019).
Com a arquitecte, des del 1968 fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.