L’obligació de romandre confinats, amb una convivència familiar tan intensa com nul ha estat el contacte amb l’exterior, ha suposat un experiment social i antropològic que, segons els experts, pot desembocar en un augment de divorcis o l’agreujament de conflictes entre pares i fills, però afavoreix un canvi en l’organització familiar i la universalització del teletreball.
Més de la meitat de la població espanyola, el 51%, ha passat aquesta setmana a la fase 1 de la desescalada, que permet, entre altres activitats i amb límit d’aforament, celebrar reunions, quedar en una terrassa o acudir als comerços. Sortir de nou al carrer, encara que sigui amb restriccions, suposa un exercici de llibertat després de més de dos mesos d’aïllament. En aquestes nou setmanes els qui viuen sols s’han vist privats del contacte físic amb altres persones, mentre que les famílies han passat per l’experiència de conviure les 24 hores del dia.
El tancament ha estat un experiment sociològic sense precedents, per la qual cosa universitats i grups de recerca han començat a estudiar les conseqüències de la COVID des de vessants diferents de la sanitària. Per a Inés Alberdi, catedràtica de Sociologia en la Universitat Complutense de Madrid i Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política 2019, la reclusió ha estat un fenomen «molt peculiar, estrany i interessant».
Encara que caldrà esperar almenys un any per a obtenir resultats científics, la reflexió «està en marxa» i abasta diversos àmbits d’estudi, des de la parella o les relacions patern-filials a la difícil experiència de les famílies monoparentals i el teletreball com a pràctica generalitzada.
Una gran prova per a la parella
L’obligació de romandre a casa ha posat a prova les relacions familiars i ha servit de termòmetre per a mesurar l’estat de salut de cada parella. Alberdi opina que ha estat «una oportunitat per a trobar-se de nou, per a compartir temps i espai o, per contra, per a aprofundir en les diferències i fer encara més dura la convivència».
Rosa María Frasquet, membre del Institut Català d’Antropologia (ICA) i fundadora de l’associació L’Etnogràfica, Antropologia per a la Transformació Social, considera que la pandèmia ha agreujat la bretxa de gènere quant a la distribució dels treballs domèstics i de cures, reforçant certes dinàmiques ja presents en les famílies. «Les dones s’han quedat a casa cuidant als nens, mentre que els homes han assumit tasques com anar a fer la compra, que es pot relacionar amb el rol de proveïdor vinculat a la masculinitat tradicional i que es podria entendre com un acte de risc en exposar-se al contagi, però que també atorga el privilegi de sortir al carrer».
Aquesta especialista en antropologia de les transformacions de la família veu, no obstant això, un costat positiu: el fet que s’hagin visibilitzat aquestes dinàmiques pot portar al fet que es reobri el debat en la societat i en la família, alguna cosa que genera l’oportunitat que les tasques es reorganitzin d’una manera més equitativa.
Rocío García Torres, psicòloga clínica especialitzada en teràpia familiar, al·ludeix a l’ocorregut en Wuhan, la ciutat xinesa on va començar la pandèmia, per a anticipar un augment dels divorcis a Espanya perquè «el fet de trobar-se en una convivència forçada ha generat en molts casos la tensió d’enfrontar-se a un matrimoni que no anava bé».
Considera que l’aïllament ha posat de manifest que vivim en una societat «molt individualista» en la qual és indispensable la voluntat de treballar en una mateixa adreça: «Hem estat privats de llibertat, no hem pogut sortir a treballar i hem hagut d’organitzar-nos amb els fills. Si no hi ha una certa filantropia en la parella, el que es genera és més desacord, distància i confrontació».
Per la seva experiència en el servei assistencial habilitat pel Ministeri de Sanitat, García Torres conclou que el confinament ha significat per a molts «viure en una presó», perquè una convivència del matí a la nit exposa a la parella a una situació que abans evitava refugiant-se en el treball o en la vida social.
«En determinats casos ha estat el mètode forçós de conviure amb persones a les quals ja no es vol. Moltes trucades ens han fet veure que hi ha gent que no porta la vida que desitja però, amb la condició de no parar-se a buscar solucions, fa barbaritats», compte aquesta psicòloga, que també ho considera com una oportunitat de «recol·locar les peces del puzle familiar» perquè encaixin i no formin, com abans, una armadura «disfuncional».
Alberdi coincideix amb ella que és molt possible que augmentin els divorcis «perquè la història de cada matrimoni té molt a veure en com els afecta el confinament. La desigualtat o una mala relació s’acreixen durant el tancament».
També els maltractaments, apunta la sociòloga, perquè s’ha posat a les persones «al límit» i perquè la convivència és un factor de risc per a dones que sofreixen violència masclista. Les xifres oficials ho confirmen: el nombre de trucades realitzades a l’abril al 016 va superar les 8.600, un 60% més respecte al mateix període de 2019.
