Fa avui tot just un mes i 7 dies (era l’onze de novembre) que la venda de cites prèvies per poder ser atès a les oficines del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) va ser denunciada a la Fiscalia per la Delegació Provincial del Ministeri de Treball a Barcelona. Molts establiments, entre els quals locutoris, copisteries o botigues de telefonia mòbil, ubicats la majoria d’ells a Ciutat Vella, van crear un negoci paral·lel, que anunciaven en molts casos fins i tot al mateix aparador. Sense cap dificultat, demanaves per la gestió, deixaves les teves dades (nom complet, DNI i un telèfon de contacte), i pagaves el que el propietari et demanés (en la majoria dels casos, entre 5 i 15 euros). En no més d’una setmana, t’enviaven un missatge indicant dia, hora, i oficina, on podries accedir directamet, mitjançant el número del Document Nacional d’Identitat, i satisfer presencialment la teva sol·licitud, el teu tràmit o la teva demanda d’informació, que hauria estat, d’altra manera, impossible.
Hem tornat, passats més de 30 dies, a cinc d’aquests locals. Quatre d’ells, tot i insistir, no volien ja vendre, ni buscar, ni tan sols mencionar o afirmar que realitzen, o ho han fet en el passat, aquesta activitat. Sembla part d’un temor o una consigna general, perquè no se’n parla obertament, sinó que més aviat s’esquiva el tema, i en qualsevol cas la frase utlitzada és “no puedo”, acompanyada de recança i d’un silenci que deixa en evidència allò que hi ha. Els Serveis comarcals i també els de districte dels Mossos d’Esquadra asseguren que no hi ha cap investigació oberta al respecte. No poden procedir fins que la Fiscalia dicti una ordre, o fins que un ciutadà particular denunciï un cas concret. Ajudar a un tercer a aconseguir una cita prèvia no suposa cap delicte. Lucrar-se amb la revenda possiblement sí, no queda del tot clar.
Al barri del Raval, comprovem en el darrer punt de mostreig, que la roda no s’atura. Preguntem dissimuladament com s’ho fan, perquè persistint, amb més de 30 intents, a totes hores, a través del web habilitat pel SEPE, o mitjançant el telèfon específic que remeten tots els centres provincials i de districte (91 272 27 40), no ens en sortim. “Paciencia y trabajo”, diuen. “Insistir”, però fins quan?…
El comitè d’empresa dels treballadors públics al·lega falta de personal i es queixa de precarietat de condicions en els darrers 10 anys, agreujada des del mes de març per un augment de la demanda del 600% d’aquest servei, causada sobretot per l’allau de peticions d’atur i d’ERTES. Al telèfon d’atenció, l’únic habilitat pels casos especials d’Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (91 363 23 30) ens diuen que la via és insistir o enviar un formulari, que omplim en dues ocasions, sense resposta. Al departament de Premsa del Ministerio de Trabajo, remarquen que l’estat invertirà 70 milions d’euros per reforçar el servei d’atenció amb més personal i més “recursos”, un concepte ambigu que ningú no explica ni detalla més enllà. Parlen de la venda de cites com un “delito, en curso de investigación por la fiscalía” i no dónen solucions concretes pels centenars de milers de ciutadans de l’estat que malden, desesperats, per poder ser atesos de manera presencial i cobrar, ni més ni menys, allò que els pertoca. Com pot ser que el web d’un Ministeri, que hauria de ser tan segur i tan vigilat, permeti intromissions alienes mantingudes durant ja més de 6 mesos? “Probablemente se trata de algún programa informático concreto”. Que ningú sap detectar?
Als Estats Units, dues setmanes més tard de certificar el primer cas de Coronavirus, es va aprovar una ajuda universal d’entre 1.200 i 3.400 dòlars que, en menys d’una setmana, va arribar a tots els ciutadans. Alemanya, al mateix temps, va tornar a servir-se del Kurzarbeit, una mesura indefinida per pagar a les empreses la reducció de la jornada laboral. No s’ha detectat, en cap dels casos, ni tampoc en d’altres coneguts, un col·lapse de la magnitud d’aquell que impera i resisteix encara a l’estat espanyol. No és el primer cop que locutoris, copisteries o particulars, treuen profit amb la revenda de cites. Ho han fet, com a mínim els darrers 5 anys, cobrant entre 10 i 120 euros, per la fallida també, del sistema d’atenció a l’oficina d’Estrangeria a Barcelona. Com pot ser que un programa informàtic, o un modus operandi no sigui detectat o es recicli amb tant d’èxit de manera permanent? Com pot ser que l’estat no faciliti, ni que sigui a llarg termini, un sistema infalible per poder accedir a una consulta? Arribar a comprovar qui n’és en darrer terme el responsable és poc menys que una utopia. Podríem parlar, és clar, d’una màfia organitzada. Però també, amb les dades a la mà, no seria agosarat preguntar-se si l’estat hi treu profit.
