Amb només vint-i-quatre anys, la constantinenca Alèxia Pascual s’ha consolidat com una de les grans revelacions del teatre musical català. Ha interpretat la Blanca en el comiat triomfal de Dagoll Dagom amb Mar i Cel, l’obra de teatre d’Àngel Guimerà que ha exhaurit totes les entrades durant mesos al Teatre Victòria. A punt de tancar aquesta etapa, conversem amb ella sobre què ha representat aquest projecte i com l’ha transformat, tant artísticament com personalment.
Quan vas començar a interessar-te per la interpretació?És difícil assenyalar un moment concret. Des de ben petita, l’art formava part del meu dia a dia d’una manera molt natural. Sempre estava cantant, ballant o creant situacions imaginàries. L’expressió artística era, i continua sent, una extensió del meu caràcter.
Quin record tens de la teva primera experiència sobre un escenari?La primera vegada que vaig trepitjar un escenari va ser quan només tenia un any. Va ser durant una representació dels Pastorets, interpretant el paper del nen Jesús. A partir d’aquí, el teatre sempre ha estat present en la meva vida. Pujar a escena em resultava gairebé instintiu, com si fos casa meva. Però va ser cap als tretze anys quan vaig prendre consciència del que significava realment. Va ser llavors que vaig començar a viure-ho d’una altra manera, entenent que aquell vincle amb l’art escènic anava més enllà d’una simple afició: era una vocació, una manera d’entendre qui soc.
Amb els anys, aquest vincle t’ha dut a donar vida a un personatge com la Blanca. Què ha suposat per a tu formar part d’un muntatge tan emblemàtic com Mar i Cel?Ha estat un viatge preciós i molt intens. Han estat gairebé deu mesos seguits immersos en aquest projecte. El recorregut emocional del personatge és profund, i repetir-lo funció rere funció m’ha fet créixer molt, tant com a actriu com a persona. No soc la mateixa Alèxia que va començar aquest camí.
"No soc la mateixa Alèxia que va començar aquest camí amb Mar i Cel"
T’imaginaves l’abast que acabaria tenint aquest comiat de Dagoll Dagom amb Mar i Cel?Sincerament, no. La magnitud d’aquest projecte era difícil d’imaginar. Tot i això, el més important per a mi ha estat la companyia: envoltar-me de persones meravelloses, amb qui he compartit cada dia. La funció pot ser la mateixa, però el que la fa única són els companys. Ens hem sostingut els uns als altres constantment, i això ha estat clau.
Una experiència així, compartida amb tot un equip durant tants mesos, ha de deixar empremta. Hi ha algun moment que destacaries especialment?Destacaria molts. El dia de l’estrena va ser molt emotiu, perquè per fi veia la llum tot allò que havíem estat preparant durant mesos. També la nit de Cap d’Any, que la vam celebrar al vaixell amb les nostres famílies. Són records irrepetibles. Sé que aviat direm coses com: “Te’n recordes d’aquella nit al Teatre Victòria?” Moments així no tornen.
Ara us prepareu per dir adéu amb un concert el 9 de juliol a la platja de Sant Sebastià. Com vius aquest comiat tan simbòlic, a tocar del mar i del cel?Amb molta emoció. Serà durant l’última setmana de funcions, així que tindrem els nervis del concert sumats a l’emoció del comiat. I fer-lo a la vora del mar i del cel, com a metàfora del títol, em sembla preciós. És una manera extraordinària d’acomiadar-nos.
"La funció pot ser la mateixa, però el que la fa única són els companys"
Com ha estat conviure amb la Blanca durant aquest temps?Ha estat un procés molt intens. Després de gairebé 290 funcions, encara descobreixo matisos nous d’ella. Això demostra que és un personatge amb moltes capes. Hi ha dies que penso: “Ostres, això no ho havia vist mai així.” És un personatge viu, infinitament ric, i crec que encara el continuaria descobrint si el representés un any més.
Tanques una etapa molt intensa. Però tota fi és també un nou inici. Tens algun projecte al cap?Sí, i estic molt il·lusionada. Encara no els puc anunciar, ja que formen part del “calaix dels secrets”, però començo una etapa nova i molt diferent. Com tot canvi, fa una mica de respecte, però també em motiva molt.
Tot i això, sempre has comentat que Mar i Cel era el projecte de la teva vida. Ho mantens?Sí, ho crec fermament. Ha estat el meu primer gran projecte de teatre musical, i quin projecte! Interpretar la Blanca, omplir el teatre cada dia, fer sold out durant mesos... Ho recordarem com una cosa extraordinària. Ha estat la meva porta d’entrada a un món nou, i aquesta porta sempre serà Mar i Cel.
"Després de gairebé 290 funcions, encara descobreixo matisos de la Blanca"
Molts et van conèixer a Eufòria, però ara t’han vist créixer damunt d’un escenari teatral. Sents que has pogut mostrar una nova faceta teva amb aquest projecte?Crec que sí. És natural que la gent em relacionés amb Eufòria, perquè va ser on em van conèixer. Però amb Mar i Cel he demostrat que l’Alèxia és més que una noia que cantava a la televisió. Ara també em coneixen com a actriu, i això ha canviat la percepció del públic. Tot i que no em molesta que em relacionin amb Eufòria, ara també soc l’Alèxia de Mar i Cel.
Tot aquest èxit també ha arribat al teu poble, Constantí.Sí (riu). La gent de Constantí m’ha donat molt suport des del primer dia. Han vingut en autocars a veure’m, m’han fet sentir molt estimada. I quan torno, encara em saluden com sempre, com “l’Alèxia de tota la vida”. És molt bonic sentir que l’essència no ha canviat.
I enmig d’aquesta bogeria de funcions, has tingut temps de tornar-hi sovint?Molt poc. Amb funcions cada cap de setmana, només he pogut baixar per veure la família. Però quan ho faig, la gent m’abraça amb una normalitat que s’agraeix molt. Puc anar en pijama a comprar el pa i no passa res!
"Si no hagués estat per l’oportunitat que em va brindar Constantí, probablement el meu camí hauria pres una direcció ben diferent"
Quan sorties a escena cada vespre, tenies present d’on venies?Sempre. Encara que fos de manera inconscient, porto molt present el lloc d’on vinc. Tothom em diu: “Ah, ets la de Constantí”, i jo ho afirmo amb orgull. Sempre he volgut visibilitzar que als pobles també hi ha talent, vida i cultura. Jo vaig començar al teatre amateur del poble, i d’aquí en poden sortir grans artistes. Si no hagués estat per l’oportunitat que em va brindar el meu poble, probablement el meu camí hauria pres una direcció ben diferent.
Si mires enrere, després de tot aquest viatge, quina és la lliçó més profunda que et queda de Mar i Cel?He après que fer coses grans no només requereix talent, sinó també esforç, compromís i una bona companyia. El talent per si sol no serveix si no hi poses cos i ànima, i si no estàs envoltada d’una xarxa de persones amb qui compartir i créixer. Mar i Cel m’ha ensenyat això: que tot allò que val la pena exigeix treball dur, però també ofereix fruits meravellosos.