El Comú d'Andorra la Vella ha decidit que mai és tard si hi ha talonari pel mig. Deu mesos després de la seva obertura "accidentada", la corporació ha organitzat una inauguració oficial per a la plaça del Poble, que intentarà tapar el reguitzell de notícies que ha protagonitzat l'espai.
La intenció del Comú és omplir l'espai i fer-lo semblar el punt neuràlgic que es va prometre. Però la realitat és que, un cop s'apaguin els llums de la celebració pagada per tots, els ciutadans tornaran a trobar-se amb una plaça que suspèn en funcionalitat. El balanç d'aquests deu mesos és, com a mínim, qüestionable.
L'estat de la plaça durant aquest temps ha estat un maldecap constant per als usuaris i un degoteig de reparacions. El parc infantil va néixer amb defectes greus. S'ha hagut de repintar i, el que és més preocupant, modificar el tobogan perquè representava un perill real per a la seguretat dels nens. Cada cop que cauen quatre gotes, les filtracions han estat l'ordre del dia, posant en dubte la qualitat de l'execució d'unes obres que van costar (i segueixen costant) milions. La connectivitat vertical segueix sent un drama. Els ascensors s'espatllen cada dos per tres, deixant sovint penjades les persones amb mobilitat reduïda o les famílies amb cotxets en especial els dies que més es necessiten. I, finalment, un espai central que no es fa servir i que s'ha convertit en un monument a la falta de planificació cultural i social.
Un dels punts més criticats és el disseny hostil de l'espai. Sembla que ningú va pensar en la meteorologia d'Andorra, han hagut d'instal·lar bancs nous perquè els pedrissos originals són impracticables, a l'hivern el cul se't gela i a l'estiu la pedra crema tant que és impossible seure-hi. A més, la manca d'ombres converteix la plaça en un desert de ciment durant els mesos de calor, buidant-la de vida de forma natural.
La situació de la Casa Pairal és potser la més dolorosa. Els padrins de la parròquia se senten desplaçats d'un espai que ara funciona més com a restaurant que com a llar per a ells. La queixa és unànime: no poden ser-hi quan volen ni com volen, perdent aquell espai de recer i convivència que necessiten i mereixen.
En definitiva, la inauguració d'aquest cap de setmana no és més que un intent de tapar amb soroll una gestió urbanística que ha prioritzat l'estètica de render per sobre de la vida real dels ciutadans. Una plaça que, per molt que es vulgui "animar" a cop de bitllet, segueix sent un espai fred, desangelat i ple de pegats.