Benvingut Mister Marshall (Dia I)

L’arribada del copríncep francès, Emmanuel Macron, ha tornat a posar davant del mirall una realitat incòmoda: la relació que una part del país manté amb les seves pròpies institucions i, sobretot, amb el concepte de sobirania.
Durant dies, Andorra ha viscut pendent d’una agenda mil·limetrada, amb carrers tallats, dispositius excepcionals i una escenificació que, més enllà del protocol, té un aire d’exageració difícil de justificar. No es tracta de qüestionar la rellevància institucional de la visita, que la pot tenir, sinó de posar el focus en la manera com es rep.

Per què la pregunta és inevitable: per què aquest desplegament gairebé reverencial no es produeix quan visita el país l’altre copríncep, el bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano Pentinat? Per què no hi ha la mateixa mobilització, ni la mateixa expectació, ni, encara menys, aquesta sensació de fascinació col·lectiva? La resposta, tot i incòmoda, apunta a una qüestió de mentalitat.

Hi ha una part de la societat i de les institucions que sembla actuar amb una actitud més pròpia de súbdits que no pas de ciutadans d’un Estat sobirà. Salutacions sobreactuades, gestos de submissió simbòlica i un llenguatge que recorda més una visita colonial que no pas la trobada entre iguals que hauria de ser.

La comparació amb la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall no és gratuïta. Aquell poble que es transformava per impressionar un visitant estranger, amb una barreja d’esperança, ingenuïtat i dependència, troba avui un reflex inquietant en determinades actituds que s’han pogut veure aquests dies als carrers i despatxos del país.

Andorra no és cap colònia, ni tampoc hauria d’actuar com si ho fos. La seva singularitat institucional amb dos coprínceps és precisament això: una singularitat. Però aquesta no hauria de derivar en una jerarquia emocional o simbòlica entre els dos. Si es defensa el model, cal fer-ho amb coherència.

El problema no és que vingui Emmanuel Macron. El problema és com se’l rep. I, sobretot, què diu això de nosaltres mateixos. Si cada visita es converteix en un exercici de subordinació disfressat de protocol, potser el debat que cal obrir no és sobre la visita en si, sinó sobre la maduresa institucional i cívica del país. I si ens creiem allò del CO-principat o ja ens va bé ser una colònieta francesa.

Aquest ha estat només el primer dia i d'activitat més aviat poca. Però el que ja ha deixat clar és que Andorra encara té pendent una reflexió profunda sobre la seva pròpia autoestima com a Estat.