La demarcació de les Terres de l’Ebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va organitzar, aquest passat cap de setmana, una nova edició de l’Arquivolta, unes visites guiades turístiques i culturals que pretenen apropar el patrimoni arquitectònic de la ciutat a la gent i, al mateix temps, obrir les portes d’edificis emblemàtics o que estan en mans privades i, sovint, són uns grans desconeguts. D’aquesta manera, el COAC celebra també el Dia Mundial de l’Arquitectura i es dóna a conèixer als ciutadans com a institució.
En aquesta edició, l’objectiu era redescobrir el barri de Ferreries fent un viatge retrospectiu a les Ferreries industrials dels segles XIX i XX. Conegut des d’època renaixentista com el barri d’extramurs ubicat a l’altra banda del Pont de Barques, aquest havia anat guanyant, de mica en mica, més prestigi i havia acabat convertint-se en un lloc molt transitat per comerciants, viatgers i gent de pas que creuaven el Pont de Barques que finalitzava a la zona del cap-pont que avui i dia es conserva encara al soterrani de la Destil·leria Lehmann.
Tot aquest tràfec, havia afavorit que s’hi establissin fondes, hostals i comerços de tota mena al llarg de l’Avinguda de Catalunya, així com també al carrer Comerç que, com el seu nom indica, estava ple d’activitat comercial. Era tal l’activitat que, fins i tot, hi ha constància de l’existència d’un tramvia de tracció animal per facilitar els desplaçaments de la gent en aquella zona.
Enmig d’aquest context històric, una família de Vinaròs, Manolo Camós Juan i Dolors Borràs Juan, emprenen el camí cap a Tortosa per fer-se’n càrrec d’un negoci de salaons que estava en estat ruïnós, instal·lat al C/Comerç. No només aconsegueixen reeixir-lo, sinó que al final es dediquen també a vendre conserves, lleguminosos i sal de les Salines de La Ràpita. Mentre, al xamfrà ubicat entre l’Avinguda de Catalunya i el C/ València, la família benestant de Pere Lafarga va encomanar la construcció d’un edifici modernista a l’arquitecte municipal d’aleshores, Pau Monguió i Segura que, anys més tard, seria l’artífex constructor de l’Escorxador Municipal. L’edifici s’executa el 1904 i durant uns anys és residència familiar i hostal de viatjants i treballadors del barri. Ara bé, un dia, fruit d’una juguesca en una parida de cartes, al 1922 la casa passa en mans dels Camós que, d’entrada, van decidir fer una sèrie de remodelacions per instal·lar la botiga i el magatzem als baixos de l’edifici. Es trobaven en el moment més àlgid del negoci, abans de la Guerra Civil, però Manuel Camós mor el 1932 i aquest es traspassa a la vídua i el fill, Manolo Camós Borràs, pare de l’actual propietari, Luis Camós, que ha preservat l’essència d’aquella casa modernista, fent-li alguna reforma i adaptant-la als nous temps, però convertint-la en una mena de casa-museu que atresora peces d’un alt valor patrimonial i de col·leccionisme.
Els encarregats de fer-ne la visita guiada van ser la periodista, Irene López, i l’arquitecte i arxiver del COAC, Toni López Daufí. Ambdós són els estudiosos que estan catalogant i documentant els interiors dels 42 edificis modernistes que hi ha només a la ciutat de Tortosa amb la voluntat de poder crear un inventari dels béns mobles, juntament amb la comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, així com tirar endavant la publicació d’un llibre-guia de la Tortosa Modernista.
La Casa Camós, doncs, consta d’una capella amb peces ben curioses com el crucifix de Rosa Mª Molas o una Maiestas Domini de marfil procedent de la congregació religiosa de les monges de la Consolació destinades a Somàlia. També hi ha un parell de retaules dedicats a St. Ramon i l’adoració dels Àngels, aquest darrer del segle XVII, de talla barroca.
L’escalinata d’accés és de marbre, amb un sòcol de pedra elaborat amb la tècnica de l’estucat al foc, de l’autor Pinyol, i una barana de ferro colat amb un passamà de fusta ergonòmic i adaptatiu a la mà, d’inspiració gaudiniana. L’escala està presidida per una escultura de bronze de la Venus amb la tècnica dels draps molls, obra de l’escultor canari, Àngel Acosta, molt amic dels propietaris. De fet, es podria dir que Casa Camós és ben bé un petit museu dedicat a Acosta, atès que s’hi troben una gran quantitat de peces úniques i d’esbossos originals de l’artista.
Un dels espais més preuats, a nivell ornamental, de la casa és el menjador, on encara s’hi conserva el mobiliari de l’època, els green-mans del sostre o, fins i tot, un organetto rescatat i restaurat, després d’un saqueig de la Guerra Civil en el qual l’havien llençat pel balcó.
També són curioses algunes particularitats modernistes com la balança on es pesaven els salaons de la botiga i les piques de marbre de la cuina, els dragons que sostenen els fanals de la terrassa, un St. Jordi a cavall matant el drac del segle XIV, els paviments de rajola de Castella o pàgines d’uns còdexs de la Catedral de Santa Maria que havien estat a punt de cremar, entre molts d’altres.
I de l’habitatge particular, es passava a visitar l’edifici religiós, en aquest cas, el de l’Església del Roser. Una edificació neogòtica de finals del segle XIX, obra de Joan Abril i Guanyabéns que, d’un inici, havia d’estar dedicada a l’advocació del St. Crist però que, davant d’una imminent expropiació del convent dels dominics de l’altre costat de riu per iniciar les obres de construcció del pont de l’Estat, decideixen traslladar les imatges i retaules del Roser al nou convent que encara s’estava construint. Així doncs, al final van preferir mantenir el culte al Roser. L’església projectada havia de ser molt més alta, amb dues torres de 70 metres, i un acabament amb una agulla de 17 metres, que l’haurien convertit en l’edifici més alt de Catalunya. Malgrat tot, es van acabar els diners i es va deixar amb una sola torre de 53 metres i amb uns acabats de totxo molt pobres. Amb l’esclat de la Guerra Civil i els bombardejos, cau la torre del campanar i, quan Regiones Devastadas la reconstrueix la deixa amb només 40 metres.
Es diu Mare de Déu del Rosari perquè cada Ave Maria del rosari, simbolitza una rosa per a la Mare de Déu i, totes juntes, formen un roser. A les façanes laterals hi anaven els 4 evangelistes i la façana principal (ara ubicada a un lateral) havia d’estar presidida per la Mare de Déu del Roser. Però totes les imatges es van decapitar també a la Guerra. La del Roser es va trobar enterrada al soterrani de la Sagristia i ara encara es conserva un fragment a un lateral de l’altar. La imatge alternativa tampoc va ser funcional perquè era de grans dimensions i no estava St. Domènec rebent el rosari de les mans de la Mare de Déu. Aquesta està ubicada a dalt del cor, mentre que per a l’altar se’n va fer una altra, que és la que hi ha actualment.
La visita, va anar a càrrec del també arquitecte, Carlos Vergés, i estava previst l’accés al cor i al campanar, però, per raons de seguretat, finalment es va evitar pujar a tot el grup a dalt de tot de la torre. No obstant, en petits grups i sota demanda prèvia, sí que es podrà visitar, segons informà el capellà de l’Església.
La visita havia de finalitzar amb la descoberta de la Destil·leria Lehmann, però per un imprevist familiar dels propietaris, no va poder ser. En aquest cas, l’Associació de Veïns de Ferreries s’ha compromès a avisar tots els assistents d’una nova data per tal de poder realitzar les visites a la fàbrica.
La jornada va tenir lloc els matins de dissabte i diumenge i va finalitzar amb un pica-pica a la seu de l’Associació de Veïns.
