Una veïna de Manresa ha pogut recuperar les cendres del seu pare, que va morir a l’exili a França després de la Guerra Civil Espanyola. La Rosario va veure per últim cop el seu pare quan ella tenia 10 anys, i ara, 78 anys després, pot acomiadar-se d’ell.
Segons explica l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Pedro Pérez va ser Comandant de l’exèrcit republicà i va haver d’exiliar-se de Manresa, marxant a viure a França i deixant la seva filla Rosario a Catalunya.
Ella tenia 10 anys i no el va tornar a veure mai més, ja que l’home va morir a França l’any 1954, encara sota la dictadura franquista al nostre país. Molts anys després, l’associació Memòria i Història de Manresa va trobar documentació sobre la mort del Pedro a Pamiers, a França, i la seva neta no s’ho va pensar i va viatjar al país veí.
“Vam trobar la seva tomba amagada entre heures”, explica la Rosario, que afegeix que van exhumar i van incinerar les restes i les van poder portar a Manresa, on ara descansen a casa seva: “Ja puc morir tranquil·la, ho tinc tot”.
La Rosario ha guardat les restes del seu pare en una urna a l’habitació, al costat d’algunes fotografies i records. Segons explica, cada dia s’asseu al seu costat i li parla: “Li explico que estic bé, que ja estem junts. Li demano com està, li resto i miro de tenir-lo el més arreglat que puc. I sempre li deixo la porta de l’habitació oberta perquè em vegi passar”.
Memòria i Història de Manresa
El president de Memòria i Història de Manresa, Joaquim Aloy, explica que va conèixer la història de la Rosario per casualitat, quan la seva filla, que és metge forense, va anar a fer-li una consulta per un altre cas. La Dolors li va explicar la història del seu avi, mort a l’exili, i ell va posar-se a buscar sense dir res a la família.
Quan va trobar la documentació, la va entregar a la família i la Dolors i la seva parella van viatjar a Pamiers per veure si trobaven alguna cosa: “Tenia una foto de la tomba amb una làpida i amb aquella foto anàvem mirant al cementiri”.
Al Registre Civil els van entregar l’acta de decés del seu avi i un mapa amb el punt on estava enterrat: “Havíem passat molts cops per davant de la làpida, però no l’havíem vist perquè estava tapada d’heura. Amb les mans i les estenalles ho vam treure tot i vam trobar el seu nom. Vaig trucar a la mare i li vaig dir: estic davant de la tomba del teu pare, i ella no va poder parar de plorar”.
“Sap molt greu perquè buscant al cementiri vam veure un munt de noms catalans i espanyols. Allà hi ha una part de la nostra història i deu haver-hi molta gent en la nostra situació”, lamenta la Dolors.
De fet, Memòria i Història de Manresa treballa precisament per aquest motiu: recuperar noms i cognoms. “Per a nosaltres és molt important identificar i posar noms a les xifres perquè les xifres a vegades no ens acaben de parlar de la dimensió humana que comporta”, lamenta Aloy.
A Manresa, la guerra i la dictadura franquista van causar més de 750 morts: “És una xifra elevadíssima, però cada número és una persona i una família al darrere”, afegeix.
Segons explica la Dolors, el retorn del seu avi “és un deute amb la història”. “Era el meu avi i com ell n’hi va haver molts que van lluitar en el front. Té un lloc a la història i val la pena posar-lo on correspon”, explica.
