Simeó Miquel, membre d’Advocacia per la Democràcia: “La situació viscuda a Catalunya evidencia la manca d’imparcialitat del Poder Judicial a Espanya”

Avatar photo

Amb quin objectiu neix Advocacia per la Democràcia?

L’antecedent de l’associació es troba en un grup d’advocats que ens vam reunir arran del 9-N i va ser la setmana abans de l’1-O quan ens vam constituir com a Advocacia per la Democràcia donada la inquietud i preocupació de moltes persones que veien com els mitjans no paraven de dir que tot allò era il·legal. Nosaltres mantenim que un referèndum no és il·legal i vam intentar tranquil·litzar i aclarir la situació. Ens vam inspirar amb els companys de Girona i vam fer com ells, distribuint-nos per diferents col·legis electorals amb la intenció de posar-hi pau i aportar seguretat jurídica a tothom qui anava a votar. Tots estàvem preparats a diversos centres per si, en cas que entressin els cossos policials, parlar amb ells i demana’ls-hi l’ordre judicial corresponent.

Advocacia per la Democràcia no té cap ideologia ni disciplina definida, som transversals, amb membres de molts caires polítics. Totes i tots els qui en formem part entenem i exercim la nostra professió com a defensors dels drets de les persones. Molta gent va sentir que els seus drets van ser vulnerats durant l’1-O i per això ens vam organitzar per atendre a tothom qui ho necessités.

Des del punt de vista jurídic, què ens porta a considerar que tenim “presos polítics”?

Aquestes persones estan empresonades per motivacions polítiques, perquè l’actuació que se’ls imputa és de caràcter estrictament polític. Jo sóc dels qui he viscut i lluitat contra el fet de tenir presos polítics des de temps del franquisme, i em causa una gran llàstima veure que vaig iniciar la meva carrera professional defensant-los i que l’acabaré de la mateixa manera, amb gent a la presó per les seves idees.

Sense entrar en elucubracions acadèmiques, existeix el fet innegable que a dia d’avui, amb independència del delicte que se’ls imputa, aquestes persones són a la presó per qüestions polítiques. Això és irrefutable, i ho seguiran sent presos polítics si el seu judici es resol amb una sentència condemnatòria. L’Estat s’intenta defensar d’una actuació política i considero que els deixen en llibertat perquè temen que si ho fan contribuirien i permetrien que aquestes persones emprenguessin actuacions que, als ulls del poder judicial, veuen improcedent.

Quan arribarà aquest judici i com creu que transcorrerà?

Ara es presentarà l’escrit de defensa, a partir del qual es procedirà a assenyalar la data de la vista, però cal tenir en compte que la recusació del jutge Marchena podria allargar encara més aquest termini. Respecte al Tribunal Suprem, és difícil fer previsions perquè no és un procés que pugui considerar-se normal i lo lògic seria que s’assenyalés una data ràpidament. Per exemple, el mes d’agost es va declarar hàbil per avançar en aquest procés judicial davant una situació com l’actual, és quelcom lògic, però la realitat és que durant aquest mes no s’hi va fer res. La sospita i el convenciment que tinc és que inclús els terminis processals atenen també a determinades motivacions polítiques. Els anglosaxons tenen un aforisme que diu “not only justice must be done, but also seen to be done”, que traduït ens ve a dir que la justícia no només s’ha de fer, sinó que s’ha de veure com es fa. És bàsic que la gent creguem en aquest principi i que tinguem confiança amb l’ens judicial, però s’està aconseguint el contrari. Tant des del punt de vist polític com del de la pròpia gent del carrer això és terrible, perquè tots podem tenir el dubte o el patiment de pensar si se’ns jutjarà o no per segons quines actuacions.

Molts defensem que la gran majoria dels 5.000 jutges que hi ha a Espanya fan el millor que poden i que si alguna vegada la cosa no ha funcionat del tot bé és més per incompetència que per mala voluntat. Això passa a totes les professions, però és aterrador tenir tantes sospites tant fonamentades de que la cosa no és realment així, que les coses no s’estan fent bé perquè no es vol, sobretot quan parlem dels càrrecs jurídics més elevats. Això és terrible i perjudica molt més a la Justícia que al propi Govern o al poder legislatiu.

Vostès denuncien la “falta d’independència del Tribunal Suprem davant els poders de l’Estat espanyol”. Per tant, considera que la justícia està cada vegada més polititzada?

En els processos judicials ha de prevaldre una seguretat jurídica, tal com s’aplica als demés països europeus i tants altres arreu del món. Malauradament, aquí existeix certa predicibilitat de la justícia i sembla que no pots conèixer raonablement si se’t donarà o no la raó. Un jutge també és pot sentir-se agredit per una determinada actuació com qualsevol altra persona, però com a professional ha ser capaç de vèncer-la sense implicar-s’hi personalment. Com a exemple, un policia que té una filla i investiga l’assassinat d’una nena es sentirà totalment agredit, és lògic i evident però ha de mantenir la seva professional i dedicar-s’hi com si es tractés d’un cas que no el violentés.

En el cas concret del jutge Llarena es dona la situació que no pot demostrar que sentir-se implicat en aquesta actuació política. Estic convençut que alguns jutges alemanys i belgues compartirien la tesi d’aquest magistrat, és legítim considerar que no es pot atemptar contra la unitat de l’Estat, però els agraïm que se situïn per sobre d’aquesta i valorin si això és mereixedor d’una acusació o d’una altra.

La situació política catalana pot haver suposat un examen sobre l’estat de l’esfera judicial espanyola?

Penso que sí, que possiblement la situació catalana hagi comportat un revisió pública sobre si les costures del poder judicial estan ben lligades o no. Trobem una altra prova encara més demolidora amb el que ha passat a la Sala Tercera del Suprem amb la sentència sobre l’impost de les hipoteques. Certament podríem discutir sobre si es té raó o si aquesta és oportuna o no, però tècnicament la sentència és bona. Tot i així, el que no es pot fer és donar la imatge que s’ha exercit una pressió que ha provocat una modificació de la sentència primera.

La realitat és que la situació viscuda en els últims mesos a Catalunya ha posat nerviós a l’Estat i ha demostrat que la Justícia no funciona amb suficient independència. Quan pinten la figura de la Justícia amb els ulls enventats significa tot el contrari, que aquesta ha d’actuar amb uns criteris propis i aliens als demés poders.

Des dels seus 45 anys d’experiència en el món de l’advocacia, com valora tota la inversemblança viscuda durant aquest últim any?

Quan va morir el dictador Franco tenia 25 anys i ja era advocat des d’en feia dos. La nostra generació va viure la Transició i vaig tenir molts dubtes sobre la manera en que es va dur a terme aquest canvi radical. En aquells temps m’il·lusionava pensar que aquesta transformació havia funcionat molt bé, i és evident que estem millor, és absurd negar-ho, però tinc la sensació d’haver-nos deixat massa coses per fer i en part m’hi sento culpable. Crec que vam ser massa autocomplaents i que l’exigència que la immensa majoria de la nostra generació compartia als anys setanta de lluitar contra el franquisme va quedar acontentada amb una Transició aparent. No dic que fos únicament aparença, perquè tot i que jo considerés que la Constitució era una mica tèbia, aquesta va jugar un paper transcendental en el canvi radical de l’Estat, d’igual manera que la tasca realitzada pel Tribunal Constitucional.

La Transició i la Constitució es van pactar dintre del que es podia fer en aquell moment, i quan aquestes ja es van assentar, algú va fer rellegir aquest principis. Se m’escapa a partir de quin moment vam començar a retrocedir en aquest àmbit, i crec que aquest és el problema. Aquí a Catalunya aquesta regressió es va posar molt de manifest amb la sentència del Constitucional sobre la reforma de l’Estatut, la qual va mostrar descarnadament que, suposadament, la Constitució no permetia allò que es volia per la societat catalana. Això últim no és cert, perquè la Constitució ho permet tot depenent de com s’interpreti. Algunes interpretacions són generoses i participen de l’esperit d’aleshores, mentre que n’hi ha d’altres que són carques, tancades.

Què em pot dir respecte la seva candidatura a ocupar una de les vocalies del Consell General del Poder Judicial?

S’havia proposat dues candidatures, una acordada per PSOE i PP i una l’altra a la qual m’incloïa era la presentada per Podem, però aquesta es va retirar. Vam comparèixer davant els grups parlamentaris, on els representants socialistes em preguntaven si creia que la elecció per part de las Cambres era correcta o si ens treia legitimitat. Els responia que sí, que les votacions provinents de les Cambres legislatives eren totalment legítimes. Ara bé, el que fa perdre la legitimitat a les Cambres és la manera amb la que els partits les gestionen. Té cert sentit que es pactin candidatures, però assenyalar a qui han de votar els vocals escollits quan aquests surtin és pervertir el sistema.

Això mereixeria una anàlisi del funcionament de la representativitat dels votants respecte les Cambres. Per exemple, fins i tot Donald Trump s’ha de treballar els seus propis senadors i congressistes republicans per treure endavant certes lleis, una disparitat entre membres de la mateixa agrupació que aquí és impensable. Tot i així, la retirada de la candidatura és lògica, perquè es necessiten 210 vots, els quals no sortirien si PP i Ciutadans es posen d’acord.

En quin punt es troben les causes particulars presentades arran de l’1 d’octubre que vostès defensen?

De moment només se n’han vist dos, als mesos de juny i juliol, les quals denunciaven alguns policies per lesions produïdes durant el primer d’octubre. En ambdós casos els agents van ser absolts, una per falta de proves per identificar-lo, i a l’altra sí es va identificar l’agent, però la jutgessa va entendre que, tot i afirmar que sí va haver-hi lesions, aquestes s’emparaven a la circumstància d’estar complint un deure. Totes dos estan recorregudes.

Nosaltres mateixos ens adonàvem que en alguns casos, probablement el policia només complia ordres. Per aquesta raó vam creure convenient poder ampliar el focus davant el jutge i analitzar si aquestes ordres estaven ben donades. És necessari considerar el context per poder valorar la conducta dels agents, qui ho va ordenar i com. Per això, amb la pretensió que el jutge pugui veure i valorar-ho tot amb major perspectiva, vam presentar una querella contra la Subdelegada del Govern espanyol a Lleida d’aleshores, Imma Manso, i contra el coronel de la Guàrdia Civil, Pérez de los Cobos, la qual ha estat admesa a tràmit.

Tenen previst emprendre properament més accions des de l’associació?

 Doncs sí, a més de manera immediata. Un company de l’associació va tenir la idea de recórrer la decisió del Senat d’aplicar l’article 155 a Catalunya i ens hi vam posar de seguida. A l’octubre de l’any passat es va cessar als càrrecs electes del Parlament de Catalunya i als representants de la Generalitat, una proposta del Govern espanyol que només podia autoritzar el Senat.

Nosaltres entenem que això comportava la privació il·legítima, fora de les vies legals, del dret que tots tenim dret de participar dels assumptes públics, concretament a través de l’elecció dels i les nostres representants. La Constitució manté que el 155 permet adoptar certes mesures, però no la de cessar ni afectar als nostres representants polítics. Per aquesta raó, unes cent persones vam presentar a finals de gener d’aquest any un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, al·legant que, com a ciutadans i electors de Lleida del 27 de setembre de 2015, se’ns havia privat d’aquest dret públic participatiu negant l’exercici dels nostres representants. Aquest recurs se’ns va denegar sense cap tipus d’explicació, només manifestant que no vam complir els requisits, un fet que incrementa encara més el greuge. Ara estem acabant de polir la demanda que enviarem a Estrasburg al llarg del mes de desembre.

A títol personal, quina creu que és la solució a tot plegat?

Personalment, crec que la situació reflexa una perspectiva molt estreta de mires per part de l’Estat espanyol. M’he passat tota la vida intentant, participant i creient en un projecte engrescador com era i pot ser Espanya. Segur que moltes generacions ho somiàvem, però quan t’hi escarrasses tant i veus la mentalitat que continua prevalen actualment a Espanya és realment descoratjador. Entenc que una persona jove clami per un país millor i que mantingui l’esperança d’aconseguir-ho, però em sabria molt greu que d’aquí trenta o quaranta anys acabi pensant el mateix que jo, que ja no hi ha res a fer. No sé quina és la solució, però trobo que cal plantejar-se què fa i quin paper hi juga l’esquerra espanyola davant tot això.

I respecte el panorama judicial estatal?

Penso que al poder judicial li falta aire i que necessita escoltar més la veu del carrer. La llei sempre s’ha d’interpretar en un context social determinat, però la realitat és que algunes sentències demostren que els ens judicials no són gaire conscients d’aquesta necessitat.

Considero terrible la tesi que defensen Ciutadans i el Partit Popular de que siguin els propis jutges només els qui escullin els jutges. Jo defenso tot el contrari, que hi intervinguin altres agents, per exemple, de l’àmbit social. La Constitució diu que el Consell General del Poder Judicial l’han de formar dotze jutges i vuit juristes, però jo hi trobo a faltar la presència d’especialistes bolcats en tasques socials.

Els advocats tenim l’avantatge de ser els qui tractem amb els ciutadans, de saber què en pensen, mentre que el recinte judicial sovint està massa tancat en sí mateix, un fet que possiblement provoca el seu desconeixement d’aquest context social.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Els veïns de Tàrrega podran decidir en què volen que l’Ajuntament inverteixi 100.000 euros el 2019

Notícia següent

Més de 300 cantaires participaran en la 2a Mostra de músiques religioses i espirituals a la Llotja

Notícies relacionades