Divendres, 29 de març de 2024
És notícia

Josep Giralt, director del Museu de Lleida: “El Museu forma part de la societat lleidatana, hem de ser receptius amb les seves preocupacions, les seves constants i els seus dubtes”

Avatar photo

Com valores la situació actual del Museu de Lleida i de la ciutat culturalment parlant?

La ciutat de Lleida comença a tenir un nivell cultural prou important. No només del punt de vista de les pròpies exposicions o les activitats vinculades al patrimoni, sinó que la ciutat comença a tenir una programació estable i interessant en els camps del teatre o la música, entre d’altres. Es comença a notar que estem sortint de la crisi i en el cas del Museu de Lleida també ho estem notant. Hem passat de tenir una situació on al Museu no érem del tot capaços d’oferir una programació estable i continuada, però ens estem esforçant al màxim per a que aquest 2018 puguem dissenyar tota la programació fins al 2021. Aquesta programació ens ha de permetre que, per exemple, quan sorgeix l’ocasió d’acollir una exposició la dels “Presos Polítics a l’Espanya Contemporània” siguem capaços de maniobrar i modificar-la segons convingui.

 

Tindrà mai fi el debat sobre la legitimitat de les obres del Monestir de Sixena?

Hem de ser sincers i, ens agradi o no, el Museu de Lleida neix amb el tema pendent del litigi amb l’Aragó. Tinc clar que la política d’adquisició i la col·lecció del Museu de Lleida està legítimament formada i defensada. Ens trobem amb una situació que des de l’Aragó s’intenta aprofitar algunes escletxes que la Llei de Patrimoni ha deixat sense resoldre. Així és com es comença i s’acaben alguns dels litigis forts. Per exemple, s’acaba el litigi dels bens de la Franja fonamentalment a partir de la Llei de Patrimoni Cultural català, però en canvi se reobre el que hi havia sobre les obres de Sixena amb el supòsit d’una mala praxis en l’adquisició d’aquest patrimoni. Com que aquesta llei no ho ha deixat mai clar, van detectar l’oportunitat i la van aprofitar.

En aquest cas, en els jutjats de primera instància es perd un litigi bàsicament perquè les vendes són declarades il·legals. No soc jurista, però en aquest sentit, nosaltres pensem que tenim la raó i per això ens en anem fins al Tribunal Suprem. Crec que l’únic empipador que hi ha en aquesta història és que el sistema judicial espanyol no ha tingut en compte que estem jutjant i tractant amb una qüestió de patrimoni i de conservació preventiva.

Fixa’t que fins que no hi ha hagut una execució provisional i una arribada de la Guàrdia Civil, que entra en una institució pública, un altre jutge no va tenir en compte els arguments de la conservació preventiva per suspendre una execució provisional. És el que ha passat amb les pintures de Sixena del Museu Nacional, i això ja no té volta de fulla, no hi ha possibilitat que cap jutge de l’Aragó torni a dictar una execució provisional. Per tant, les pintures continuaran a Barcelona fins que acabi tot el procediment legal. Sempre he defensat que aquest procediment és el que s’hauria d’haver donat a Lleida. Evidentment també entrem amb els dubtes i consideracions de si la justícia no ha actuat del tot correctament a l’hora de permetre l’execució provisional.

 

Quin paper va tenir l’aplicació de l’article 155 en el trasllat de les obres que es trobaven al Museu cap a l’Aragó?

D’entrada, l’execució provisional s’hagués fet amb o sense govern català. El problema és que no tenim govern, que no hi ha una reacció política per poder aturar aquesta execució i, alhora, la situació general del país permet que hi hagi un jutge temporal que s’incorpora el 4 de novembre i venç l’11 de desembre. En aquest període de temps, no només reactiva l’execució provisional, la qual la jutge que havia declarat sentència mai va donar, sinó que aquest la executa i fixa la data d’entrega l’últim dia abans de marxar, sense acceptar cap dels recursos acceptats. Una prova d’aquest fet és que quan ja ha passat tot -quan s’ha realitzat l’execució provisional, el jutge passant ha marxat i ja s’ha incorporat un jutge definitiu- aquest últim presenta dues sentències, el 4 i el 16 de gener, on accepta parcialment els recursos presentats per els consorci, però aquestes ja no hi tenen efectivitat perquè ja s’ha realitzat l’execució. D’alguna manera ens deixa amb dubtes i contradiccions per part de diferents jutjats.

Com a director del Museu, sempre havia dit que aquesta execució provisional es podia haver aturat fins que hi hagués una sentència definitiva. Si la jutge anterior va estar un any sense enviar la Guàrdia Civil, com un jutge amb un mes i pocs dies pot resoldre-ho tot?

El que fa l’aplicació de l’article 155 és impedir que el Govern català, que és el veritable propietari d’aquestes obres, no pugui presentar recursos i que l’únic que pugui fer-ho sigui el consorci, amb poca força des del punt de vista polític. Aquí s’hi ha posat la gana amb les ganes de menjar, és a dir, sense tenir govern ni una referència política clara no s’han presentat els recursos que a nosaltres no ens van acceptar. El 155 va permetre que no hi hagués cap reacció política de defensa per part dels vertaders propietaris de les peces.

 

La part positiva de tot plegat és que el Museu de Lleida ha guanyar visibilitat i ha crescut en nombre de visitants?

Crec que això ja ho havíem guanyat abans. Un dels canvi importants en la defensa que fa el Museu en els seus litigis és quan decidim explicar-ho, bastament i amb raonaments fonamentalment patrimonials i museològics. Defensem la nostra posició i denunciem algunes pràctiques molt parcials per part del govern aragonès. Per què reclamen les nostres peces i no d’altres? Per què es continua aprofundint amb qui va cremar el monestir van ser els catalans? Per què es posa en dubte que els qui van intentar salvar el patrimoni ho van fer per beneficis econòmics i patrimonials? Això és amb el que juga l’Aragó. Quan el Museu de Lleida decideix explicar-ho al públic, el litigi passa de ser fonamentalment local a convertir-se en una qüestió de de caràcter nacional.

Primer, tots els col·lectius professionals i, posteriorment, la societat civil van entenent que malauradament no té a veure amb una qüestió patrimonial. Segurament, la pressió i la realitat de la col·lecció del Museu fa que el govern català mogui fitxa, declarant-nos Museu d’Interès Nacional, un reconeixement que portàvem reclamant de fa molt temps i que va arribar al 2016. Això fa que, d’alguna manera, les tesis que defensàvem també les reconegui el propi Govern.

Tot i així, penso que el Museu de Lleida ja havia crescut abans de l’11 de desembre, però és evident que quan es va fer públic i oficial que perdríem les peces aquell dia, la setmana prèvia seria histèrica. Però insisteixo en que el Museu ja venia d’una dinàmica de creixement i que no només depenia de Sixena, ja que intentem presentar una programació estable i d’àmbit nacional. La prova la trobem quan comprovem l’increment de visitants, no tant sols a nivell de Lleida, sinó d’arreu del país.

 

Com van viure l’11 de desembre dintre del Museu?

L’11 de desembre hem d’explicar-lo, i ja hi ha un encàrrec per fer-ho. Hem de decidir si fer-ho d’aquí un any o per píndoles. Vam començar a explicar-ho poc a poc, la setmana següent. Va ser un dia amb molta tensió, molt ràbia, patiment i, fins i tot en alguns moments, de depressió. Ningú sabia què passaria aquell 11 de desembre, tothom vam intentar imaginar i preparar-nos per un escenari desconegut, des de jo mateix com a director fins l’últim auxiliar.

L’execució deia que si algú de nosaltres actuàvem en contra d’aquesta podríem incórrer en un delicte. No era una falta, sinó en un delicte. Quan en una execució provisional, en una comunicació del jutjat, apareix la paraula delicte, vol dir que havíem d’intentar generar unes actuacions per protegir-nos. A més, érem conscient que havíem de documentar perfectament com es feia tota aquesta operació , entre altres coses perquè sabíem que d’Aragó venien 22 persones i nosaltres n’érem 11. Davant aquest desequilibri vam decidir que havíem de documentar tota l’acció, des que vaig rebre la Guàrdia Civil a les 3 de la matinada fins al moment en que el camió va marxar per la tarda.

Vol dir que hi ha una acta notarial, en aquest país els notaris donen fe, entre altres coses perquè l’execució provisional només va venir la Guàrdia Civil , ningú va venir per donar fe, per tant podria haver passat qualsevol cosa dintre del Museu de Lleida. No va passar perquè hi havia un notari, el qual va posar el Museu de Lleida, no l’Aragó. També hi havia 3 advocats perquè ens diguessin què podien fer i què no, apart del nostre equip de conservadors, de comunicació i membres del consorci. A més, com no sabíem què passaria també teníem un equip de gent que va filmar i fotografiar tot el que va passar aquí dintre.

Això ens ha de poder permetre explicar-ho perquè la gent ho ha de saber, i ho farem en el moment que judicialment puguem i de la manera que no incomplim cap norma. Quan passes 12 hores aquí dintre, amb tota la presència policial, amb gent a fora protestant, alguns dels quals han rebut alguna estomacada i quan al final obres la porta i veus que tothom és a la teva vora te’n adones que la gent mereix saber tot el que va passar aquell dia.

Estem apunt de transmetre un primer missatge al públic i de ben segur que ho contarem amb un llibre, però no sé si el presentarem l’11 de desembre d’aquest any. Crec que aquest dia forma part de la història del Museu de Lleida, d’igual manera que ho és, per exemple, el dia da la inauguració.

 

Ha estat devaluada la relació amb les autoritats aragoneses?

Crec que això ho haurien de dir fonamentalment els polítics, els representants de les nostres administracions consorciades, i ho han anat fent. S’han pronunciat referent a aquest tema i segurament hi ha una part d’allunyament del que són les relacions polítiques i institucionals. Tenim molt clar que hi ha dues coses totalment diferents. Una és la hipotètica relació institucional a nivell cultural, la qual no trencarem si ells no volen. Quan ens demanen una peça a l’Aragó la deixarem, tal com estem fent. La segona és que quan hi hagi un hipotètic atac o comentaris que posin en dubte la professionalitat del Museu de Lleida i dels seus treballadors jo evidentment sortiré en la seva defensa. Si m’he de barallar amb el president de l’Aragó, amb la consellera de Cultura o amb el seu director general de Patrimoni Cultural ho faré, perquè són persones, per dir-ho educadament, poc fiables. Entre altres coses perquè són gent alguns dels quals he vist dintre del Museu durant 12 hores i sé com actuen.

 

Què ha suposat pel Museu de Lleida acollir l’exposició dels Presos Polítics a l’Espanya Contemporània retirada a ARCO?

Sempre he opinat que el Museu de Lleida forma part de la societat a la qual va ser creat i ens dóna suport i per tant, hem de ser sincers a l’hora de ser receptius de les seves preocupacions, de les seves constants i dels seus dubtes. La situació del país és la que és i és evident que el Museu de Lleida aspira també algun dia a ser la referència per el discurs històric de la plana de Lleida. Per nosaltres és molt difícil abordar temes d’història contemporània, i els hem anat abordant en els últims anys amb exposicions al voltant de Víctor Pérez Pallarés, de pintura mural contemporània, d’Enric Granados i, per tant, tot allò referent a la Lleida de l’època noucentista i modernista. Hem intentat arribar a aquestes temàtiques del segle XIX i XX i la prova està en que la de Granados va ser de les exposicions més visitades.

Aspirem a que el Museu de Lleida sigui un referent des de la perspectiva històrica. Quan et truquen i et diuen “Acaben de retirar una obra d’ARCO que es diu Presos Polítics. Què li sembla a vostè, jo que sóc de Lleida, que la presentem al Museu?”. Vam tardar uns 12 segons en accedir a exposar-la. La situació del país és la que és i molt probablement l’obra no hagués estat retirada d’ARCO si no hagués incorporat algunes de les imatges dels actuals líders catalans. La discussió sobre els presos polítics i sobre conceptes de censura i llibertat d’expressió s’hagués donat igualment.

Amb 11 dies ja han passat a visitar-la unes 3.014 persones, per tant veiem que l’expectativa que va provocar quan es va anunciar és verídica. Aquesta expectativa real ens reafirma en la idea que hem de fer seguir fent aquest tipus d’exposicions, perquè ens torna a connectar amb el que és la realitat quotidiana del país, però també la de Lleida, la qual comparteix les mateixes preocupacions. A més, aquesta exposició ens ha de permetre no només presentar una obra i una reflexió d’un artista, sinó crear una discussió al voltant d’aquesta sobre temes d’actualitat. En aquest sentit, estem preparant una bateria de taules rodones en les que es tractaran la censura, la llibertat d’expressió i l’educació basada en aquesta, entre d’altres temes.

La funció del Museu de Lleida és intentar donar resposta en aquestes necessitats. Per això enteníem que aquesta era una exposició que havíem de fer al cor de la ciutat, i s’ha demostrat que l’expectació i l’interès per aquestes qüestions és real.

 

Està en perill la llibertat d’expressió? La censura està guanyant-li la partida?

Crec que tu mateix ho has dit tot. En aquest país, malauradament, la gent que es va manifestar a la transició, als anys 80, és la que continua fent-ho avui al cap tants anys per alguns dels conceptes idèntics pels que ho feien llavors. Intentàvem defensar la llibertat d’expressió i que desaparegués la censura. Passava a nivell polític, d’educació i fins i tot artístic. Recordo que també grans artistes del moment van ser censurats i empresonats. Potser ara tenim un problema en saber si la societat més jove està optant per un silenci i estem adoptant cada vegada més una actitud més conservadora. No protestem contra una sèrie de lleis aprovades al govern espanyol i no ens hi revelem, per exemple, contra la llei mordassa. Necessitem alguns ingredients, i l’obra “Presos Polítics a l’Espanya Contemporània” n’és un. Si el Museu de Lleida es pot incorporar al carro de la discussió de la censura i de la llibertat d’expressió i sobre de quina manera eduquem als joves per a que puguem tenir una educació més lliure, doncs crec que mostrar-la és la nostra feina. No deixem de ser una institució pública, amb diners públics i, per tant, hem d’intentar connectar i despertar consciències, incidir en moments, persones i situacions actuals en tots els àmbits socials.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Cs Salou vol saber quant s’allargarà la peatonalització de Carles Buïgas

Notícia següent

Pau Pérez reclama al Ministeri d’Hisenda la reinversió del superàvit

Notícies relacionades