El secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach, atén a La Ciutat d’Andorra per posar el termòmetre a la situació del moviment sindical al Principat i tractar les principals problemàtiques del treballador andorrà: habitatge, salaris, pensions o sistema impositiu. Temes pels quals Ubach planteja solucions completament oposades al Govern.
Quina força té el treballador a Andorra?
No en té cap. Primer perquè no existeixen els comitès d’empresa, segon perquè a Andorra l’acomiadament és lliure i tercer perquè al Parlament una gran majoria dels consellers són grans empresaris, una altra són treballadors per compte propi i el que queda són funcionaris d’alt càrrec. Els treballadors no estan representats.
Els membres del Consell General no entenen una part d’Andorra?
És evident que la part social andorrana està marginada i la classe mitjana cada vegada va més avall.
L’altre gran tema és que una part d’assalariats d’Andorra no té dret a vot perquè no porta prou anys al país. Alguns partits com el PS han plantejat que ho puguin fer.
De 80.000 habitants, uns 27.000 tenen dret a vot. La resta no té dret a res, només a callar i a pagar. Vam demanar que la gent que havia viscut 10 anys al país pogués votar a les eleccions comunals, però el Govern i el Consell General no ho van veure oportú.
Entrant en la lluita sindical, el treballador té por de ser acomiadat per representar als seus companys?
La llei preveu que hi hagi delegats de personal, no delegats sindicals. En el moment que plantegen un conflicte col·lectiu es troben en un dilema. A darrere no tindran a ningú que els pugui assessorar i una sèrie de treballadors que els han votat els hi diran que han de defensar-los. Aquesta figura queda protegida durant dos anys, però després la primera persona que saltarà serà ell.
Què fa l’USdA per canviar aquesta realitat?
El que intentem és crear branques sindicals dins d’USdA, però és molt complicat. Quan surt un brot d’esperança, l’empresari el talla fàcilment perquè serveixi d’exemple a la resta. Aleshores, difícilment els altres treballadors s’animen. A més, avui en dia acomiadar un treballador costa la meitat que fa uns anys amb l’anterior llei de relacions laborals.
Existeix un diàleg social entre sindicats, patronal i govern per tractar aquests problemes?
No. S’ha creat el Consell Econòmic i Social on se’ns informa de les decisions que pren la patronal i el Govern, però no se’ns escolta. Hem presentat tota una bateria de propostes i cap s’ha tingut en consideració. La majoria de les propostes que venen de la patronal, que són els mateixos que el Consell General, són les que van a missa.
Quan el govern és d’un color diferent, la situació canvia?
A part de dos anys, mai ha sigut d’un color diferent. Sempre ha sigut un govern d’ultradreta i, per tant, de les grans famílies andorranes. Fins ara, era una Andorra SA i ara l’estan convertint en una Andorra SL. Les seves polítiques neoliberals ens porten a aquesta situació.
A qui perjudica aquestes polítiques neoliberals que menciones? Per exemple, els treballadors amb sous més baixos queden exempts de pagar IRPF.
Siguem realistes. El sistema impositiu andorrà beneficia les inversions estrangeres i al gran capital, mentre penalitza durament la classe mitjana i treballadora. Ja no parlem dels pensionistes… Per què? Una persona que a Espanya cobra 600.000€ dels seus negocis ha de pagar la meitat i, comparat amb Andorra, el diferencial és tan brutal que aquesta persona es pot permetre comprar un pis, dos o tres per un valor superior als 500.000€. Un treballador que cobra 1.300€ necessitaria tota la seva vida per comprar aquesta vivenda. Això el Govern d’Andorra no ho ha sabut veure. Ha premiat i ha anat a buscar les grans fortunes europees sense tenir en compte els treballadors que han fet d’Andorra el que és.
Han establert el preu mitjà del lloguer en 632 €. No sé si se’l creu, però si fossin certs, representarien el 50% del salari mínim.
Totes aquestes dades són falses. Si busques un pis, no trobaràs res per menys de 1.000€. A més, quan parlem de l’habitatge, també parlem de calefacció, assegurança, la fiança, una plaça de pàrquing, la llum… Tot això fa que un pis a Escaldes o Andorra no baixi dels 1.500€ i a les parròquies altes arribi als 1.000 i escatx. La realitat del país és que tenim uns salaris de misèria i una pensió mitja deplorable de 650€, mentre venem pisos a un milió d’euros. El culpable és el Govern, que els ha girat l’esquena als ciutadans de manera estrepitosa a favor de l’alta especulació per quatre famílies que es puguin enriquir.
Quina solució proposeu?
Els sindicats hem plantejat una bateria de propostes al Consell Econòmic i Social. Per exemple, ficar un preu de llindar al lloguer de 8€ el m2, que es pot discutir. 100 m2 valdrien uns 800 € a què se li hauria de sumar la resta de despeses. A partir d’aquí, tot el que llogui per sota del preu se l’ha de bonificar perquè ho està fent bé, però qui el llogui per sobre se l’ha de penalitzar a través d’impostos. No dic que hagi de ser una mesura definitiva, sinó que és una mesura de xoc important.
A partir d’aquí, són els Comuns i el Govern els que han de construir pisos de protecció oficial. A Andorra no hi ha ni un i es nota. Per una banda, la gent quan es jubila viu de la caritat dels seus fills o emigra. I per l’altre costat, els empresaris diuen que no li poden pagar a un cambrer 2.500€, però clar…. després ells han de pagar 1.200€ de lloguer. És el peix que es mossega la cua. Un cop el treballador paga el lloguer, li hauria de quedar 1.000€ perquè pugui anar a la perruqueria, sortir alguna nit a sopar, comprar-se un cotxe… això és una economia productiva. Arribem a un punt que les famílies han de malviure.
Més enllà d’aquests problemes, com ha sortit el treballador andorrà de la pandèmia?
Les mesures de pagar-nos l’autobús i la pujada de sou que només serveix per pagar un cafè diari no són suficients. El Govern ho sap. Els problemes de l’habitatge o els salaris no tenen res a veure amb Ucraïna o la covid, fa molts anys que els tenim. O hi ha un canvi radical a les polítiques socials del país, o Andorra no trobarà treballadors que vulguin venir.
La CASS planteja una reforma del sistema de pensions, que la CEA considera que recau principalment sobre les empreses. Què en penseu?
Estem completament en contra de les propostes de la CASS, la CEA i la majoria del Govern. Si el salari mínim és lo just per viure en aquest país, la pensió mínima ha de ser la mateixa. Fet l’estudi, ens adonem que calen 30 punts per arribar a aquest objectiu. El que ells plantegen és que hi hagi un increment de dos punts pel treballador i dos per l’empresari i també s’hauran de fer plans d’empresa. Si no hi ha comitès d’empresa com es faran aquests plans? També marca la jubilació als 67 i s’obre la porta a ampliar-ho amb relació a l’augment de l’esperança de vida. D’aquí 15 anys potser ens haurem de retirar als 80.
Proposem tot el contrari. La sanitat s’hauria de pagar via impostos i el que és la cotització hauria d’anar íntegrament a la jubilació. Un cop això està fet, el Govern posa els vuit punts que falten per arribar als 30 necessaris. No és un problema de la CASS, sinó d’estat.
