Malvivia en una caravana aparcada enmig d’un solar del Parc Alcosa quan la DANA va enxampar Pepe Santamaria. Era l’únic que tenia i ho va perdre absolutament tot. Des d’aleshores viu acollit a casa d’un amic. “No he rebut cap ajut”, lamenta. I afegeix: “Només demano dignitat. Tothom té dret a una llar. No demano més que poder arribar a casa, rentar-me i menjar. Simplement això i no serà per cases buides”.
El seu cas és només un exemple de la realitat que es viu al Parc Alcosa, un barri obrer d’Alfafar, situat a l’Horta Sud. “Amb un 35% d’atur crònic, aquí la meitat de la població viu per sota del llindar de la pobresa. En aquest poble ha plogut sobre mullat”, explica Toni Valero, portaveu de la comunitat de col·lectius del Parc Alcosa.
Ajuts “en tràmit” i vides en suspens
“Està en tràmit”. Aquesta és la resposta que rep l’Anna cada vegada que acudeix a Serveis Socials per demanar ajuda. És una persona sense sostre i malviu als carrers del Parc Alcosa. La seva situació es va agreujar el 29 d’octubre de l’any passat, quan la barrancada va inundar la casa on vivia. “Només demano dignitat i justícia”, subratlla en declaracions a l’ACN.
Amb uns 8.000 habitants i a tocar de Massanassa, Paiporta i Sedaví, el barri encara arrossega les seqüeles de l’episodi: baixos pendents de rehabilitar, fang a les cases —que posa en risc la salut dels veïns—, ascensors fora de servei i més incidències que s’eternitzen. “Això es podria resoldre. Hem fet un estudi i costa 3,5 milions d’euros, i no és que no es faci, és que ni tan sols es contempla la possibilitat”, lamenta Valero.
“No arribem ni a principi de mes”
La precarietat econòmica és estructural, adverteixen els col·lectius veïnals. “Aquí la gent no és que tingui problemes per arribar a final de mes és que no arriba ni a principi de mes”, apunta Valero, que remarca que la responsabilitat excedeix l’àmbit municipal: “Som una conseqüència social de la ciutat de València, som l’excedent de la metròpoli”.
Davant la manca de respostes, el teixit social del barri s’ha activat. “Hi ha una resposta social i comunitària”, destaca Valero. S’han multiplicat iniciatives com un menjador social i xarxes d’ajuda entre veïns. “Hi ha moltes cases on conviuen diverses famílies, i també gent que viu al carrer, a l’horta o dins del cotxe”, afegeix.
Paula Peña viu amb el seu marit i la seva filla en uns baixos del barri. Un any després de la DANA, el pis continua a mig arreglar. “Ens falta molt. Vivim en la precarietat; el poc que hem fet ha estat gràcies als veïns”, explica. Ha perdut l’esperança de rebre cap ajut institucional: “Si haguessin volgut, ja ho haurien fet”. I resumeix el sentiment compartit: “Més que oblidats, ens sentim burlats. S’estan enfotent de nosaltres, ens tracten com titelles”.
Reclam central: habitatge i dignitat
Les entitats del Parc Alcosa exigeixen un pla integral que asseguri rehabilitacions, reallotjaments i ajudes àgils per a les famílies afectades. La demanda, diuen, és tan bàsica com urgent i la sintetitzen amb les paraules de Pepe: “Només demano dignitat. Tothom té dret a una llar”.
