Moltes són les persones que es pregunten si una tragèdia d’aquesta magnitud es podia preveure, sobretot pel que fa al cost esfereïdor, i encara provisional, en vides humanes.
El fet és que un aiguat d’aquestes dimensions, que ocorren amb certa periodicitat al Mediterrani, farà mal; és inevitable. Però una cosa és que faci mal a cultius, propietats i infraestructures, que els farà, i una altra molt diferent és que segui desenes de vides humanes. Amb els mitjans de previsió actuals és intolerable.
‘A la vora del riu, no facis el niu’, hem sentit a dir molts cops a la gent gran. I és que tenim una memòria històrica d’aiguats que s’han endut, en un passat més o menys remot, cases, ponts, fàbriques i persones. Cada localitat amb riu té el seu aiguat històric.
I malgrat tot, sovint, hem de veure com rieres i rius desbocats eliminen tot allò que troben a la seva llera. Perquè la llera del riu és molt més gran del que ens pensem; i encara que vulguem domesticar-la i encotillar-la, l’aigua acabarà fent el seu camí, hi posem els obstacles que hi posem.
IMPREVISIÓ INEXPLICABLE
Ara bé, amb totes aquestes consideracions prèvies, i admetent que els danys materials no es podien evitar (en tot cas aquesta dana ens podria servir de lliçó per a planificacions urbanístiques futures), el que sí que es podria haver evitat, en gran manera, és l’esgarrifós número de víctimes mortals i els moments de caos creats a la xarxa viària valenciana.
La gota freda que ha causat les riuades estava anunciada pels meteoròlegs des de feia dies. Hi havia temps per preparar-se.
Però, per començar, el Govern del popular de Mazón, el primer organisme que va suprimir en prendre possessió va ser la Unitat Valenciana d’Emergències, que podria haver estat de gran utilitat, especialment a nivell preventiu.
Però el major despropòsit de la catàstrofe és l’aparent inacció de la Generalitat Valenciana per protegir les persones des que, a l’interior del país, a Requena, a Utiel, a les muntanyes on s’originen rius com el Magre, que desguassa a la costa, van caure 300 litres de precipitació en poques hores.
El president Mazón declarava a mig matí que “Quant a les alertes hidrològiques, els embassaments estan molt per sota de la seva capacitat. Acumulen l’aigua rebuda sense problemes. No hi ha ara com ara cap alerta hidrològica respecte de cap embassament. Per tant, vull destacar que les precipitacions afecten especialment el riu Magre, però fins ara no tenim cap alerta hidrològica. Això és una bona notícia a aquesta hora.”
De fet, Mazón assegurava, tranquil·litzador, que la tempesta es desplaçava cap a la Serrania de Conca i que cap a mitja tarda disminuiria el volum de precipitació a tot el país. Tranquil·litat i bons aliments de cara a la galeria: al mal temps, bona cara.
No soc geòleg, ni hidròleg, però sé per experiència que quan plou a les capçaleres dels rius -i més quantitats tan dantesques- la riuada està assegurada i, el que cal, és fer feina de previsió a les cotes baixes, a la costa, i desallotjar la gent que calgui i tallar les infraestructures que calgui.
NEGLIGÈNCIA LETAL
A tres quarts de dotze, el Centre de Coordinació d’Emergències va emetre un avís especial d’alerta hidrològica per als municipis de la riba del riu Magre. “Avís d’augment del cabal del riu Magre, amb 350 metres cúbics per segon. S’alerta els municipis riberencs i els que van del Xúquer fins a la desembocadura a Cullera”.
Cap a les cinc de la tarda, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va començar a desembassar aigua del pantà de Forata, a Iàtova. El riu Magre ja baixava desbocat cap a Algemesí, en l’aiguabarreig amb el Xúquer, arrasant amb tot: allò era una catàstrofe.
Però és que havien passat moltes hores des de la precipitació a Requena i cinc hores des que s’emetés l’alerta hidrològica.
A l‘àrea metropolitana de València, on gairebé no havia plogut, la gent va veure terroritzada com les aigües els envoltaven en supermercats, autopistes, carrers, botigues… ningú no entenia res, ningú els havia avisat.
Mazón va tornar a aparèixer als mitjans a dos quarts de deu de la nit, hores després de la seva compareixença del migdia, on infonia tranquil·litat i confiança. En aquells moments la catàstrofe era al seu apogeu i no es podia fer pràcticament res més que esperar que baixessin les aigües i que cadascú s’espavilés com pogués.
Cap avís general, cap limitació de circulació, cap evacuació… i, de moment, una seixantena de morts. Segur que sota el fang n’hi ha més. I de moment, cap dimissió.
