Un any després, València es desperta de nou amb el record d’aquell vespre que ho va canviar tot. El 29 d’octubre de 2024, el cel es va trencar sobre la Comunitat Valenciana i l’aigua es va endur 229 vides, centenars de cases i milers de somnis. Avui, dotze mesos després, la ferida continua oberta. El fang ja no cobreix els carrers, però sí la memòria de tot un poble que encara busca entendre com una DANA va poder convertir-se en la pitjor tragèdia del segle.
La Generalitat Valenciana ha decretat per a la jornada d'avui, dia de dol oficial, però la tristesa no necessita decret. És íntima, compartida a cada barri, a cada casa on falta algú.
Els Reis Felip VI i Letícia presidiran aquesta tarda, al Museu de les Ciències, el funeral d’Estat en homenatge a les víctimes. Al seu costat, autoritats de tot el país i prop de vuit-centes persones —familiars, amics i veïns afectats— que encara avui viuen amb l’absència i amb preguntes sense resposta. Qui també ha confirmat la seva assistència ha estat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, tot i que els familiars li han reclamat en repetides ocasions que no ho fes, ja que l'acusen de ser el "màxim responsable" de la mort de les víctimes d'aquell fatídic dia i de com es va gestionar tot.
Abans, durant i després del 29-O
Els dies previs, els mapes meteorològics ja dibuixaven una amenaça meteorològica real. L'Agència Estatal de Meteorologia advertia de pluges “molt intenses” i algunes institucions, com la Universitat de València, van suspendre classes. Però ningú va preveure, i per tant va actuar, segons el que passaria.
A les 07:30 hores del 29 d'octubre, l'AEMET va emetre el primer avís vermell. Posteriorment, el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat declarava l’alerta hidrològica al riu Magro a les 11:45 hores, i a la rambla del Poio a les 12:20 hores. A aquella hora, ja hi havia veïns atrapats a Utiel i a la Ribera, i l’aigua començava a engolir carrers. La reunió del CECOPI, convocada per la llavors consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, es va centrar en el risc de la presa de Forata, mentre al barranc del Poio, la riuada ja començava a segar vides.
Quan l’alerta per mòbil va arribar a les 20.11 hores, moltes víctimes ja havien mort. El missatge advertia de “pluges intenses” i demanava no desplaçar-se, però per a centenars de persones era massa tard. Ara, s'ha conegut també, per part de la cap de coordinació d'Emergències, Inmaculada Piles, que la Delegació del Govern i Protecció Civil, van demanar enviar aquest missatge ES-Alert a les 18:35 hores, moment en el que la situació, encara no era tan crítica.
La nit que el temps es va aturar
A Paiporta, Catarroja, Massanassa, Picanya i a les pedanies del sud de València, el paisatge es va convertir en un mar. Famílies senceres atrapades als garatges, avis que no van poder sortir de casa, joves salvats pels veïns amb cordes i escales improvisades.
Aquella nit, els testimonis es repetien: gent aferrada a un fanal, a un arbre, a l’esperança. El riu Túria, que des de fa dècades protegeix la ciutat amb el seu nou llit, baixava ple com mai, a punt de desbordar-se. En pocs minuts, 84 municipis van quedar inundats i més de 25.000 hectàrees es van convertir en un immens llac de fang i silenci.
“El temps es va aturar”, recorden testimonis com la Maria Dolores, veïna de Catarroja.
La vida després del fang
Dotze mesos després, la vida ha tornat, però no del tot. A l’Horta Sud, moltes façanes ja estan repintades, els comerços han reobert i els ponts s’han reconstruït, encara que no tots. Però sota aquesta aparença de normalitat, el dolor segueix latent.
Segons la Conselleria de Sanitat, els casos de trastorn d’estrès postraumàtic a la zona zero han augmentat un 170%. 887 persones han estat ateses per problemes psicològics derivats de la catàstrofe. “És la major crisi de salut mental que ha viscut Espanya”, assegura Bartolomé Pérez, director autonòmic de Salut Mental, en declaracions a 20Minutos.
El Govern ha ampliat el pla de reconstrucció, amb nous avals per valor de 5.000 milions d’euros i ajudes per a autònoms, habitatge i sectors socials i culturals. Però les víctimes reclamen més que diners: volen veritat. La investigació judicial intenta determinar per què l’alerta no es va enviar abans.
La memòria com a únic refugi
Aquest dimecres, València torna a mirar al cel. No amb por, sinó amb respecte. Perquè cada gota recorda aquella tempesta que va despullar la fragilitat humana i la força de la solidaritat.
En els ulls dels pares, dels fills i dels veïns que ho van perdre tot, hi ha una mateixa promesa: no oblidar. Perquè el 29-O no és només una data en el calendari, sinó una ferida que defineix un abans i un després en la història d’aquesta terra.
I és que com han reconegut un grup de joves de Paiporta en ser preguntats sobre aquest tràgic aniversari:
“El fang es renta. La memòria, no.”