Jordina Freixanet: “És l’hora de Lleida, que passi de ser la gran oblidada a despuntar en la propera dècada”

El grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya – Acord Municipal a la Paeria de Lleida va patir un cop dur en les últimes eleccions municipals del 28 de maig del 2023 perdent gairebé la meitat dels vots obtinguts el 2019 com a primera força, passant de 13.402 a 7.199; 200 vots per sota del PP i passant a tenir un suport del 23,77% dels vots al 15,22%, quedant com a tercera força política i amb cinc regidors per darrere de PSC i PP. Una forta davallada que va provocar la posterior marxa de l’exalcalde Miquel Pueyo amb la contundent victòria dels socialistes en les eleccions del 2023 amb Fèlix Larrosa al capdavant de l’Ajuntament de Lleida. Amb la renúncia de Pueyo, la cara visible com a nova líder republicana a la capital de Ponent va passar a mans de Jordina Freixanet i Pardo (Lleida, 9 de febrer de 1983), que llavors ocupava el càrrec com a segona tinent d’alcaldia, i ara és portaveu del grup municipal republicà.

Cal recordar que a Lleida, el Partit Socialista ha guanyat totes les eleccions municipals excepte en dues ocasions des del restabliment de la democràcia, el 1979. L’any 1987 Convergència i Unió va guanyar amb Manuel Oronich, però només va governar dos anys, i el 2019 es va imposar ERC amb Miquel Pueyo, quan va arrabassar la Paeria als socialistes.

Llicenciada en Dret per la Universitat de Lleida; postgrau en dret de la infància; protecció a la persona i adopció a la UB; postgrau en lideratge per a la gestió política i social a la UAB; Màster en dret de família; diputada al Parlament de Catalunya per ERC des del març del 2021 per la circumscripció de Lleida fins fa relativament poc; regidora a la Paeria des del juny del 2019 fins al 2023 com a 2a tinent d’alcalde i regidora de Presidència; i ara portaveu del grup municipal des de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida. Parlem amb una Jordina Freixanet valenta i decidida sobre l’actualitat política en un context en què l’actual govern municipal avança en temes claus a la ciutat gràcies al pacte amb Junts per Catalunya com són el futur model comercial, el nou model d’inclusió o la nova taxa de residus, entre d’altres.

També coneixem una mica més de la seva vida personal en el nostre test ràpid de preguntes.

Per començar, podries explicar-nos breument com has arribat a ser portaveu del grup municipal d’Esquerra Republicana i quin és el vostre paper dins de la Paeria de Lleida?
Doncs com a portaveu és molt senzill explicar perquè vaig ser la número dos a la candidatura del 2023-2027 per Esquerra Republicana. Ens vam presentar a les últimes eleccions amb l’alcalde Miquel Pueyo, i una vegada les vam perdre l’alcalde va assumir la responsabilitat dels mals resultats electorals i va anunciar-nos que plegava, i és en aquell moment quan agafo el timó de ser portaveu del grup municipal i de fer aquesta oposició.

Ens definim com una oposició real que a la vegada és vigilant amb el govern i, per tant, ha de fer d’oposició i ha d’estar pendent. A més, som una oposició propositiva amb l’experiència de govern, que això és la primera vegada que li passa al PSC, que en aquesta ciutat hi hagi algú que hagi tingut experiència de govern com ells, i això ens dona força perquè aquesta experiència fa que tinguis molta informació, que sàpigues com funcionen les coses, etc. Per tant, una oposició amb experiència de govern i amb voluntat de govern, que totes aquelles propostes que fem són tocant de peus a terra i sent realistes, a la vegada que propositius i vigilants amb un govern que no estava gens acostumat a què tingués una oposició que sabia on tocar i on fer aquesta proposta. Això és un fet inaudit amb democràcia. A totes les ciutats hi ha hagut alternança de govern en quaranta i escaigs anys de democràcia, i aquí a Lleida és la primera vegada que ens passa.

“És la primera vegada que el PSC té una oposició amb experiència de govern en aquesta ciutat”

Parlaves de Miquel Pueyo. Recordem el maig del 2023 quan l’exalcalde va deixar la Paeria després d’uns mals resultats d’ERC a Lleida, passant de ser la primera força el 2019 a quedar tercers per darrere de PSC i PP en les últimes eleccions. En quin punt es troba ara mateix ERC a la Paeria, i per què creu que es va generar aquest canvi de tendència a la ciutat donant el poder als socialistes?
Contestar com està el partit a hores d’ara serà difícil contestar-ho abans del 30 de novembre, però si parlem en clau lleidatana és bastant diferent i, per sort, bastant més saludable en aquests moments del que es troba Esquerra Republicana a nivell de país. El que està clar és que vam haver de fer una reflexió profunda dels mals resultats, i en aquesta reflexió profunda dels mals resultats hi ha 3 factors determinants. El primer, que el 2019 ens vam presentar amb una il·lusió absoluta i pensant que realment ho podríem fer tot. Veníem d’una oposició on tu pots fer promeses pensant que aquestes es podran realitzar en 4 anys. No és per justificar, però és una evidència que va haver-hi dos anys de COVID-19, 175 milions d’euros de factures pendents, de deutes pendents a la ciutat i, per tant, tot allò que vas començar a poder fer i les primeres llavoretes se situen a finals del 2022, principis del 2023, pràcticament tot el que s’ha inaugurat en aquest darrer any és fruit de l’anterior govern.

La segona, la nostra gent va quedar-se a casa. És la vegada en democràcia que hi ha hagut més abstenció, i el factor abstencionista no afecta per igual a totes les forces polítiques. Està clar que va haver-hi una hipermobilització del partit socialista, que no s’havia mobilitzat precisament el 2019 i sí que es va mobilitzar el 2023, però, en canvi, la nostra gent, i no només parlo d’esquerres republicanes, també parlo de Junts per Catalunya, parlo del Comú, la CUP, i tot aquest front ampli de la nostra gent va quedar-se a casa decebuda per temes nacionals, però també decebuda per temes de ciutat. I en aquest escenari, bàsicament l’abstencionisme i la hipermobilització d’altres forces és on ens situa. Evidentment, nosaltres hem passat uns mesos de dol perquè és impossible que per poder entomar el futur no passis uns mesos de reflexió. El primer pas és la negació, l’acceptació i després dir on som, i des del novembre de l’any passat estem treballant per intentar refer totes aquelles coses que de bona voluntat no vam saber fer com per exemple escoltar a la ciutadania. La gent ens deia moltes vegades que no xafàvem carrer i tenen raó. És a dir, vam arribar a un moment de tenir la sensació de tanta feina que no vam ser capaços de centrar-nos i de dir, potser hem de fer una mica menys i escoltar més a la ciutadania. Hem d’intentar esmerçar aquelles qüestions de tocar pell, d’estar a prop de la gent i d’atendre totes les entitats. I en termes de comunicació, crec que el primer tram del mandat va ser dur i semblava com si els mitjans no fossin els nostres aliats, sinó que fossin els nostres enemics en molts casos. I, en això, també crec que un ho ha d’assumir, intentar valorar allò que s’ha fet i també treballar més cohesionats, treballar més com a equip i pensar molt en les prioritats de la ciutat.

“Des del novembre de l’any passat, estem treballant per intentar refer totes aquelles coses que de bona voluntat no vam saber fer”

Si haguessis de dir la principal diferència entre el mandat republicà i el mandat socialista a la Paeria de Lleida, quina seria?
El mandat actual va cap al passat. És a dir, l’única obsessió que tenen és carregar-se aquests últims quatre anys, i si poguessin tornar al 2015 seria el que voldrien, és un mandat que mira en tots els projectes intentar recuperar allò que fa vint anys que prometen. En qualsevol tema, amb el pla de l’estació es carreguen aquests anys per intentar fer el que va prometre l’Àngel Ros l’any 2001. Anem a cada barri i les promeses que s’estan fent són idèntiques de les que es feien.

El mandat republicà precisament pensava en futur, i va ficar sobre la taula qüestions que en aquell moment no estaven a Lleida com poden ser la mobilitat, el tema dels autobusos, la neteja, l’espai públic, pensar en el canvi climàtic i la climatització de les escoles. Per tant, jo el que veig és que les prioritats del govern actual del senyor Larrosa (Fèlix) són fer veure que aquests quatre anys de mandat republicà no han aparegut i ni tan sols aprofitar allò que era bo per la ciutat. És a dir, quan diu que la nova estació d’autobusos és un encert que estigui a les portes de la ciutat, és un encert que s’hagin aconseguit 40 milions d’euros per a l’estació, ho diu amb dolor, i no acaba de dir prou bé l’encert que vam tenir. Jo seré la primera que aplaudiré que va ser un encert de l’alcalde Siurana (Antoni) que l’estació de trens passés per la ciutat de Lleida, que no ens passés com a Tarragona i hàgim d’anar a 20 km de la ciutat, això és un encert de l’alcalde Siurana, com la canalització del riu Segre, com tots els ponts que es van fer perquè aquesta ciutat fos molt més permeable; o de l’alcalde Ros amb el Parc Científic Tecnològic, sempre he dit que és un encert faraònic i també penso que és un encert el cobriment de les vies, per exemple, i que caldria acabar-les de cobrir. La sensació que hi ha ara és de dir no han fet res del tot que estigués tot bé. En aquesta vida en política les ciutats no es construeixen d’avui per a demà, i cal ser generós amb aquelles coses que s’han fet bé i simplement entomar i liderar els nous temps que toca viure.

“Les prioritats del senyor Larrosa són fer veure que els quatre anys de mandat republicà no han aparegut i ni tan sols aprofitar allò que era bo per la ciutat”

Parlem del futur model comercial. Fa uns dies PSC i Junts presentaven un acord per tirar endavant el Pla de l’Estació. En un tweet consideràveu que aquest acord és una burla a la ciutadania. Per què ho considereu així, i si en un futur veieu compatible un projecte com el del Pla de l’Estació i el ja conegut projecte de Torre Salses?
Ara comparar el pla de l’estació nou amb Torres Salses no té res a veure, perquè per començar els metres comercials que es preveu en el pla de l’estació bàsicament els han canviat tots per usos residencials, és a dir, per fer pisos i, per tant, és evident que hi haurà algunes botigues a dintre del pla de l’estació, però no és una alternativa real al model de Torres Salses. És a dir, perquè aquest model de Torres Salses hauria de ser, tu tens 60.000 metres quadrats aquí i tens 60.000 aquí, i en conseqüència jo puc escollir, sobretot les grans corporacions com poden ser Inditex, poden escollir o l’un o l’altre. Tal com s’ha plantejat, hi ha un model comercial que és el de Torres Salses que per part del govern tira endavant sense frens i, per tant, és un model comercial que està situat als afores de la ciutat. Nosaltres el que diem és que potser fa 15 anys això tenia sentit, però a dia d’avui té zero sentit perquè les ciutats s’han de construir aquí. A més, el que farà és que la gran fortalesa comercial nostra, que sempre hem dit amb aquest orgull que som l’Eix Comercial més llarg d’Europa, que som la ciutat que vertebra l’Eix Comercial amb la zona alta i el comerç als barris, doncs dir que no hi haurà cap impacte quan les grans superfícies comercials com poden ser, insisteixo Inditex, els Mangos, els H&M, tots aquests se n’acabaran anant cap allà quan realment fan de tractors i han de ser a les ciutats i quedarà un model comercial desèrtic que ja intuïm.

Jo sempre dic, si aneu a l’Eix Comercial a partir de les vuit i quart de la nit, així és com quedarà el comerç quan se’n vagi tot a Torres Salses. És a dir, pots fer una visió de futur de com quedarà. Ja que no ens agrada gaire com és l’eix comercial a les vuit i quart del vespre quan comencen a abaixar persianes i que hi ha molta foscor, perquè evidentment els aparadors no deixen de ser també llum, no deixen de ser activitat econòmica, etc…

“Si aneu a l’Eix Comercial a partir de les vuit i quart de la nit, així és com quedarà el comerç quan se’n vagi tot a Torre Salses”

En el pla de l’estació nosaltres hem estat sempre al costat del govern, ja des de fa vint anys, però també els hem dit que el que han presentat fins ara només hem vist fotos i fotos d’alcaldes amb Adif i amb els ministres de torn de foment del moment. Doncs home, tornar a un model que ja hem vist durant vint anys que necessita una inversió pública de 40 milions d’euros que no tenim i que de moment Madrid, fins i tot en una època que manaven els socialistes de la Generalitat i els socialistes a Madrid, no hem estat capaços que hi fos, és bastant difícil de fer creure a la ciutadania. Llavors, tenim la sensació que hi ha molt bones voluntats, de dir aquí voldríem fer això, però com que no tindré la viabilitat, no tindré els diners i això no ho farem, de mentre hi ha un model comercial que va tirant.

Per tant, en el millor dels casos que es pugui fer alguna cosa a l’estació, que esperem que sí, no serà un tema comercial, sinó que serà un tema residencial i d’equipaments. Que si n’hem de parlar en parlem, però nosaltres sempre ho hem dit, llavors estem dient que és la defunció de l’Eix Comercial. I això és el que diem, és una burla, que almenys ens expliquin cap a on anem. Si ens diuen, nosaltres no volem que hi hagi cap competència ni una a Torre Salses. D’acord, a nosaltres ens hi trobarà davant, perquè precisament ens vam presentar a les eleccions del 19 i del 23 dient que el nostre model comercial de ciutat no és el que està situat als afores.

A principis de mes, el govern municipal del PSC presentava un nou model d’inclusió social que pretén invertir 13,8 milions en 5 anys en diferents equipaments com el col·legi Cervantes i l’hotel de l’estació per acollir temporalment persones vulnerables. Quina opinió té sobre aquest model?
Jo en aquest tema crec que estan atrapats. S’han atrapat ells sols en una espiral. Com que d’aquest tema en van voler fer tanta política en el mandat passat, es troben atrapats, atrapats amb alguns compromisos amb alguns determinats barris que són absolutament intocables, i d’altres barris que ja tenen una densitat d’equipaments anar a ficar-ne encara més. Per tant, em sembla un model que no està consensuat, ells que demanaven consens. De l’oposició ningú ho coneixia, ni tan sols Junts per Catalunya amb la Violant Cervera dient que aquest no és el seu model, i tampoc està consensuat amb el teixit de la ciutat; i no he dit que hagi de ser participat, perquè si han de ser participats és evident que ningú voldrà determinats equipaments, però un consens polític hi ha de ser. A més, el que intenta fer és apedaçar i anar amb aquells barris on encara hi ha més coses. És a dir, de tot el que ens presenten, amb Josefines hi podem estar d’acord, nosaltres vam estar d’acord des del començament i creiem que és un model que pot ser-hi. També els hi hem dit, Josefines quan es va comprar fa 8 anys, el barri de l’Escorxador no tenia cap equipament, i en aquests moments la gent que viu al barri de l’Escorxador sap que l’Alberg de Sant Anastasi és un equipament per a persones amb dificultats, no és un alberg de joventut, ho sabem tots els que hi passegem cada dia,  que l’Acadèmia Mariana acull persones amb dificultats, que hi ha molts pisos de diferents entitats al barri que estan fent un servei d’atenció a persones vulnerables, i el barri ho viu bé. El que només dic és que no pots dir vuit anys després al barri de l’Escorxador que a vosaltres us toca això perquè no ha passat res durant aquest temps, perquè hi ha altres barris que no hi ha absolutament res. I pel que fa al Cervantes, que ens diguessin que l’ECMU (equipament de múltiples usos), amb paraules textuals de l’alcalde, era un contenidor de persones quan intentàvem ficar 70 persones que venien a treballar a la campanya de la fruita, la resta de l’any era un equipament que hagués pogut servir per a la trobada bastonera que fa tres dies vam tenir aquí i que teníem més de mil persones que van haver de dormir en un pavelló, o que hagués pogut servir perquè ara que tenim el bàsquet en l’elit i han de vindre equips de la base, molta afició, i que hagués pogut servir per fer altres coses durant l’hivern, que a més ho necessitem, jo no sé què presenten, que presenten una deixalleria urbana? Si el concepte de contenidor de persones era l’ECMU…

“El PSC s’ha atrapat ell sol en una espiral amb el nou model d’inclusió social”

I el que em sembla cínic és el tema de l’hotel de l’estació, és un tema provisional, clar perquè com que no tenen cap previsió en els propers 5 anys de fer res a l’estació… és d’un cinisme extrem amb un barri que si ho hagués sentit a qualsevol altre lloc que no hi hagués set l’estació, crec que és prou solidari malgrat també dels que té una densitat de problemàtica social molt gran, per acceptar qualsevol qüestió que s’hi hagués pogut ficar. Aquesta altivesa moral, aquest cinisme absolut respecte a aquest model d’inclusió que insisteixo que no compta amb ningú i que a més ens surt molt més car de 5,5 milions d’euros a 13,5 només les inversions, després és evident que a tots aquests equipaments hi haurà d’haver personal i el personal s’ha de multiplicar. És a dir, tu has de ficar psicòlegs, treballadors socials, educadors socials, integradors socials i mediadors per fer aquest acompanyament, si creus que realment han de servir perquè aquestes persones puguin reinserir a integrar-se de nou a la societat i, per tant, és un model que no acabem d’entendre exactament, a qui beneficia i l’única cosa que sabem és que els hi servirà per anar intentant dilatar amb el Pla Iglú enguany  dient que el farem a no sé on, aniran canviant cada tres o quatre mesos del que vagin dient, perquè no serà real que es pugui dur a terme.

“Hi ha una altivesa moral i un cinisme absolut respecte al model d’inclusió, que insisteixo que no compta amb ningú i que a més ens surt molt més car, de 5,5 milions d’euros a 13,5 només les inversions”

Parlem també de l’increment de la taxa de residus presentada fa pocs dies, aprovada també gràcies als vots favorables del PSC i Junt, juntament amb l’augment d’altres taxes. En l’últim ple vas ser una de les més crítiques amb aquest increment de taxes qualificant-ho d’injust, desproporcionat i car, i vau demanar una nova proposta justa i progressiva. Quina valoració en feu de tot això i quina seria la vostra proposta per millorar el sistema de neteja a la ciutat?
Nosaltres vam dir que era injust, desproporcionat i car perquè hem de partir de la base que fins ara quan ens diuen és que Europa ens obliga al fet que la taxa la paguin els ciutadans pel preu que val, i a Alcarràs val 140 euros, i a Torrefarrera no sé quant, el que no ens diuen és que fins ara aquesta taxa ja es pagava, és a dir, la brossa la pagaven tots els ciutadans de Lleida amb una part de l’IBI. Nosaltres, el Comú de Lleida el Partit Popular i tots els grups de l’oposició vam demanar que si bé s’havia de fer un exercici d’explicar a la ciutadania que la taxa de la brossa era més cara, calia fer un exercici de contenció respecte a l’IBI, perquè l’IBI era molt més car que en altres ciutats. Per tant, una part de justícia hauria estat que la ciutat hagués assumit una part de meitat d’aquest tema. L’altra és els metres quadrats generen brossa? A mi em sembla que el que genera brossa són les persones i, per tant, hem de tendir a buscar un sistema que es pagui, i així ens ho diu Europa, per la generació de brossa que fem, fins a un sistema que incentivi aquelles persones que fan bé el reciclatge o que en generen poca i vegin en el seu rebut que és una mica més barat que aquells que no tenen cap cura a l’hora de generar la brossa, i això és cap on hem d’anar cap a Europa. Per tant, el sistema que ens presenten tampoc ho compleix cap dels ítems que ens diu Europa perquè agafa una part fixa per tota la ciutat i una part variable per metres quadrats.

“Tota l’oposició vam demanar explicar a la ciutadania que la taxa de la brossa era més cara, i que calia fer un exercici de contenció respecte a l’IBI, que és molt més car que en altres ciutats”

Nosaltres vam dir, hauríem de fer-ho per empadronament o hauríem de fer-ho pel rebut de l’aigua, com s’està fent als 27 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, si a Barcelona es pot fer, a Lleida es pot fer. Problema 1, és que l’empadronament no és real… home, doncs tenim un problema a nivell de ciutat si l’empadronament no és real, aprofitem-lo per fer-lo i en tot cas fiquem una transitòria durant un any i l’any que ve fem-ho. És a dir, instem a tota la ciutadania, fem una campanya de conscienciació perquè tothom sàpiga qui té empadronat a casa seva i fem-ho fàcil, que no hagin de fer 3 hores de cua a l’OMAC (Oficina Municipal d’Atenció Ciutadana). I el tema de l’aigua, som conscients que som una ciutat que com que hem privatitzat l’aigua pels governs socialistes durant anys i anys i anys, quin problema tenim? Doncs que no tenim dades públiques i no són realistes aquestes dades. També fa molt temps que estem demanant un canvi de gestió en l’aigua i que estem demanant que s’individualitzin els comptadors. Per tant, qualsevol dels dos models, ja fos el de l’empadronament o el de l’aigua, ens semblava molt millors que el que tenim ara, però en tot cas, el que dèiem és que ells han anat per la via fàcil, i la via fàcil ha estat pactar amb Junts i anar a mirar exactament que li interessa a Junts, que és acontentar dos barris, concretament Zona Alta i Ciutat Jardí, la resta de la ciutat ens importa absolutament res.

A vosaltres us sembla normal que una persona dels Magraners passi de pagar 27 amb 50 euros a 90 amb 10? A vosaltres us sembla normal? Perquè a mi de normal no m’ho sembla, i que diguin que és el que hi ha total amb una frivolitat absoluta, que són 5 eurets al mes, són 3 cafès que es fan… Jo parlar així dels tributs, em sembla d’una suma irresponsabilitat i d’una frivolitat institucional que no hauríem de permetre en un moment on la ciutat de Lleida cada vegada hi ha més desigualtats, hi ha més persones que estan patint i aquesta classe mitjana que tots ens omplim la boca, cada vegada està més precaritzada i li costa més arribar a final de mes. I, fins i tot, la padrina que ha treballat tota la vida i que té una pensió mínima contributiva que són 825 amb 50, que de vegades penso que no deuen saber que cobra una persona que té una pensió mínima contributiva. Dis-me tu, amb 825 amb 50 com li pots fer una pujada de 5 euros que els ha de pagar sí o sí, perquè de fer un cafè pobre padrina se’n pot estar o no se’n pot estar, però de pagar la taxa l’haurà de pagar, i si a més té la mala sort que té un pis una mica gran perquè segurament devia tenir 3 o 4 fills aquesta padrina, i no s’ha pogut canviar de pis, dis-me a mi en lloc de 90 amb 10 passarà a pagar 111 amb 50 o 121… és una animalada. I que em sorprèn que el Partit Socialista, que és l’hereu d’aquella classificació de carrers, que ara diuen és que és tan dolenta… Jo entenc que una classificació de carrers a dia d’avui no té cap sentit, però pot ser per zones, pot ser que s’haguessin pogut fer 3 zones a nivell de ciutat, i el que no és ni mig normal que a Barcelona puguis pagar 60 euros la mínima, i a Lleida sigui 90 amb 10. Són aquestes reflexions que els fem quan ens diuen que no es pot fer d’aquesta manera, això és que ja ho tenies pactat i, per tant, el que no vols és que faci absolutament cap proposta.

“A Lleida cada vegada hi ha més desigualtats i a la classe mitjana li costa més arribar a final de mes. I que el govern parli així dels tributs em sembla d’una suma irresponsabilitat i d’una frivolitat institucional que no hauríem de permetre”

Anem cap al Parlament. En les últimes eleccions del 12-M, ERC també va patir un cop dur amb la posterior marxa de l’expresident Aragonès i amb la pèrdua de 13 diputats respecte a les últimes eleccions. Ara Esquerra té marcat en vermell el 30 de novembre per decidir qui serà la cara visible amb les diferents opcions entre Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Recuperem ERC. Des de Lleida, quina valoració en feu de tot això?
Del Congrés és una oportunitat, és a dir, quan un partit acumula davallades electorals molt fortes, com és el cas d’Esquerra Republicana en les municipals, espanyoles i després europees i també les catalanes, arriba un moment que has de dir he tocat fons i aquest és el meu sostre, he de fer una reflexió a nivell de país, ja no només a nivell de ciutat, de per què he arribat amb aquests resultats electorals, i ja entra llavors una dinàmica de canvi de lideratges en la direcció del partit, canvi d’orientació política i això es fa dintre els congressos, per tant, en aquests moments el Congrés l’hem de viure com una oportunitat. A nivell personal, em costa veure com aquest debat, que és molt necessari, es fa d’una manera tan cruenta entre candidatures i es fa d’una manera tan ostentosament visible a tota la ciutadania. Jo entenc que tots els partits fan els seus congressos, és més Junts per Catalunya crec que ho faran d’aquí a 10 dies i el Partit Socialista amb Pedro Sánchez també l’anunciava, i jo no veig que tota la ciutadania estigui pendent de si hi ha altres candidatures. Nosaltres hem entrat en una dinàmica que jo crec que acaba fent mal al mateix partit, i per tant a mi no em veuràs fent cap tuit dient pareu o no pareu, perquè crec que només fer aquest tuit no deixes de contribuir amb aquest soroll de fons que fa massa dies que dura, i jo crec que el que és important és que visquem el 30 de novembre com una oportunitat de futur, i que a partir de l’1 de desembre ens posem a treballar. Esquerra Republicana és necessària per a Catalunya, ho ha set sempre, des que tenia 3 diputats. El que està clar és que ha passat de ser un partit molt petit a ser un partit amb opcions de govern, i és aquí on s’ha de situar i, per tant, ha de fer aquest exercici el 30 de novembre i després el que costarà és recosir i repensar cap al futur.

“Esquerra Republicana ha entrat en una dinàmica que acaba fent mal al mateix partit, i aquest soroll de fons fa massa dies que dura. El 30 de novembre és una oportunitat de futur”

I ara, amb els socialistes al capdavant de la Generalitat de Catalunya, creu que es mirarà més a Lleida, tal com va afirmar l’alcalde Larrosa? I en aquest sentit, que espera del govern de Salvador Illa com a president?
Malauradament, tots els presidents històricament quan hi ha hagut altres presidents aquí, siguin Jordi Pujol, sigui Artur Mas, sigui qui sigui, Lleida ha sigut la gran oblidada i jo crec que aquí el repte que tenim tots i totes és fer front comú per a la ciutat. També ha sigut la gran oblidada perquè jo crec que quan venien aquests presidents a parlar, quan parlaven amb el rector de la UdL (Universitat de Lleida) els hi demanava una cosa, quan parlava amb el president de la Diputació els en demanava una altra, quan venia a veure l’alcalde de Lleida els en demanava una altra, i en aquest sentit jo crec que han fet una aposta molt clara amb el que en diem el G10, que això és una aposta que és el que van iniciar al seu moment el Joan Talarn i l’alcalde Pueyo, i en aquest moment també el rector Puy (Jaume), de dir hem de decidir que demanarem a tot arreu i prioritzar-ho.

I en aquest sentit, què li demanaríem al Salvador Illa? Doncs el que en diem la carpeta lleidatana, que ja li demanàvem al Pere Aragonès, des de l’estació d’autobusos que ja està feta, des d’un edifici únic per la Generalitat, impulsar Torre Blanca-Quatre Pilans que ha de ser el motor de tracció per retenir el treball i el futur talent de casa nostra. Evidentment, també li demanem que tinguem Avant propis a nivell de Generalitat que puguin anar Lleida-Barcelona amb un preu assequible, que el model d’inclusió ens ajudin a pagar-lo, que facin un pla de barris on s’inclogui la Mariola i s’inclogui el Centre Històric… Totes aquestes qüestions ja les hem anat treballant des que també hi havia el Govern d’Aragonès i, per tant, jo demanaria exactament el mateix. L’expectativa que en tinc, normalment el Partit Socialista ha estat captiu dels seus vots a l’àrea metropolitana de Barcelona i fa que es moguin per una lògica més de vots que per una lògica més de país, i cal fer molta força i aquí sí que ens hi trobarà l’alcalde, fent força absolutament davant del Pedro Sánchez, davant del Feijóo (Alberto Núñez), davant del Salvador Illa, i davant del que sigui, perquè sí que crec que és l’hora de Lleida, i és l’hora que Lleida passi de ser la gran oblidada a ser realment el que som, la ciutat que ha de despuntar i el moment de fer-ho precisament serà la propera dècada.

“A l’Illa li demanem el mateix que a Pere Aragonès, la carpeta lleidatana”

En l’últim ple abans de l’estiu vau puntuar el mandat de Fèlix Larrosa amb un 3,5 afirmant que Lleida estava més bruta, més insegura i més mal governada. Amb l’inici del nou curs polític i amb diversos projectes presentats, dels quals ja hem parlat, quina puntuació li donaríeu ara?
Jo crec que continuo en el 3,5, entre altres coses perquè de moment l’única cosa que ens ha ensenyat a fer són fotos, tot el dia fent primeres pedres, inauguracions prèvies, cartons ploma per tot arreu, però el que és ficar-se a fer plecs és una mica difícil de veure en què treballen, només cal veure els plens de fa 4 anys als plens d’ara, que els ordres del dia tenen 11 o 12 punts i els fem amb qüestió d’una hora i mitja, i que això vol dir que no es prenen decisions de futur, i per tant tots aquells deures que tenia sobre la taula l’1 de juliol del 2023, els continua tenint sobre la taula a dia d’avui, perquè és un govern que va lent, és un govern que només pensa en projectes faraònics.

“El govern actual no pren decisions de futur, tots són deures que tenia a l’inici de mandat i que continua tenint sobre la taula avui en dia. És un govern que va lent i que només pensa en projectes faraònics”

Nosaltres hem dit moltes vegades que ha estat tots els dies que si ara 30 milions per Fira, 40 milions del Parc Científic, ara farem velòdroms, ciutats esportives, que si farem platges al riu… però passes pel carrer i t’ensopegues 4 vegades amb 4 rajoles diferents només venint de casa a aquí. Llavors, és un govern que continua amb projectes faraònics, és un govern que pel poc temps que porten viu en una bombolla, tu veus l’alcalde que sempre està envoltat d’un sèquit de 12 o 13 persones i que no se li acosta ningú a dir-li, alcalde això està malament, perquè només que li diguis això està malament ja se’ns enfada i, per tant, només escolta aquells que realment li diuen que tot va bé, que tot és bonic, que ho fa molt bé, i això és un perill greu en política; i és un govern que ha perdut una mica el rumb perquè ha acabat escollint un soci que és una mica incoherent com és Junts per Catalunya, que ha pogut ser una aposta molt clara contra el 155 i com fer una línia vermella al socialisme absolutament a tot arreu, però aquí a la ciutat de Lleida és com una mena d’outsider que li permet a l’alcalde tenir un soci prioritari de govern, que evidentment els hi fa vergonya fer un acord de govern com tocaria fer-lo, que és el que haurien de fer, perquè si tu votes absolutament tot el mateix acaba sent un acord de govern a l’ombra, perquè no té clar quin és el rumb, és a dir, ha perdut completament quin és el rumb que ha de tenir la ciutat, ha abandonat els barris, que són el principal motor del partit socialista, ha abandonat les classes populars, ha abandonat els projectes per les persones, pensant només en una Lleida faraònica, on hi haurem de viure faraons i no ciutadans. Per tant, és una mica estrany la situació en què s’està trobant i no el puntuaria de menys, jo crec que li donem exactament la mateixa puntuació fins que veiem que alguna de les qüestions que li vam dir que és més segura, que està més neta i que té més oportunitats i que és més igualitària, pot millorar.

“L’alcalde viu en una bombolla i amb un govern sense rumb, sempre envoltat d’un sèquit de 12 o 13 persones que li diuen que tot és bonic i que ho fa molt bé”

En aquesta mateixa línia, com diries que és la relació amb la resta de grups municipals? En una entrevista al cap de l’oposició, Xavi Palau afirmava que els partits d’esquerres sou el mal de la societat. I més concretament, si ens podeu donar una valoració d’aquesta nova aliança entre PSC i Junts a la Paeria.
La relació amb tots els grups municipals és cordial i distesa, jo amb el Xavi Palau tinc bona relació. La resta del que fem cadascú té evidentment el seu marc ideològic amb el qual ha de treballar, però amb els temes de Lleida t’he de dir que intentem posar-nos d’acord sempre i intentem situar Lleida com a primer: primer és Lleida, després és Lleida i quan acaba és Lleida. I, per tant, no som captius d’un sectarisme partidista que no aporta absolutament res. El que està clar és que més enllà que facis propostes alternatives, el govern ha escollit molt clarament qui és el seu soci de govern i en aquest sentit totes aquelles propostes que fem jo crec que se’n van directe a la trituradora.

Per exemple, el model de seguretat que tant hem parlat i que vam dir que no poden sortir a dir que l’estan complint al 90%, que no veieu que la gent no s’ho creu? És que si l’estem complint al 90%, tenim un problema perquè quan l’hàgim complert al 100% i continuï havent-hi la situació d’inseguretat que hi ha aquí Lleida, què explicarem a la ciutadania? I continues veient un alcalde sord que l’única cosa que fa és dir no, és que jo ara el que faré és ficar una unitat més al barri de no sé on, quan tu saps que si la fiques aquí, la treus d’un altre lloc i. per tant, que aniràs fent com el gat i la rata i no aniràs entomant quin és el problema de seguretat. Li vam fer un document de més de 30 pàgines, on li vam dir quines eren les principals qüestions que s’havien d’afrontar amb aquest model de seguretat, ni tan sols un gràcies, i a vegades la sensació que tens és que com que nosaltres venim d’una oposició amb experiència de govern, i que no volem ser demagogs, i que volem sempre aportar i de dir, si nosaltres fóssim a govern com ho faríem això, amb quin calendari ho podríem fer, amb quins diners, perquè moltes vegades pots demanar moltes coses i fas unes propostes treballades consensuades, i la sensació és que han optat molt clarament amb una opció molt més fàcil, que és de dir jo el que vull és quan anunciïs la Fira sortir a la foto, quan anunciïs el pla de l’Estació sortir a la foto, i nosaltres vam fer un pacte per la millora de l’aigua i no crec que m’hagis vist amb cap foto de l’aigua. Amb aquest pacte hem garantit que hi hagués més de 300 famílies que no se’ls tallessin l’aigua, perquè jo em quedo tranquil·la sabent que aquestes famílies no se’ls ha tallat l’aigua, no cal anar a fer-me una foto cada dia amb aquestes famílies, que és la nostra obligació.

Per tant, és molt més fàcil qui pensa només en política de màrqueting i en només sortir a les fotos, que és del que va el pacte en aquests moments entre Junts i el PSC, perquè si tu mires exactament el que van demanar els pressupostos de l’any passat, com per exemple fer un Consell de la Formació Professional (FP), l’han fet fa una setmana, i ha servit d’alguna cosa amb tot aquest any? És a dir, des de l’1 de gener que van pactar fins ara, la foto de l’inici del consell de l’FP… Van dir que aprovarien el pla de l’estació abans de l’abril, i a l’abril van fer veure que suspenien el pacte pel Pla de l’Estació i ara per la porta del darrere esmenen a la totalitat aquell pacte per intentar sortir a la foto amb ADIF… És tan incoherent que a nosaltres ens resulta extremadament curiós on som, però més enllà d’això, la relació amb la resta de grups és bona, especialment amb el Comú que el tenim aquí a la vora i moltes vegades ens anem trobant i hi ha temes com la mobilitat que estem treballant, cadascú amb la seva visió, però que estem treballant dient s’ha de fer en la transformació energètica de la ciutat, creiem que totes les escoles han d’estar climatitzades, que els equipaments municipals han de ser refugis climàtics, hi ha moltes coses que treballem de manera conjunta.

“El govern municipal ha escollit molt clarament qui és el seu soci, i totes aquelles propostes que fem se’n van directe a la trituradora. Només pensen en política de màrqueting i en sortir a les fotos”

Abans de la pandèmia, es va viure un context en què l’independentisme va agafar més força que mai. Amb el tema de l’1 d’octubre i tota la repressió que va venir abans, durant i després. Teniu aquesta sensació que hi ha gent desil·lusionada amb el moviment independentista? I si ho creieu, de quina manera penseu que la gent pot tornar a creure en aquest independentisme?
Desil·lusionada n’està, però jo també recordo sempre que hi són. Desil·lusionats, però hi són. Jo allò que fan veure que ara hem passat pantalla i totes les persones que van sortir al carrer, ara a casa seva en lloc de tenir una estelada tenen una rojigualda a mi, sincerament, que m’ho expliquin, però no és cert. Com els podem il·lusionar? Jo crec que cal tornar a una part de mobilització al carrer, és necessària, el que va generar la il·lusió és aquest sentiment de pertinença en què això era possible, cal un full de ruta compartit entre totes les forces polítiques i aquest és el repte més gran que tenim en aquests moments, estem en fase de congressos tant a Junts per Catalunya, com a la CUP, com a Esquerra.

Per tant, jo crec que fruit d’aquests congressos, el nou futur els haurà de fer seure per marcar un full de ruta compartit, cadascun amb diferents polítiques, però el que és l’alliberament nacional hem d’anar de la mà i, per això, hem de ser capaços que la ciutadania, més enllà de la mobilització, sàpiga que el màxim poder que té és el poder democràtic, i que no pot haver-hi cap elecció que et quedis a casa. Anar a votar només són cinc minuts i si tens tota la força amb un vot, encara que aquell dia estiguis enfadat, encara que aquell dia pensis que segurament ho podrien haver fet una mica millor, perquè nosaltres som hipercrítics amb els altres, i el que tu no fas ho ocupen els altres. Hem de saber que només serem creïbles si passem del 52 al 55, del 55 al 60, del 60 al 65… anar sumant i anar sumant, i hem de ser al carrer per fer força i per sumar, però sortir al carrer no ens compta per a les urnes, i les urnes és tan fàcil com anar a votar cinc minuts a totes les eleccions que se’ns ha dit, i si som a la platja, votem per correu, però s’ha d’anar a votar. I en aquest sentit, sí que ens falta molta cultura democràtica i la força important que té el nostre vot o el nostre no vot en una jornada electoral.

“Ens falta molta cultura democràtica i saber la important força que té el nostre vot o el nostre no vot en una jornada electoral”

Per finalitzar, quin missatge t’agradaria transmetre als lleidatans i lleidatanes? Us veieu amb opcions de tornar a competir l’alcaldia el 2027?
Jo als lleidatans i lleidatanes els diria que compto amb ells. Que Lleida es mereix per primera vegada pensar en una ciutat de futur, una ciutat que il·lusioni, que ens mereixem per primera vegada tenir una alcaldessa en aquesta ciutat, i una alcaldessa no vol dir només una persona de sexe femení, sinó una persona que fa les coses diferents, que té una opció diferent, que tracta les persones de manera diferent i que prioritza els temes que són importants, que són les persones per davant de qualsevol altre projecte, i per tant la nostra principal fixació és el benestar, el progrés de cadascuna d’aquestes persones.

Ens veiem amb opcions el 2027? Ens costarà, és evident. Jo no dic que sigui fàcil, però nosaltres hi treballem amb il·lusió, amb convenciment, amb recosir i interpel·lar tots aquells que el 2023 es van quedar a casa i anar a buscar nous nínxols de votants com són el jovent, que necessiten un espai d’il·lusió i d’esperança per la seva ciutat, i com són moltes d’aquestes persones que el 2023 van decidir que no anaven a votar.

“Lleida es mereix pensar en una ciutat de futur i que il·lusioni, ens mereixem per primera vegada tenir una alcaldessa que prioritzi les persones per davant de qualsevol altre projecte”