Un estudi de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha analitzat l’impacte econòmic territorial del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2020-2030 (PNIEC) i ha constatat que els territoris amb més pes econòmic i poblacional, com Catalunya, Madrid o Andalusia, en surten reforçats.
La investigació ha quantificat les conseqüències del pla en producció, valor afegit i ocupació; i n’ha avaluat el potencial redistributiu. El PNIEC mobilitza 308.000 milions d’euros per transformar el model energètic espanyol. Per l’informe, malgrat els efectes positius globals, l’anàlisi territorial revela una concentració d’impactes on hi ha més teixit productiu i presència del sector energètic.
“Tot i que el PNIEC té vocació nacional, els resultats mostren que reforça el pes de les regions ja més dinàmiques i no redueix les desigualtats territorials existents”, han apuntat els autors. De fet, l’estudi ha constatat que la redistribució de l’impacte econòmic actua com un joc de suma zero: els guanys relatius d’unes comunitats impliquen pèrdues relatives d’altres.
Les diferències s’expliquen a partir del criteri d’assignació territorial adoptat a l’estudi, que combina el pes poblacional i la contribució de cada regió a la producció energètica. Tot i que aquest supòsit és plausible, no es tracta d’un criteri oficial comunicat pel ministeri. Si la inversió inicial s’assigna efectivament en funció d’aquests indicadors, les regions amb menys població, menys activitat industrial i menor presència d’empreses del sector energètic reben una inversió menor.
Aquest desequilibri inicial tindria conseqüències directes: la inversió impulsa el creixement econòmic local a través de la contractació, el consum i l’activació de sectors complementaris. Si una regió rep menys inversió, genera menys activitat productiva, crea menys llocs de treball i rep menys ingressos derivats d’aquesta cadena de valor. Per tant, el retorn econòmic del PNIEC no només és desigual en el punt de partida, sinó que l’impacte final tendeix a concentrar-se allà on la inversió inicial ja era més alta, reforçant les disparitats existents. Pels experts, “això pot eixamplar la bretxa territorial, contrariant un dels principis fonamentals d’una transició ecològica justa: la cohesió territorial”.
El treball proposa una nova metodologia per avaluar aquest desequilibri a partir d’indicadors que comparen la inversió directa rebuda amb els resultats finals en cada territori. Les dades mostren que Catalunya és l’única regió que surt guanyant en els tres àmbits analitzats (producció, valor afegit i ocupació). En canvi, comunitats com Galícia, Castella i Lleó, o Extremadura experimenten pèrdues relatives, especialment en ocupació.
