L’exclusió social creix a Catalunya i ja no afecta només persones sense feina, sinó també treballadors amb ingressos estables. “Pago el lloguer i no em queda res”, explica Romina Mancilla, mare de tres fills que treballa a mitja jornada a Cambrils. La seva situació reflecteix una realitat cada cop més habitual: el cost de l’habitatge i la precarietat laboral empenyen moltes famílies cap a la pobresa.
Segons Càritas Catalunya, el 13% de la població cau en pobresa extrema després de pagar el lloguer, una situació que la seva secretària general, Miriam Feu, qualifica d’“insostenible”. L’Informe FOESSA 2024 confirma que 1,3 milions de persones viuen en situació d’exclusió social a Catalunya, un fenomen que, segons Feu, s’ha cronificat.
Els dos principals motors de l’exclusió són l’habitatge i el mercat laboral. Feu alerta que el preu elevat dels pisos expulsa persones de casa i que un 38% de la població ocupada es troba en situació de precarietat. Els col·lectius més afectats són els joves i les famílies amb infants, sovint incapaces de mantenir una vida normalitzada.
A aquesta realitat s’hi afegeixen factors agreujants, com la salut i la manca de xarxa social. “Sentir-se acompanyat marca la diferència entre sortir de l’exclusió o quedar-s’hi atrapat”, subratlla Feu, que reclama polítiques públiques urgents, com el pacte d’estat per l’habitatge, la llei contra el sensellarisme i la prestació universal per criança.
El cas de Romina Mancilla il·lustra aquesta nova pobresa. Cobra 850 euros, exactament el mateix que paga de lloguer. “La meva nòmina és el lloguer”, diu. Després de sumar despeses bàsiques, arriba gairebé als 1.000 euros mensuals, fet que l’ha obligat a tenir fins a cinc feines. Tot i demanar ajudes públiques, no compleix els requisits per accedir-hi.
Quan la situació va esdevenir insostenible, va recórrer a Càritas, on no només va rebre suport material, sinó també acompanyament psicològic. “Si no estàs bé mentalment, no pots tirar endavant”, assegura.
Tot i el context advers, també hi ha històries de superació, com la d’Eduard Montalbán, que després de viure al carrer va iniciar un procés de recuperació gràcies a l’acompanyament integral de Càritas. Avui té feina estable i ha reprès els estudis. “Quan estàs en exclusió, l’estructura i l’acompanyament són quasi el 100%”, afirma.
Tant Feu com les persones afectades coincideixen en un missatge clar: ningú està exempt de caure en la pobresa, i l’accés a un habitatge digne és clau per evitar que aquesta realitat continuï empitjorant.