Torna la ‘mili’ obligatoria? Europa es rearma i necessita soldats

En les últimes setmanes, el rearmament de la Unió Europea ha tornat a posar-se al centre del debat polític a causa de la gran inestabilitat que hi ha a tot el món, especialment després de l’arribada de Donald Trump al govern dels Estats Units en el seu segon mandat.

La UE ja ha anunciat que posarà en marxa un programa multimilionari per “rearmar Europa”, potenciant la indústria militar europea per no haver de dependre de potències estrangeres, augmentant la despesa en defensa de tots els estats membres i fins i tot informant la població sobre l’anomenat kit de supervivència per a emergències.

Però per molt que la UE augmenti la fabricació d’armes i augmenti la militarització del continent, hi ha un altre obstacle clau que s’ha de superar: Cal gent que faci anar aquestes armes. “Els Exèrcits europeus estan en els ossos”, va dir Josep Borell.

En aquest sentit, alguns països europeus ja han posat en marxa diversos programes de servei militar obligatori, conegut popularment a Espanya i Catalunya com ‘la mili’, tot i que no tots ho han fet de la mateixa forma.

De moment, la ‘mili’ està tornant especialment als països nòrdics i bàltics, que són també els que veuen el perill més a prop amb la voluntat de Rússia de recuperar el seu imperi al continent. Després que Vladímir Putin s’annexionés Crimea, a Ucraïna, l’any 2014, i de l’actual invasió, diversos països han recuperat el servei.

Lituània va ser dels primers a fer-ho l’any 2015, ja que comparteix frontera amb Rússia; Suècia el va recuperar l’any 2018 després de vuit anys paralitzat; i Letònia també el va reintroduir l’any 2023. Dinamarca, que actualment és un dels objectius imperialistes també de Donald Trump amb Groenlàndia, ja ha anunciat que ampliarà la duració del seu servei militar i que l’estendrà a les dones.

Tal com recull ‘elDiario.es’, tots els països bàltics i nòrdics que són membres de l’OTAN —excepte Islàndia, que no té exèrcit— ja tenen en marxa algun servei militar obligatori. Actualment, nou països el tenen actiu: Àustria, Estònia, Finlàndia, Letònia, Lituània, Suècia, Dinamarca, Xipre i Grècia. En el cas dels dos últims, el seu principal enemic no és Rússia ni els Estats Units, sinó Turquia, que també té objectius imperialistes a la zona.

A més, Croàcia també està preparant la reintroducció d’aquest servei militar obligatori i Polònia ha anunciat que a finals d’any posarà en marxa algun programa perquè “tots els homes adults estiguin formats en cas de guerra”.

Un informe de l’Organització Europea d’Associacions i Sindicats Militars (EUROMIL) ha analitzat l’evolució dels exèrcits europeus entre els anys 2010 i 2020, i tal com recull ‘elDiario.es’, les conclusions van ser que dues terceres parts dels exèrcits tenien menys efectius l’any 2020 respecte del 2010, amb una mitjana d’un 16% menys. En el cas de Bèlgica (26,5%) i Alemanya (25%), les pèrdues han estat més accentuades.

La recuperació del servei militar obligatori, però, no és una mesura que només estigui en marxa o en preparació als països nòrdics. Al sud, el francès Emmanuel Macron ja va proposar l’any 2017 recuperar la ‘mili’, tot i que recentment ha descartat la mesura i aposta per reformar el Servei Nacional Universal voluntari per passar de 40.000 a 100.000 reservistes en els pròxims 10 anys.

Tres models de servei militar

Segons el citat mitjà, a Europa actualment hi ha tres models diferents de servei militar: Obligatori, per sorteig o obligatori selectiu.

• Àustria, Xipre, Estònia, Finlàndia i Grècia tenen el servei militar obligatori, és a dir, tots els homes “elegibles” per fer-lo són citats —hi ha excepcions, com ara condicions mèdiques.
• El segon model, per sorteig, s’aplica a Dinamarca, Letònia i Lituània, en què els reclutes són cridats a fer-lo si surten escollits en un sorteig. La majoria de les places, però, s’acaben emplenant a través de voluntaris.
• El tercer cas, obligatori selectiu, s’aplica actualment a Suècia, i és el govern qui escull qui fa el servei militar obligatori en funció “de la seva motivació, nivell educatiu i interès”.

Malgrat tot, tots els països reconeixen el dret d’objecció de consciència i faciliten enllistar-se en programes de serveis alternatius.