Comença un nou curs escolar amb la censura telefònica com a novetat

Els centres escolars catalans enceten un nou curs amb els telèfons en cerca i captura. La nova normativa sobre els smartphones que va fixar el Departament d’Educació el gener d’aquest any es començarà a aplicar des d’aquest 9 de setembre i molts centres han hagut d’adaptar-s’hi. Encara que ja hi havia escoles i instituts força estrictes amb aquests dispositius.

Aquest nou marc estableix una regulació molt restrictiva a la primària i deixa la porta oberta a usos molt excepcionals a l’ESO. En el cas de la primària, cap alumne podrà fer-lo servir en cap espai escolar, inclosos els menjadors, els passadissos o l’hora del pati. Si aquests són necessaris per a alguna activitat, és el mateix centre qui ha de posar a disposició dels alumnes els dispositius tecnològics. L’apagada telefònica va més enllà dels patis i s’estén a colònies, viatges, biblioteques, laboratoris o el gimnàs.

Quan ens centrem en la secundària, la norma continua aplicant una censura gairebé total als telèfons, però obre la porta a algun ús esporàdic. Tot i que el marc regulador decreta que tindran les mateixes restriccions per treure’l en qualsevol espai del centre, estipula un ús excepcional circumscrit a la tasca educativa. En el cas del batxillerat, la prohibició es manté únicament a les aules.

Les restriccions, a debat

La norma ha generat molts adeptes entre el professorat i els pares, però també alguns detractors que veuen absurds certs aspectes del document. “Es va fer la normativa perquè hi va haver molta pressió social. Prohibir no porta a cap lloc. El més fàcil és donar la culpa a la tecnologia, quan el problema és l’ús que se li dona i el context al voltant”, afirma la Mercè Gisbert, catedràtica de Tecnologia Educativa a la Universitat Rovira i Virgili. Ella és una de les opositores al nou marc i assegura que “les addiccions venen de la prohibició”.

Gibsert és crítica amb la manera en què es prenen decisions en el món educatiu i demana més rigor. “En l’àmbit científic, no tenim evidències per a donar-li la culpa o no a la tecnologia. Amb la medicina es testeja molt abans d’implementar  un medicament. En canvi, en l’educació sembla que no cal”, subratlla. A més, dubta del veritable impacte que pot tenir la mesura, ja que fora dels centres no hi ha limitacions i molts cops els pares “utilitzen els telèfons indiscriminadament”.

Per un altre costat, Verònica Urgell, sindicalista de CCOO i mestra d’educació especial a primària, afirma que “en general tothom està d’acord amb la prohibició” i que “no ha sigut un tema que hagi generat gaire debat als claustres”. Segons el seu parer, els dispositius generen als alumnes una major distracció, però també reconeix que a primària se li dona poc ús. Francisco Carbonell, mestre de música a Segur de Calafell, també destaca que “són una font de conflictes”.

En un punt intermedi es troba Jordi Satorra, director de l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona, que dubta de l’abast de la mesura sense l’ajuda des de fora les aules. “El problema no és la cosa, sinó l’ús que en fem. Per això cal una regulació també a casa, hem de saber què faran les famílies”, reflexiona.

Satorra és franc amb l’experiència dels telèfons a l’aula i creu que fins ara se li treia “un rendiment pedagògic molt mínim”. Tal com recalca, “els mòbils entesos com els gestionen ells, en un 95% no té res a veure ni en habilitats tecnològiques ni en rendiment acadèmic, sinó en factors de distorsió. Posar un ordinador o un mòbil a l’aula no ens fa tecnològicament millors, cal un pla darrere”. Al mateix temps, reconeix que és complicat trobar un equilibri entre emprar el telèfon en un moment concret i fer-ne un ús abusiu. Per aquest motiu, s’ha hagut de prendre “la via més taxativa”.

Un pla pedagògic

Si ens centrem en el cas del Martí Franquès, l’institut ha decidit restringir l’ús pedagògic dels telèfons també a primer i segon de l’ESO, incorporant-lo a partir d’aquests cursos de manera puntual. Per contra, Satorra treu pit del seu Pla Pedagògic d’Eines Digitals sense necessitar els smartphones. “La nostra aposta és que els alumnes siguin altament competents en l’àmbit digital, però això no passa perquè tinguin el telèfon permanentment a la mà”, puntualitza.

Al centre tarragoní han ampliat una nova aula d’informàtica i tenen una manera de treballar amb la tecnologia molt pautada. Durant dues setmanes al trimestre, els alumnes poden portar els portàtils i concentren el pes pedagògic amb eines informàtiques en aquell espai de temps. A més, intenten que aquests continguts estiguin repartits en les diferents matèries per abordar-ho de manera transversal.

A banda de la iniciativa, també fan una avaluació diagnòstica interna a tercer de l’ESO per saber en quin punt es troben. Per exemple, l’any passat no van aconseguir passar-la, però fa dos anys sí. “Penses que el 90% dels alumnes són digitals perquè tenen un mòbil, però quan els fas fer accions concretes t’adones que només el 50% són capaços de fer-ho bé”, explica.

La punta de l’iceberg

Tot i que hi ha alguns projectes que intenten aprofundir en la digitalització dels alumnes, Mercè Gisbert creu que amb els fons Next Generation “hem perdut una oportunitat d’or”, ja que no s’han aprofitat suficient. La catedràtica de la URV alerta que la gent “ha de ser competent digital” i que ningú està parlant del que anomenen “bretxa cognitiva”. És a dir, ser capaç o no d’utilitzar la tecnologia per a crear més coneixement.

Gisbert critica el discurs negatiu que s’ha instal·lat al voltant de la tecnologia i creu que no existeix una “planificació orientada a què aprenguin amb una eina digital”. Per exemple, posa sobre la taula el cas del Chat GPT, que ha creat alarma escolar. “El repte són les preguntes que li fas al Chat GPT, no les respostes. L’important és el criteri per saber si el que et contesta és adequat o no. Per això, hem de canviar el mode d’avaluació”, reflexiona.

La catedràtica ebrenca considera que la normativa “no és ni la punta de l’iceberg” i afirma que generalment el professorat “no està preparat”. Segons apunta, durant la pandèmia hi havia al voltant d’un 48-54% de docents competents digitalment, que després va passar a un 60-64%. “Alguns estan inclús satisfets de ser tecnofòbics perquè el sistema ho permet”, remarca molesta. Gisbert explica que ha batallat amb el Departament que el nivell de competència digital intermedi sigui un requisit per incorporar-se al sistema públic, però no ho ha aconseguit.

Pel que fa a exemples a seguir, mostra alguns casos com les ràdios escolars, la digitalització de biblioteques o fer ús del mòbil per realitzar itineraris històrics o patrimonials. A més, destaca un projecte d’una escola espanyola en què l’objectiu era dissenyar una app de mòbil per resoldre un problema concret. Una iniciativa que veu interessant perquè requereix conèixer el funcionament d’aquests dispositius per donar-li forma a l’aplicació.