Enguany se celebra el 40è aniversari de l’Escola Cal·lípolis. Que significa arribar a aquesta fita?
Per nosaltres és una cosa molt important perquè suposa que hem estat educant alumnes durant 40 anys. Bàsicament sempre amb la mateixa línia. Jo porto aquí 25 anys i en aquest temps he vist que a tots els docents que han passat pel centre els hi ha agradat el nostre projecte i han seguit la nostra línia. Sempre hem intentat que fos una línia de cohesió, d’integrar els nens al nostre projecte i la veritat és que hem gaudit fent-ho.
Parles de projecte d’escola. Quin és?
Per nosaltres és un projecte que intenta integrar a tota la població dintre de la nostra cultura. Aquí a la Pineda ens trobem que no hi ha arrel al poble, perquè hi ha gent de molts llocs. Aleshores, a través de la nostra cultura, integrem que tots se sentin identificats i que tots participin.
El nostre projecte principal té dos vessants. Un és aquest: la igualtat, la comprensió, la integració i el fet d’acceptar a tothom. L’altre és intentar que els nens dominin o coneguin el que són les noves tecnologies, que és en la línia en què ara estem treballant.
Quins actes fareu pel 40è aniversari?
Hem considerat que no era una fita molt important com ho va ser el 25è aniversari ni quan farem el 50è aniversari, però consideràvem que 40 anys d’escola també era mereixedor. L’equip directiu que hem estat treballant fins ara pleguem el curs vinent i volíem celebrar-ho abans d’acabar. Aleshores, farem un únic acte el dia 25 d’abril a dues bandes.
Primer al pavelló, on hi haurà uns parlaments, es farà la lectura de treballs que han fet els nens sobre l’escola i es projectarà un vídeo rodat amb els nens, que han pensat paraules boniques que li volien dedicar a l’escola, i el muntatge de les fotografies que hem anat fent per tot el municipi. Després, vindrem a l’escola, plantarem tres ametllers a l’entrada i posarem dintre d’una casa del temps, que volem que s’obri d’aquí a 40 anys més, les intencions i els records que tenen els nens.
Després anirem a la pista, repartirem coca amb xocolata, bufarem les espelmes del pastís del 40è aniversari i totes les persones que vinguin a l’acte es podran fer fotografies en un photocall. A més, també tenim pensat en col·laboració amb l’escola d’art pintar el mòdul. El disseny l’ha fet una nena de quart. Al setembre vindran a pintar-nos una façana del mòdul amb aquest disseny. També hem triat un logo per l’escola, ja que no en teníem fins ara, i ha estat dissenyat per una nena de segon.
En aquests 40 anys ha canviat molt l’escola?
Ha canviat moltíssim, tant físicament com en l’alumnat. Al començament era una escola molt petita amb pocs alumnes, bàsicament tots de la Pineda i a temporades fills de gent que venia a treballar el que era la temporada. Actualment tenim gairebé dues línies per nivell, tot i que no amb una matrícula molt elevada. Físicament hem hagut d’ampliar l’escola amb espais i afegits, perquè l’escola creix i no teníem prou espais.
En el tipus d’alumnat també hem canviat. Abans teníem el que era l’alumnat que podia ser del país i els fills de la gent que venia de fora a treballar bàsicament a la refineria o Repsol des de Ciudad Real, de Puertollano o d’Andalusia. Ara majoritàriament són gent que ve de Sud-amèrica o de països del nord.
Es tracta de l’única escola de La Pineda. Estar allunyats de Vila-seca és una dificultat?
Nosaltres vam veure que necessitàvem alguna cosa que ens fes de nexe d’unió amb la resta del municipi i això ho vam aconseguir a través del Pla Educatiu d’Entorn. Vam ser una de les primeres escoles a demanar que el municipi de Vila-seca hi apostés. Això ens enriquia molt perquè ens permetia apropar a tots els nostres alumnes la realitat del municipi. Podíem gaudir de coses que fins a cert punt ens eren prohibitives perquè no podíem desplaçar-nos contínuament a veure coses del municipi, ja que havíem de pagar autobusos o perquè ens trobàvem més tancats en el que era el nucli de La Pineda. A través del Pla Educatiu d’Entorn, que ja fa més de 10 anys que funciona, se’ns va obrir un món i un gran ventall de col·laboració amb la resta de centres i amb el municipi.
Les relacions humanes són una senya d’identitat de l’escola i les considereu molt importants.
És un tracte molt familiar i pràcticament ens coneixem tots. Pensa que estem tenint ja fills d’alumnes nostres. Els que aleshores eren pares ara s’han convertit en avis i tornen al col·legi. Continuem tenint molt bona relació amb totes les famílies.
La implicació dels pares és important?
Moltíssim. Nosaltres podem educar, però si darrere no hi ha la família col·laborant amb la implicació que té l’escola es queda coix. El que fem també és una escola oberta, que vol dir que les portes normalment no estan tancades i tothom que ve a l’escola veu com estem treballant. Després, totes les activitats que es fan són obertes a les famílies, de forma que elles puguin venir a gaudir del que estem fent. Si fem projectes, els hi fem col·laborar. Per a les nostres festes ens presten el pavelló per a poder-les celebrar i totes les famílies són convidades.
També se’ls hi demana molta col·laboració quan fem qualsevol mena d’activitat, demanem papes que vinguin a fer ioga, que vinguin a fer tallers, que vinguin a fer xerrades, i quan fem projectes nostres no es queden tancats a l’escola, sinó que després d’haver-los explicat a tota la comunitat educativa, els fem també de cara a l’exterior. Els expliquem a fora, però sobretot a les famílies i els convidem a veure els projectes dels seus fills.
Ha canviat molt el model educatiu en tot aquest temps?
Sí, tot i que en aquesta escola sempre hem pensat que els protagonistes eren els nens i, en aquest sentit, hem estat innovadors en moltes coses. Per exemple, vam ser dels primers que vam fer servir la ciència 3-12, dels primers que vam tenir hort al patí i vam apostar per una escola sostenible quan es començava a fer. Hem intentat que els nens sempre fossin d’on partíem per educar, però sí que és veritat que abans les classes eren més tancades amb un únic mestre.
Nosaltres actualment no funcionem d’aquesta manera, els grups són oberts, fusionem els nens de diferents nivells segons el seu aprenentatge i, tot i que no és una escola tipus escola 21 que tots els nens s’ajunten, sí que és una mica d’aquest estil. Acostumem a fer moltes coses, barrejant els grups, tenint diversos mestres, fent partícips a avis que vénen a treballar amb nosaltres per fer els projectes de cicle superiors. Pretenem que sigui un aprenentatge diferent. Abans era el mestre qui deia que s’havia d’aprendre i ara preguntem als nens que és el que volen aprendre i a partir de les seves necessitats muntem tota la programació que fem.
Què és el millor de la relació amb els nens?
Per mi, la il·lusió amb què agafen les coses i els projectes. Quan presentes una cosa i veus la cara del nen que es queda bocabadat esperant que tu li expliquis alguna cosa o que allò li és una novetat i vol continuar experimentant, per mi és el que més m’omple. Això és el que més m’agrada.
I el pitjor?
No sabria dir que és el pitjor perquè sempre hi ha alguna cosa darrera que ho justifica o ho explica. Però el que no m’agrada i no tolero gens són els conflictes ximples que moltes vegades són per una pilota o alguna cosa d’aquestes.
