“Una història real”, de Pau Miró, al Teatre Municipal l’Ateneu d’Igualada

El proper diumenge 7 de març, a les 7 de la tarda, arriba al Teatre Municipal l’Ateneu  Una història real, de Pau Miro, protagonitzada per Julio Manrique, Mireia Aixalà, Nil  Cardoner i Tilda Espluga. L’obra reflexiona sobre les ferides emocionals d’un fill i un  pare davant la pèrdua de la mare i l’esposa.  

Com que l’espectacle ha estat reprogramat a causa de la COVID19 i les entrades  estan exhaurides, si alguna persona no hi pot assistir pot adreçar-se, fins al dissabte  dia 6 de març, a entrades@teatremunicipalateneu.cat per recuperar l’import. 

Les properes funcions del mes de març són Alguns dies d’ahir, de Jordi Casanovas  (14 de març) i Els gossos de Nelson (28 de març). Venda d’entrades a taquilla del  Passatge Vives, els dijous d’11 a 13 h i de 18 a 20 h i una hora abans de cada  espectacle, també al web teatremunicipalateneu.cat. Aforament reduït. 

Una història real 

Un escriptor aconsegueix publicar un gran èxit, després d’unes publicacions  mediocres, quin és el secret? Abordar obertament la mort que va patir la seva dona  després d’una llarga malaltia. Ara està a punt de publicar el seu segon gran èxit, però  s’haurà de replantejar tot el que ha construït fins al moment en rebre una xocant  notícia sobre el seu fill. Fins a quin punt és ètic vendre les vivències de la gent que ens  rodeja? Fins a quin punt és ètic deixar tirada la teva editorial enmig de la publicació del  teu nou gran èxit? Què es pot fer quan l’has cagat tant que ja no pots tirar enrere? Pau  Miró aborda aquestes qüestions en un exercici de sinceritat i introspecció acèrrima 

Gestionar un dol no és gens fàcil. Però fer net és una necessitat, una teràpia beneficiosa per a l’ànima per poder tirar endavant. Què passa quan els buits  emocionals i educatius fan que un jove busqui refugi desesperadament? Què pot  portar un jove de família progressista a coquetejar amb la ultradreta supremacista? És  la por? La solitud? O la manca de referents sòlids? 

Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva  professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca  atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb  tot. I a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les  esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans i l’individualisme  ferotge impera. La clau és la supervivència. 

Pau Miró 

L’autor, reconegut amb el premi Butaca al millor text 2012 per Els jugadors (pel qual  va rebre també el premi Ubú a Millor text estranger a Itàlia) o el Premi de la Crítica  Teatral de Barcelona el 2009 per les tres peces de La trilogia animal, és també un dels  dramaturgs catalans contemporanis amb major projecció internacional. Les seves 

Departament de Comunicació Pep Elias – comunicacio@aj-igualada.net 671 785 342 

obres s’han traduït a diverses llengües i s’ha estrenat amb diversos muntatges arreu  del món. 

Pau Miró volia escriure una obra contra Steve Bannon i els seus intents reeixits  d’instaurar partits i moviments polítics d’ultradreta a mig món. Diu que li provoca  estupefacció, que el discurs hagi arrelat amb tanta facilitat en tan poc temps: “però  mentre escrivia aquesta obra he anat descobrint que en el fons allò que m’amoïnava  eren les esquerdes dels discursos suposadament progressistes. Les contradiccions, la  hipocresia i la confortabilitat en la qual s’han instal·lat són alarmants. No pretenc  establir una relació de causa i efecte entre l’ascens de la ultradreta i aquesta anèmia  del pensament de l’esquerra, però probablement hi ha punts de concomitància. Com  que aquest pensament d’esquerres és el que em representa és sobre això que he  intentat posar-hi el focus, però una vegada més fent-ho des de l’àmbit domèstic: com  es filtra la política en el dia a dia d’una família?  

Una història real s’articula en la relació entre un pare i un fill. El pare és escriptor i el fill  fa poc que ha entrat a la universitat. Tots dos estan marcats per la mort prematura de  la mare, la dona de l’escriptor. El dol els ha allunyat, i entre tots dos hi ha una manca d’empatia total. Per sobreviure a aquest dolor cadascú s’ha construït el seu propi relat. (Qui no controla el relat, no controla els fets).

 

Viuen en una ficció que els allunya l’un  de l’altre, i també dels altres. Podríem dir que viuen en un món que no existeix, en una  ficció que pretenen controlar però que els controla a ells. I qui no viu entaforat en el  relat en què s’ha construït, assumint només arguments que reforcin les pròpies  conviccions?

 

De tota manera aquest text és un esforç per arribar a apropar-se a l’altre.  Sigui qui sigui l’altre. Perquè no veure l’altre és perdre’s el món. Perquè poden néixer  monstres fruit d’aquesta desconsideració cap a l’altre. “Aquest esforç per apropar-se a  l’altre“ és el que han fet el Julio, la Tilda, la Mireia i en Nil per explicar aquesta història  real i jo els hi estic profundament agraït”.