El programa URV Ciutadana trenca les barreres generacionals per fomentar el coneixement

Per la majoria de les persones, l’època on s’aterra a la universitat arriba al voltant dels 18 anys, en un moment de la vida on es comencen a fer les primeres passes de la vida adulta i s’estableixen els primers projectes personals. Ara bé, la vida acadèmica no té un itinerari tan establert i, per d’altres, es tracta d’un camí que es torna a dibuixar com una nova oportunitat més enllà dels quaranta, cinquanta o inclòs seixanta anys. La universitat es transforma en un concepte diferent; no es tracta d’assolir una fita professional, sinó que es torna també un espai de redescobriment acadèmic i una ocasió en què es pot créixer intel·lectualment quan la pressa ja no ofega i les ganes d’aprendre es poden canalitzar amb més claredat.

En aquest punt vital és on es troben les 21 persones majors de 65 anys que actualment cursen un grau de manera oficial a la URV. Vint-i-una persones que segueixen el mateix itinerari formatiu que qualsevol altre estudiant: compleixen requisits d’accés, es presenten a exàmens, obtenen qualificacions i, quan ho superen, poden obtenir el títol corresponent. Paral·lelament, però amb un enfocament acadèmic diferent, hi ha els 40 estudiants més grans de 60 anys que participen en el programa URV Ciutadana, una forma més flexible d’accedir al coneixement que prescindeix dels exàmens i el títol acadèmic, però permet als estudiants accedir a les aules universitàries independentment de diferents factors, com ara l’edat.

Dissenyar un itinerari acadèmic flexible

La iniciativa URV Ciutadana s’impulsa a través de l’Oficina d’Igualtat i Compromís Social (OICS) en el marc de la tercera missió de la Universitat, connectar-la amb l’entorn sociocultural, i busca fer realitat un objectiu contundent: que sigui accessible a tothom, independentment d’edats, trajectòries o nivell d’estudis previs. “És un programa que respon al compromís de la Universitat d’oferir oportunitats de formació al llarg de la vida de les persones”, explica Jordi Diloli, vicerector de Compromís Social i Sostenibilitat. L’oferta formativa del programa compta amb més de 150 assignatures que pertanyen a 25 ensenyaments de grau. Les persones que les cursen, tot i que no obtenen cap títol oficial ni estan lligades a fer exàmens de forma obligatòria, poden cursar una o dues assignatures a escollir per quadrimestre i estan plenament integrades en la dinàmica de classe.

El creixement del nombre de participants ha estat sostingut al llarg del temps i l’oferta s’ha anat revisant anualment per garantir-ne l’actualització. El nivell de participació actual, tot i ser significatiu, encara té un marge de creixement especialment si s’exploren noves vies d’apropament a col·lectius potencialment interessats. L’informe més recent de l’Oficina d’Igualtat i Compromís Social destaca que, d’entre la varietat d’oferta d’assignatures, els ensenyaments d’Arts i Humanitats són els que solen tenir més matriculacions.

L’experiència en el programa URV Ciutadana

Carme Rangil té 70 anys i ha tornat a les aules, aquest cop com a estudiant. A les aules de la URV comparteix classe amb els estudiants més joves mentre cursa dues assignatures: una és “Fotografia, cinema i patrimoni cultural”, del grau en Història, i l’altra és “Història de l’arquitectura”, del grau en Arquitectura. La seva vinculació a l’ensenyament no és recent, ja que la Carme és professora jubilada, i a més té estudis en filologia anglogermànica. Al voltant dels seixanta anys, va tornar a la vida acadèmica: “Volia detenir-me una mica més en el significat dels textos, com treballar-los, com analitzar-los.” A partir d’aquest moment, el seu nou camí l’ha anat portant per assignatures de filologia hispànica, història de l’art i, més endavant, expressió artística. Un itinerari fet a mida per ella que defineix com “una espècie de recorregut en què es tracta l’expressió artística i els llenguatges artístics en les diferents èpoques i les diverses expressions”.

Per a l’estudiant del programa URV Ciutadana, no ha estat un camí gaire fàcil. Ressalta tres obstacles: la pandèmia, els problemes de visió derivats de l’ús prolongat de les pantalles i l’adaptació a les tecnologies digitals. Malgrat això, parla de la seva nova etapa com a estudiant amb unes ganes dignes d’admirar: “Haver-me d’adaptar a estudiar les noves tecnologies ha estat estimulant”. A més, valora molt positivament la possibilitat d’escollir assignatures segons els seus interessos, sense haver de seguir una estructura rígida, com és el cas dels estudis de grau: “En el meu cas, quan vaig començar al grau en Història de l’Art i Arqueologia tenia costos afegits per tenir estudis previs… és una despesa que potser era innecessària per mi”. Per això, per a ella, poder continuar aprenent a través d’un recorregut més flexible ha estat clau per mantenir la motivació i continuar vinculada al món acadèmic.

Lluny de sentir-se desplaçada, considera que el fet de compartir classe amb gent jove ha estat molt enriquidor: “És la millor manera de connectar amb la realitat actual”. Escoltar com parlen, com pensen i com estudien s’ha convertit per a ella en una nova font d’aprenentatge. Si algú li diu que potser ja no és edat per tornar a estudiar, ho té clar: “És possible i és factible, i a més a més és motivador”.

Una experiència molt similar és la que ha viscut Maria Cristina Marcos, de 63 anys, que actualment cursa l’assignatura “Economia” dins del mateix programa. Va ser després de la jubilació quan va decidir tornar a fer el pas: “Sempre he volgut estudiar i vaig venir a preguntar a la universitat si hi havia algun curs. Em van parlar de la URV Ciutadana i em va semblar perfecte.” Des del primer dia, Marcos es va sentir còmoda dins l’aula, tot i que reconeix que al principi va pensar que potser li costaria integrar-se entre estudiants més joves. Aquesta por, però, es va esvair ràpidament, Marcos afirma que no va haver-hi “cap diferència ni cap cosa estranya” i li van acceptar tots.

Per a l’estudiant, el valor afegit del programa també és la flexibilitat: “Està molt bé perquè et permet presentar-te als exàmens o no, i això dona opcions segons el que tu vulguis.” En el seu cas, ha pogut viure l’experiència sense la pressió d’haver de demostrar res: “No m’he esforçat a voler ser com els altres o fer-ho millor, ho he afrontat de manera natural.” Tot i que valora diferents recursos com el CRAI i el campus virtual, destaca per damunt de tot la proximitat amb el professorat. Ara viu aquesta nova etapa com una oportunitat que recomanaria a tothom per tal de mantenir-se actius.

Mai és tard per estudiar un grau

Primitivo Gutiérrez, enginyer químic de formació i amb gairebé quatre dècades d’experiència laboral al polígon petroquímic de Tarragona, representa un dels perfils d’estudiant sènior de grau complet. Amb 62 anys, Gutiérrez va decidir reprendre els estudis universitaris i va matricular-se al grau en Història. Es va prometre una cosa: estudiar sense presses. El seu interès pel passat és el que el va portar a decidir la seva nova branca acadèmica, ja que li “agrada molt conèixer els fets que han passat abans i les causes que els han provocat”. Aquesta motivació el va empènyer tornar a trepitjar una aula com a alumne després de 40 anys.

Als seus inicis, explica, va sentir ambigüitat: “Per una banda, pensava: ‘Què fa una persona com jo en un lloc com aquest?’; però, per l’altra, em vaig sentir jove i amb ganes d’aprendre”. El contrast de les primeres sensacions va anar donant pas a una adaptació progressiva, però no exempta de reptes. El més difícil, confessa, va ser “tornar a fer exàmens després d’uns quaranta anys”. Malgrat això, Gutiérrez considera que l’experiència ha estat ben “positiva”, en part gràcies al suport dels docents: “Per a mi, el més important ha estat l’explicació dels professors, i he tingut la sort de trobar-ne de molt bons”.

Quan una persona gran entra en una aula universitària plena d’estudiants joves, sovint es qüestionen les barreres generacionals i es posen a prova els prejudicis sobre l’edat i l’aprenentatge. Gutiérrez, amb una perspectiva crítica, considera que les noves generacions tenen una gran habilitat amb les tecnologies digitals, però creu que “els falta una visió més àmplia de la societat”. Una perspectiva intergeneracional que li ha permès no només continuar formant-se, sinó també reflexionar sobre els canvis de la societat i de les metodologies d’aprenentatge. Per això, davant del tòpic que diu que estudiar de gran “ja no toca”, ell ho té clar: “No és que no es pugui, cadascú ha de fer el que vulgui i pugui, les traves ja venen soles i no cal posar-nos-les nosaltres mateixos.” Per a Primitivo, la universitat continua sent “coneixement i comunicació”, dues eines clau per a mantenir-se actiu i crític en qualsevol etapa de la vida.