Troben patrons similars en l’evolució del llenguatge humà i el cant dels ocells

Un aspecte central de l’enfocament sobre l’evolució del llenguatge és que es poden dilucidar els aspectes que el fan especial comparant-lo amb els sistemes de comunicació d’altres animals. “La manera com els infants aprenen a parlar i com els ocells aprenen a cantar només es desenvolupa adequadament en presència de tutors adults”, expliquen els investigadors.

En aquest sentit, també ho relacionen directament amb les situacions d’estrès, que afecten “negativament” aquestes capacitats. “Les aus sotmeses regularment a estrès durant el seu desenvolupament tenen un cant més estereotipat quan són adultes, mentre que els infants que pateixen problemes crònics d’aquest tipus són més susceptibles a desenvolupar tics repetitius, incloent-hi les vocalitzacions en el cas de la síndrome de Tourette”.

Un dels autors de l’article, Kazuo Okanoya, fa anys que estudia el maniquí carpó blanc, un ocell cantaire domesticat que té un cant variat i complex. El treball mostra que, igual que passa amb altres espècies domesticades, té una resposta debilitada a l’estrès i és menys agressiu.

L’impacte de la domesticació

Segons els investigadors, les diferències entre animals domèstics i salvatges són una altra de les “peces centrals en el trencaclosques de l’evolució del llenguatge humà”, ja que la nostra espècie comparteix amb altres animals domèstics “canvis físics” respecte a les espècies salvatges relacionades més properes.

Aquestes similituds no s’aturen en els trets físics. L’estudi també sosté que els genomes dels humans moderns i de múltiples espècies domesticades presenten canvis centrats en els mateixos gens. Un nombre “desproporcionat” d’aquests gens sembla que regula negativament l’activitat de sistema neurotransmissor, que impulsa la resposta del cervell a les experiències estressants.