Mor el poeta Joan Margarit als 82 anys

Margarit va iniciar la trajectòria poètica el 1963 publicant en castellà ‘Cantos para la coral de un hombre solo’ (Vicens Vives). Després d’un llarg parèntesi, publica el 1975 ‘Crónica’ (Barral). A partir del 1980 comená a publicar poemes en català. Destaquen ‘Cants d’Hekatónim de Tifundis’ (La Gaia Ciència, 1982), Premi Miquel de Palol i Crítica Serra d’Or; ‘Vell malentès’ (3 i 4, 1981), Premi Vicent Andrés Estellés i Crítica de Poesia; ‘Mar d’hivern’ (Proa, 1986), Premi Carles Riba de Poesia; i ‘La dona del navegant’ (La Magrana, 1987), Premi de la Crítica Serra d’Or.

Més recents són les obres ‘Estació de França’ (Hiperion, 1999); ‘Joana’ (Enciclopèdia Catalana, 2002); ‘Càlcul d’estructures’ (2005); ‘Casa de Misericòrdia’ (Proa, 2007), volum distingit amb el Premi Nacional de Poesia de la Generalitat i el del Ministeri de Cultura; ‘No era lluny ni difícil’ (Proa, 2009); ‘Des d’on tornar a estimar’ (Proa, 2015) i ‘Un hivern fascinant’ (Proa, 2017).

Premis

La seva extensa obra poètica original en català i castellà ha estat traduïda a diversos idiomes i acumula més de 20 premis i distincions. Destaquen el Premi de la Crítica Serra d’Or de Poesia, que ha rebut fins en 3 ocasions (1983, 1985, 2006), el Premi Carles Riba de Poesía (1985), el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya (2008), el Premi Jaume Fuster de l’AELC (2015) i el Premio Nacional de Poesía (Ministerio de Cultura – 2008), així com altres reconeixements internacionals a Mèxic i Xile. Recentment havia estat distingit amb el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana (Patrimonio Nacional, Universidad de Salamanca – 2019) i el Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes (Ministerio de Cultura – 2019).

Com a arquitecte, des del 1968 fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.