El sentiment de solitud de la població va disminuir durant l’inici del confinament

Se’ls va enviar un qüestionari de salut mental amb preguntes que els participants ja havien omplert un i dos anys abans de la pandèmia. “Aquest fet ens ha proporcionat dades úniques que ens permeten analitzar l’impacte immediat del confinament sobre la salut mental i disposar així d’un retrat de l’abans i el després de la covid-19”, explica David Bartrés-Faz, investigador principal del BBHI i professor de la facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

El qüestionari incloïa una escala de solitud àmpliament utilitzada en recerca clínica que consta de tres preguntes: “Amb quina freqüència ha sentit que li falta companyia?”, “Amb quina freqüència s’ha sentit exclòs, oblidat pels altres?” i “Amb quina freqüència s’ha sentit aïllat dels altres?”.

Les respostes obtingudes indiquen que els nivells de solitud es van mantenir estables durant els dos anys previs a la pandèmia, però van davallar en els deu dies posteriors al confinament. En el grup de persones que vivien soles també es va detectar aquesta reducció, tot i que en menor grau.

Els investigadors atribueixen aquest descens a les diferents iniciatives per afrontar la crisi. “L’aplaudiment als professionals sanitaris cada dia a les 20h, les trobades virtuals per fer un àpat, jugar o simplement parlar una estona i fins i tot les crides a la unitat des de les campanyes institucionals podrien haver tingut un paper important en aquesta reducció”, aclareix Álvaro Pascual-Leone, director científic del BBHI i catedràtic de Neurologia de la Harvard Medical School.

Identificació amb el grup

En conjunt, l’exclusió va ser el sentiment que més es va reduir. L’estudi indica que aquests resultats, aparentment contradictoris amb una situació de confinament, es poden atribuir al fet que no hi havia cap opció de mantenir les relacions presencials i de saber que la resta de persones es trobaven en la mateixa situació.

“En molts casos, el confinament fins i tot va facilitar una relació més fluïda amb amics i familiars, ja que la gent estava a casa, no podia fer tantes coses i trobava més temps i oportunitats per parlar o relacionar-se amb el seu entorn, encara que fos de manera virtual”, assenyala Bartrés-Faz.

“També podria haver influït el fet de derivar l’atenció dels problemes personals a un problema col·lectiu més gran i que les crisis en general predisposen els individus a identificar-se més amb el seu grup”, reflexiona Pascual-Leone.

La solitud és un factor de risc per a la salut mental i global. Segons els investigadors, el treball demostra que aquest sentiment, i en particular el d’inclusió i el de comunitat, poden millorar-se sense necessitat d’augmentar la xarxa de contactes física de cada individu.

“Els resultats proven que els programes de prevenció haurien d’incorporar o enfortir l’ús del món digital d’una forma creativa per crear noves eines de suport social”, sosté Bartrés-Faz.