Àurea Márquez és ‘La dona del tercer segona’, al Teatre Ateneu d’Igualada

Aquest diumenge dia 13 de febrer, a les 6 de la tarda, al Teatre Municipal l’Ateneu, Àurea Márquez fa una interpretació brillant de La dona del tercer segona, una obra escrita per Víctor Borràs Gasch, produïda per Teatre Nu i dirigida per Ivan Benet que parla de l’estigma que arrosseguen les persones que pateixen alguna malaltia mental.

Les entrades tenen un preu de 18 i 15 € i es poden adquirir per Internet a https://teatremunicipalateneu.cat/. També es poden comprar al Punt de difusió cultural i turística d’Igualada (Sala Municipal d’Exposicions c. Garcia Fossas, 2 – pl. de la Creu). De dimarts a dijous de 18.30 a 20.30 h. Divendres de 18 a 21 h. Dissabtes d’11 a 14 i de 18 a 21 h . Diumenges d’11 a 14 i de 18.30 a 20.30 h. Durant aquesta setmana els joves fins a 25 anys poden comprar les entrades a cinc euros. A més hi ha descomptes per a diversos col•lectius.

La dona del tercer segona

A l’escala hi ha reunió de veïns. Hi ha una veïna que no sol assistir-hi, però avui creu que hi ha de ser; ha de demanar als seus veïns i veïnes un favor incòmode.

La dona del tercer segona té prop de cinquanta anys, treballa en un supermercat fent de carnissera i avui ha demanat plegar abans per arribar a temps a la reunió de l’escala. Es diu Raquel i viu amb el seu fill, i avui s’explica davant de la seva comunitat. Explica un fet relacionat amb les malalties mentals i amb l’estigma que arrosseguen les persones que en pateixen alguna.

La Raquel demana un favor d’aquells que són difícils de demanar, i de concedir. Escoltarem les preguntes, potser sense resposta, que ens formularà la dona del tercer segona, i a descobrir entre el monòleg que pronuncia una història que us atraparà i tractarà de fer-vos reflexionar. Potser les veïnes i els veïns només som un rostre, una ombra i una pregunta que flota. Ens atrevim a mirar-nos i a escoltar-nos?

Com diu el director, Ivan Benet: “La Raquel, la nostra veïna, ens vol parlar. L’hem d’escoltar. L’hauríem d’escoltar. La nostra veïna té un problema. L’hem d’ajudar. Ho hauríem de fer. La nostra veïna té un fi ll. El punt de partida del text que proposa el meu amic Víctor Borràs és simplement infal·lible: durant el torn de precs i preguntes en una reunió d’escala, una veïna explica un problema que la preocupa, un problema que necessita l’ajuda de bona part dels membres de la comunitat. És una història potent, viva i compromesa.

Sé que li va sortir a raig, com si es tractés d’una font, i sabia també que la història que s’havia imaginat brollaria i lliscaria riu avall, fins arribar a l’indret on el teatre ha d’arribar: al terreny de les preguntes de difícil resposta. I, efectivament, el que ha escrit en Víctor és una obra on la resposta al problema de la nostra veïna és molt difícil de trobar. I al nucli de la història, al bell mig, aïllada de tota resposta hi ha l’estigmatització de les persones que pateixen alguna malaltia mental; una qüestió que com a societat ens ha de preocupar i molt. Com ens hem de relacionar entre diferents? Com hem d’estructurar la nostra sanitat (la pública!) perquè la nostra societat sigui un lloc on la diferència no hagi de dur una mordassa on la malaltia mental no sigui vista exclusivament com un perill i on qui la pateix pugui incorporar-se a la tribu (i ajudar-la!) sense ser vist com el boig del poble?

Amb una actriu com l’Àurea Márquez es pot treballar segons una màxima que proposa l’estimat filòsof Josep Maria Esquirol: «Per situar-se bé cal, alhora, tocar de peus a terra i alçar la mirada cap al cel. Només en aquesta juntura hi ha el realisme vertader». I amb ella i la resta de l’equip (meravellós!) és molt fàcil plantejar-se una posada en escena on es combinin dos elements polièdrics: l’oníric i el real. Dos pols. Necessitem escoltar aquesta dona de cinquanta anys, necessitem veure la Raquel en primer pla, i el seu fill, també. Necessitem aproximar-nos-hi amb respecte, lentament, com si ens poséssim a dins del seu cervell o a dins d’un bosc ple de bestioles àvides de coneixement i, un cop dins, entenguéssim que el patiment d’una mare pel seu fi ll és incommensurable i només comparable a l’amor que li té. Incommensurable com el mar.”

Teatre Nu

La dona del tercer segona és una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous que considera el teatre com un art comunitari i que en vint anys de vida ha produït dinou espectacles, entre propostes per a públic adult i per a públic familiar. És un col•lectiu de professionals de l’art escènic que creen i fan girar les seves creacions. Creuen en el teatre com un art comunitari, en què la suma de talents individuals fa créixer cada nou projecte, mirant sempre d’aprendre i sorprendre’ns.

Miren d’exportar arreu el seu projecte des de l’espai on treballen, La Casa del Teatre Nu, un local obert al públic i als professionals per acollir inquietuds, idees, projectes i múltiples sensibilitats. Es generen vincles amb el territori, neixen projectes pedagògics, programació d’activitats i de formació de públics. Es complementa amb la residència d’artistes que acull propostes de totes les disciplines.

El text és de Víctor Borràs, actor i dramaturg format a l’Institut del Teatre i amb tota la seva trajectòria artística al Teatre Nu, i el dirigeix en aquesta ocasió Ivan Benet, actor i director que ja havia dirigit i coescrit amb Borràs un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. Com a única intèrpret, una Àurea Márquez que és actriu de teatre (Pedra de tartera, Santa Joana dels escorxadors, Mort de dama, Hedda Gabler, Vida privada…) i cinema (El perquè de tot plegat, A la ciutat…), a més de televisió (Poblenou, Ventdelplà, La Riera, Com si fos ahir…). Márquez va obtenir el premi Memorial Margarida Xirgu l’any 2011, i participà també en una altra posada en escena de la Sala Atrium per al Grec 2021: M’hauríeu de pagar, per la qual fou nominada al Premi Butaca a la millor actriu.