El Museu de Valls dirà adeu a l’exposició “Pintura sin ‘ismos” amb una masterclass de Sefa Figuerola

El Museu de Valls clourà el proper diumenge 19 de gener l’exposició «Pintura sin ‘ismos’. Art figuratiu als anys cinquanta», però abans l’artista vallenca Sefa Figuerola serà l’encarregada de conduir el públic per la mostra en un recorregut ben especial. Figuerola realitzarà, el proper dimecres 15 de gener a les 7 de la tarda una masterclass sobre les obres dels pintors exposats amb una xerrada que, amb el títol «Les possibilitats del color i del traç en la pintura», analitzarà les obres exposades i permetrà conèixer els recursos utilitzats pels pintors.

La mostra «Pintura sin ‘ismos’», basada en la col·lecció del propi museu, recull una quarantena d’obres. A més de les peces del Museu de Valls s’hi poden veure obres d’altres centres artístics, com el Museu d’Art de Cerdanyola, el Museu Deu i el Museu Pau Casals, ambdós radicats al Vendrell, i de la col·lecció d’Art Banc Sabadell, a més de fons particulars. La mostra evoca l’obra dels pintors figuratius de meitats dels anys cinquanta a Catalunya, centrada en els artistes de la Sala Parés de Barcelona.

Context artístic

Enguany fa setanta anys de la celebració de la III Bienal Hispanoamericana de Arte a Barcelona. Aquesta exposició va comportar dos fets singulars dins del panorama artístic català. Per una banda, la creació del Grup Taüll, format per artistes joves amb esperit avantguardista, com Tàpies, Guinovart, Cuixart, Tharrats o Jordi i, per l’altra, la publicació de la monografia «Pintura sin ‘ismos’», a càrrec de la Sala Parés.

La galeria reivindicava la pintura figurativa i els pintors d’artistes tant reconeguts en aquell moment com Josep de Togores, Josep Mompou, Joan Serra, Pere Pruna, Rafael Durancamps, Josep Amat, Mallol Suazo, Ramon de Campmany, Domènec Carles, Manuel Humbert o Alfred Sisquella. Cal recordar que la Sala Parés, als anys cinquanta, era la galeria d’art més reconeguda a Catalunya, on hi exposaven els artistes més apreciats. La sala d’art no va voler desaprofitar l’aparador internacional que suposava la biennal, per reivindicar aquests pintors d’ofici, amb una tècnica excel·lent, amb un plantejament ideològic clar i amb una obra adequada als gustos de la clientela de la galeria i de l’àmplia majoria de la societat catalana.