El dur retorn a Ucraïna d’una família: deixen els fills amb els avis a Catalunya

Fa tot just una setmana sortien de Velykiy Lubin, un petit poble als afores de Lviv, a l’oest d’Ucraïna. A diferència del que van fer molts ciutadans, ells van evitar el pas fronterer de Polònia, a escassos 80 quilòmetres, pel col·lapse de les carreteres en aquell punt. Les cues arribaven als 25 quilòmetres i van optar per intentar-ho per la frontera d’Hongria, a uns 300 quilòmetres de distància.

Les hores prèvies a emprendre el viatge van ser molt intenses. Les recorden, diu Bratakh, com les de l’inici de la pandèmia, amb rius de gent comprant productes bàsics per subsistir durant un llarg tancament. En el cas de l’atac rus a Ucraïna, però, el ‘confinament’ es feia, i es fa, en soterranis o inclús a les estacions de metro.

“Ens vam despertat a les sis del matí perquè van començar a bombardejar tot el país i en les primeres dues hores vam comprar combustible, menjar i medicaments. Ja havíem decidit que era imprescindible salvar els nens per poder tornar”, explica Reva. Recorda que prop de casa seva van arribar a escoltar també algunes explosions. Atacaven magatzems militars de la zona.

El viatge fins a la frontera amb Hongria va durar unes sis hores. Reva, com altres homes, només hi anava per acompanyar la dona i els nens i evitar així assalts i saquejos. Un cop allà, però, el van informar que pel fet de tenir tres fills podia esquivar la llei marcial i sortir del país. “Només creuar sabia que tornaria, que només venia per deixar els fills”, assegura.

Els tres dies següents creuant Europa van ser potser el moment més dolç d’una amarga travessia. Les mostres de suport de ciutadans europeus arreu on passaven se’ls emporten de nou a la maleta en el viatge de tornada a la guerra. “Només veure la matrícula del cotxe ens oferien suport i ajuda i a Alemanya fins i tot ens va allotjar gratis en un apartament”, expliquen.

A Calella hi són des de dilluns al vespre i des de llavors només pensen en tornar. Asseguren que “falten mans” a Ucraïna per donar suport logístic als voluntaris i també per reforçar l’exèrcit. Rava té clar que el primer que farà serà fer cua per inscriure’s a l’exèrcit, tot i ser conscient de les grans dificultats que s’hi trobarà per la manca d’armes, cascs o armilles.

“Si no hi anem ara, no tindrem on tornar”, assegura. L’home creu que la resistència ucraïnesa permetrà aturar els peus a les forces de Vladímir Putin i posar fi al conflicte. Si no és així, avisa, Rússia “no s’aturarà” aquí. Afirma que ara mateix “Ucraïna és l’escut d’Europa davant Rússia”.

El convenciment i la justificació pel retorn contrasta, d’altra banda, amb el sentiment de la família. La mare de Rava, Bohdanna Lipa, admet preocupació pel futur més immediat. La felicitat per poder tenir els tres nets a casa, de fet, no és completa: “Tinc molta por i em preocupa que els pares vulguin tornar. Preferiria que es quedessin”.

Lipa creu que la marxa dels pares provocarà una situació d'”estrès” per als nens, però d’altra banda entén, en part, la seva decisió: “Ho respecto perquè potser si jo fos més jove també voldria anar a ajudar”. La dona qualifica l’atac rus de “genocidi contra ucraïnesos” i admet, a la fi, que hi hagi compatriotes que hagin de defensar un territori on viure.

En l’anàlisi del conflicte, de fet, no hi ha fissures. Bratakh considera el “silenci” dels ciutadans russos com un suport explícit a les actuacions del seu govern en territori ucraïnès i els fa “responsables de cada nen ucraïnès assassinat”. Bratakh demana al poble rus que es posi dempeus i clamin per l’aturada de l’operació militar.

“Les bombes russes no van contra els soldats, cauen sobre guarderies i cases habitades. Disparen a tothom i als combois humanitaris”, afegeix Reva. En aquest sentit, demanen a Europa que se’ls escolti i faci el possible per tancar l’espai aeri ucraïnès o per garantir passadissos humanitaris que permetin l’evacuació de ferits, dones i nens de les zones de combat.

Rava i Bratakh marxen aquest divendres. A Calella es queden els tres nens amb els avis i un tiet, l’Sviaty, germà de l’Igor. Com aquests dies, a la televisió, només s’hi veurà el canal de notícies ucraïnès, esperant l’anunci de la fi del conflicte i que els nens puguin tornar a casa amb els seus pares sense l’amenaça de les bombes.