El MACBA explora l’art a partir de Tàpies, Duboffet, Aballí o Perejaume

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona ha presentat ‘Sota la superfície’, una selecció de 41 obres de la ‘Col·lecció MACBA’ que analitza la materialitat de l’obra d’art. A través de 24 artistes com Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Jean Duboffet, James Lee Byars, Perejaume o Ignasi Aballí, la mostra fa una reflexió sobre la superfície, la condició de matèria i l’expansió del camp pictòric. A l’exposició s’hi plasma la preocupació dels diferents artistes per la superficialitat de l’obra. Es tracta d’un recorregut amb diversitat d’artistes que comparteixen un “neguit” expressat amb diferents tècniques. “Es generen diàlegs insospitats que són terriblement estimulants”, ha assegurat el director del MACBA, Ferran Barenblit.

‘Col·lecció MACBA. Sota la superfície’ s’inaugurarà aquest dimarts 10 d’octubre i es podrà visitar fins el novembre de 2018. La conservadora i cap de la ‘Col·lecció MACBA’, Antònia Maria Perelló, ha comissariat aquesta mostra. Perelló ha seleccionat 41 obres de les prop de 6.000 amb què compta el museu. “Hem vist com molts dels artistes de la col·lecció continuen preocupats i busquen maneres per tenir cura dels aspectes superficials de l’obra”, ha relatat Perelló.

Perelló ha explicat que han barrejat generacions i nacionalitats perquè els “interessa” que les diferents obres d’art dialoguin “entre elles” i transmetin la seva “potència”. Així, gran part de les obres exploren les pràctiques postminimalistes incorporant el contingut crític que aquestes van aportar al llenguatge de l’abstracció.

El primer àmbit de l’exposició reuneix el “contrast” d’Ignasi Aballí, Antoni Tàpies, Lucio Fontana, Karla Black o Art & Lenguage. Aquests qüestionen el llenguatge i la dialèctica de la superfície. A partir de la deconstrucció, es nega la pintura transformant-la en acció performàtica o conceptual, de manera que “és possible” arribar a “destruir-la” o fer-la “desaparèixer”.

La resta d’àmbits exploren les transicions del pla pictòric a l’espai, amb obres que privilegien el volum, com les escultures cel·lulars d’Absalon o les indagacions d’ascendència minimalista de Charlotte Posenenske i Rita McBride, entre d’altres.

Entre les instal·lacions més rellevants també hi ha la “particular habitació blava” de Latifa Echakhch, ‘À chaque stencil une révolution’, que evoca a l’esperit revolucionari que es va viure a Europa i als Estats Units d’Amèrica durant els anys seixanta i l’obra de Michelangelo Pistoletto ‘Architettura dello Specchio’. Aquesta última es tracta d’un mirall de grans dimensions dividit en quatre parts i emmarcat amb fusta daurada. El treball, que ja s’havia mostrat anteriorment, recorda la “paradoxa” de la superfície reflectant: tot i que retorna totes les imatges possibles, la seva materialitat transparent és enganyosament intangible.