Fa unes setmanes, vam saber a través del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que el Consell de l’Associacionisme Cultural reconeixia i admetia l’Associació Agrupació de Penyes i Comissions Taurines de les Terres de l’Ebre. Això es tradueix en l’acceptació del maltractament animal com una part de la cultura catalana.
Aquesta decisió sobta, perquè l’origen de l’associacionisme cultural —com també s’esmenta en el Pla de l’Associacionisme Cultural de 2014— són les idees d’un home que creia en el progrés, Josep Anselm Clavé.
Clavé aspirava a la unió social a través de la cultura, especialment de la música, no en va el seu projecte arrenca amb les societats corals que va fundar per augmentar el nivell cultural de la classe obrera. A tot el moviment social que va crear a través del cant coral, hi va anar sumant altres activitats culturals d’arreu del territori. Tot plegat va desembocar en el Consell de l’Associacionisme Cultural. El lema fundacional de la societat coral de Clavé (anomenada primer La Fraternitat i posteriorment Societat Coral Euterpe) era “Progrés, Amor i Virtut”, tres paraules molt allunyades de la pràctica dels correbous, per molt que algú qui s’obstini a assegurar que és l’amor pel bou el que el mena a posar-li foc a les banyes.
Tornem, però, a la idea inicial de Clavé, un progressista que volia fer la classe obrera una mica més culta i aportar eines per crear un criteri propi sobre el codi ètic i moral. Sembla que actualment es persegueixi el contrari: ens arriba la notícia, des de la mateixa Generalitat, que aquest recorregut no ha servit de res, un cop institucionalitzat.
Perquè a hores d’ara s’acull una agrupació de correbous com un tret cultural de Catalunya, com un tret identitari de les Terres de l’Ebre. El fet que ho acceptés la política ebrenca ja era prou escandalós, però és que ara l’accepta tot Catalunya.
Fa vergonya aliena veure la llista d’associacions pertanyents al Consell de l’Associacionisme Cultural. Hi trobem música, dansa, jocs tradicionals, colles castelleres, colles de diables, fotografia, cinema… i, al penúltim apartat, “Àmbit de festes tradicionals amb bous”. Com era previsible, s’ha obert un apartat nou, potser perquè costa encabir els actes taurins al món cultural.
Com podem posar el maltractament animal a l’altura d’activitats pacífiques artístiques i lúdiques? Com hem arribat a aquest punt? Estem parlant d’acceptar els correbous en totes les modalitats, bou capllaçat i embolat inclosos. Potser la intenció és, en lloc de progressar, retrocedir, gaudir de la violència. I això es contradiu amb els orígens culturals catalans i amb el camí que semblava que havia emprès Catalunya, amb una façana pacifista que s’esmicola tan bon punt posen un bou a la plaça per maltractar-lo amb el beneplàcit de l’Administració.
Malauradament, les desgràcies no venen d’una en una. El mateix mes de novembre també ens arribava la fantàstica notícia que la FURV (Fundació de la Universitat Rovira i Virgili), entitat creada per —citem textualment— “fomentar les relacions entre la Universitat Rovira i Virgili (en endavant, URV), la societat i l’entorn socioeconòmic, fomentar la recerca i la innovació i la formació continuada, i constituir-se com a estructura que canalitzi i vehiculi la transferència de coneixements i de tecnologia de la URV”, repartirà entre diversos projectes quasi mig milió d’euros. Entre aquests projectes, hi ha una tesi titulada “La festa dels bous a les Terres de l’Ebre. Impacte econòmic”. No ens aturarem a analitzar com se li pot acudir a algú del circuit acadèmic emprendre un treball de recerca sobre aquest tema; sigui com sigui, ha obtingut fons per investigar, al costat de propostes com “El Jaciment Protohistòric de l’Assut de Tivenys”.
Si més no, la llavor de la vergonya és el fet que la recerca se centri en l’àmbit purament econòmic. Sincerament, creiem que no cal investigar molt per veure que l’explotació, en qualsevol forma, és un negoci rendible per a qui l’exerceix, però les conseqüències les pateix l’explotat. Si es tractés de persones posaríem el crit al cel (imaginem que la proposta es titulés “La prostitució. Impacte econòmic”). Per sort per a alguns —o per a molts, ja ens ho aclarirà la tesi—, són animals i no parlen. I aquí és on hi ha l’arrel del problema: sembla que els diners ho poden tot.
Quan investigarem l’impacte ètic i moral dels actes taurins? La “festa” dels bous (nom bastant cínic, per cert) impacta psicològicament la canalla: la fa menys empàtica o, per contra, més sensible al patiment. Que no ens estranyi la concepció d’un projecte de recerca d’aquestes característiques, quan fem anar els petits a la plaça a sentir com brama un animal. Desprès encara ens direu “abraçaarbres”.
Ho vulguem o no, l’economia constitueix la base de la societat en què vivim. Ara bé, no ho és tot. I menys quan parlem de la vida. No es pot equiparar una vida amb els diners, no es pot equiparar la dignitat amb els diners. I és justament el que estem fent quan donem suport econòmic a recerques d’aquest tipus en una universitat pública.
El missatge que entenem és que, si són rendibles, el patiment i la humiliació són acceptables. Així és la societat que estem construint. És cap aquí que “avancem”. Cap al passat.
Nídia Capafons
Plataforma Alternativa a la Festa Taurina Terres de l’Ebre
