Dos anys de canvi a Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona 

Fa tot just dos anys el canvi s’oficialitzava als ajuntaments de les quatre capitals de província. Es tractava d’un esdeveniment pràcticament inèdit, ja que des de l’arribada dels ajuntaments democràtics mai havia coincidit que totes quatre ciutats escenifiquessin un relleu a l’alcaldia.  

Els moviments venien precedits del sotrac que van suposar les eleccions municipals del 28 de maig, on el PSC va arrasar a Catalunya i va guanyar a Tarragona, Lleida i Girona. El creixement dels socialistes venia acompanyat de l’enfonsament d’Esquerra Republicana, que perdia multitud d’alcaldies arreu del país, entre les quals destacaven Tarragona i Lleida.

Si ens centrem a les capitals de província, el panorama postelectoral deixava dues certeses i dos dubtes. Tant a Lleida amb Fèlix Larrosa com a Tarragona amb Rubén Viñuales no hi havia cap alternativa viable i tots dos tenien l’alcaldia lligada. En canvi, Sílvia Paneque (PSC) a Girona i Xavier Trias (Junts) a Barcelona haurien de buscar suports si no volien que els pispessin la vara. Al final, cap dels dos seria alcalde.  

Jaume Collboni recupera el timó socialista a Barcelona 

Entre les incògnites, la més agònica seria la de Barcelona. Xavier Trias, amb un regidor i uns 17.000 vots més que el PSC, va tancar un acord amb una ERC afeblida i veia l’anhelat retorn a la plaça Sant Jaume a tocar. Tot i això, els esdeveniments es precipitarien el mateix 17 de juny de 2023. El Partit Popular, espantat pel pacte amb els republicans, va optar per donar el seu suport a Jaume Collboni (PSC) amb la condició d’excloure Barcelona en Comú del govern. Malgrat el veto, els d’Ada Colau, que havien quedat tercers a un centenar de vots dels socialistes, van decidir apostar per un alcalde d’esquerres en detriment del juntaire. Tots sumats permetien al PSC recuperar l’alcaldia després de 12 llargs anys.  

En minoria, Collboni ha hagut de fer equilibris per tirar endavant el mandat. Amb qui millor s’ha entès ha estat amb Elisenda Alemany (ERC), actual mà dreta de Junqueras. De fet, els republicans van estar a un pas d’entrar al govern, però la poca acollida de la militància va fer que la direcció reculés a l’últim moment i l’opció no s’ha arribat ni a votar. Està ja descartada. En el flanc esquerre els comuns tampoc són una opció, tot i que Ada Colau ha deixat la primera línia. I a la seva dreta Junts ja té els ulls posats a 2027.  

En aquests primers dos anys, ha mantingut la línia dels anteriors governs en mobilitat i medi ambient, però ha marcat perfil en seguretat o desenvolupament econòmic. Entre les mesures més destacades, hi ha el Pla Endreça per abordar la neteja o el pla Barcelona Impulsa que preveu la creació de llocs de treball i l’impuls de sectors estratègics de la ciutat.

Fèlix Larrosa governa plàcidament amb Junts 

De les tres alcaldies socialistes, segurament la més tranquil·la és la de Fèlix Larrosa a Lleida. Les municipals van deixar un panorama fragmentat, amb el PSC clarament primer i un triple empat a la segona plaça entre PP, ERC i Junts. Precisament, han sigut els juntaires liderats per l’exconsellera Violant Cervera la seva crossa durant tot el mandat. Amb ells tenen un pacte d’estabilitat des de fora i han acordat els dos pressupostos i els principals projectes.  

La neteja i la seguretat han sigut dos dels cavalls de batalla de Larrosa. La primera, amb un nou contracte i la campanya intensiva Barri a Barri. I, la segona, amb el nou pla de seguretat que pretén cobrir aquest flanc. A més, la transformació urbanística ha tingut un fort pes en aquest primer tram de mandat. L’avenç del POUM camina per definir el futur de Lleida, mentre que les principals actuacions en cartera són el Pla de l’Estació, l’Operació Rambla, el Palau de Vidre o la renaturalització del carrer Riu Ebre, l’avinguda Doctor Fleming i la renaturalització de les Basses d’Alpicat.

Rubén Viñuales, mestre equilibrista 

Qui semblava que ho podia tenir pitjor era Rubén Viñuales a Tarragona. Descartada l’opció d’una relació estable amb ERC, a causa dels recels dels republicans amb els socialistes a la ciutat, el nou alcalde necessitava dos partits com a mínim per tirar endavant les votacions. Però això li ha importat ben poc. Junts i En Comú Podem han sigut els seus socis més fiables per pactar tant la pujada de taxes com els dos primers pressupostos. Inclús en els primers comptes va aconseguir sumar Esquerra, que havien quedat desdibuixats en la negociació de les ordenances fiscals. Quan els morats s’han posat de perfil, com en les votacions sobre el contracte de la brossa, el socialista ha tingut del seu costat els dos consellers no adscrits o l’abstenció del PP.  

El principal problema que té actualment sobre la taula és el contracte de la neteja i la brossa, que està aturat judicialment. A més, el repte d’aquest segon tram del mandat serà veure si poden aprovar el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), on els consensos són complexos, i lligar l’arribada de la biblioteca provincial a la Tabacalera, que ja compta amb una inversió de 21 milions d’euros. Aquest any també estarà marcat per l’execució dels fons Next Generation, que tenen com a vaixell insígnia la desaparició del ‘mamotreto’ i la posterior renaturalització de la platja del Miracle.  

Lluc Salellas, l’única alcaldia independentista 

L’única alcaldia que no va caure en mans dels socialistes va ser la de Girona. Encara que la seva candidata Sílvia Paneque va guanyar, es va quedar amb la mel als llavis. El PSC va empatar a regidors amb Guanyem –marca blanca de la CUP- i va ser l’esquerra independentista qui es va endur el premi. Lluc Salellas va triar un tripartit independentista i el 17 de juny es va convertir en el primer cupaire que encapçalava el govern municipal d’una capital de província. El mandat passat havia sigut la CUP a Tarragona els primers a formar part de l’executiu municipal d’una de les quatre capitals catalanes.  

L’habitatge ha sigut una prioritat des del primer dia amb el fre als pisos turístics i el compromís de construir 800 nous pisos a preus assequibles. Pel que fa a les polèmiques, l’última té a veure amb el parc Vilamitjana. Els veïns s’han alçat en peu de guerra després que, segons apunten, amb l’ordenació urbanística del nou Trueta i el Campus de Salut es perdran més de 5.000 metres quadrats del parc.