Divendres, 29 de març de 2024
És notícia

La Cerdanya amb Ucraïna

Avatar photo
Els xofers que van anar fins a Polonia (Joan Carles Cainzos és el segon de l’esquerra).

L’associació Cerdanya Acull “Acció Civil”. Es va formar el passat 23 de febrer. Ha estat l’encarregada de portar diversos refugiats que han fugit de la guerra d’Ucraïna. Parlem amb Joan Carles Cainzos, membre de l’associació i un dels xofers que van anar fins a Polònia a efectuar la recollida.

Comentes que l’associació es va crear a partir del tercer dia de la guerra. És una associació o un grup?

És una associació que ens hem volgut dir “Cerdanya Acull” però som acció civil. En 15 dies s’han apuntat 160 persones.

Cerdanya Acull Acció Civil.  Aleshores vàreu decidir que volíeu anar cap a Ucraïna a buscar alguns refugiats?

Efectivament., va ser una de les prioritats. Però a partir que ens vam decidir, el primer abans de res, va ser buscar famílies d’acollida. D’aquí que la gent s’anés apuntant i veure de quantes places podia disposar cada persona. En aquest moment tenim uns 48 llits d’acollida, que no estan plens ni molt menys. Ara tenim una trentena de persones acollides. En aquest moment una de les furgonetes de la nostra expedició està venint cap aquí amb 8 persones més.

Com us vàreu organitzar?

El primer que vam intentar va ser amb el boca-orella, primer amb l’ajuda de la colla castellera i després el boca-orella per tenir mirar d’aconseguir cases d’acollida. De fet, l’Eco-Ressort de Prullans ja havia intentat fer el mateix amb Síria  i quan van saber que la Lourdes Fuentes, membre també de l’associació, estava intentant aquesta operació, automàticament es van posar en contacte i vam fer una reunió a Puigcerdà amb totes les famílies que ja començàvem a tenir per fer acollida. Es va ajuntar tota la Cerdanya per aquesta causa, amb la força de tenir el suport de l’Eco-Resort, que és un hotel i restaurant i per tant, sentim que tenim més recolzament.

A partir d’aquí vam començar a moure’ns amb els ajuntaments buscant ajuda.  Al principi va ser complicat, però finalment els ajuntaments han començat a ajudar-nos, sobretot el de Puigcerdà.

Vam començar amb una recollida de roba i altres productes necessaris i en la primera reunió de Puigcerdà es va fer palès que també necessitàvem transport. Llavors van sortir 2 furgonetes de voluntaris, de Puigcerdà i de Barcelona, que són estiuejants de Prullans, més la feina dels de Puigcerdà, més la Fina que és de Martinet, el Xavi que és un noi de la Molina que ens va deixar la furgoneta.

Quina idea teníeu amb aquestes furgonetes? Portar material i tornar o tornar amb gent?

La idea era portar material sanitari i humanitari i tornar amb persones, com així va ser.

Com va ser el viatge cap a Polònia?

Dur i difícil. Són 2.630 quilòmetres d’anada i 2.630 quilòmetres més de tornada. Vam trigar un dia i mig per arribar-hi, i després ens hi vam estar un dia i mig i dues de les furgonetes van baixar buides perquè al cap de dos dies havien de ser a Barcelona.

Els de Puigcerdà vam esperar i llavors va ser quan la gent ja ens va pujar a les furgonetes i els vam poder portar cap aquí. Vam tenir un incident perquè la cinquena furgoneta, la que anava amb el material fins Medyla que està a la frontera amb Ucraïna, es va espatllar.

La nostra primera parada va ser a Wroclaw, que és a uns 200 quilòmetres de Cracòvia.

Va ser quan vam veure que les llistes de persones que portàvem havien caigut totes, perquè no sabem segur si era un bulo o si era cert, però havia corregut com la pólvora que la setmana abans havia desaparegut un autocar i una furgoneta plens de persones, que havien caigut a mans de les màfies.

Les persones que vau portar cap a Puigcerdà, les vàreu escollir vosaltres, ho van triar elles? Com funciona això?

El primer que cal és acreditar-se davant les autoritats poloneses i són les autoritats poloneses les que diuen als refugiats qui som, on anem i el que trobaran. Llavors els ucraïnesos, sobretot mares amb els seus nens, decideixen si venen o no venen.

Quantes persones vàreu poder portar cap a Puigcerdà?

En vam poder portar 16, però a Puigcerdà ja teníem altres persones refugiades que havien vingut amb els seus propis mitjans. Una casa acull 9 persones i una altra casa 6 més. De totes aquestes persones ens en fem responsables nosaltres.

L’anada va ser dura. Són molts quilòmetres, però de tornada anàvem amb tota l’alegria del món. Vam fer nit a Nuremberg, a casa d’una senyora americana que es diu Becky, a la que hem apodat com “la mami dels xofers”, perquè ens va atendre com no us podeu imaginar. És una persona que viu amb el seu fill adolescent i que ens va cedir casa seva sense demanar qui som, simplement pel fet d’anar a fer un voluntariat que ella creia necessari. Ens va atendre d’una forma increïble, probablement una de les millors experiències de la meva vida. Una persona que no ens coneixia de res, ens va obrir casa seva, ens tenia preparada una taula immensa i la cuina immensa amb menjar perquè no faltés de res. Ens va deixar casa seva per descansar i dormir i l’endemà, a les 6 del matí, ja estava de peu dret fent cafè per tots els xofers i totes les persones que anàvem en aquesta expedició.

I encara més, abans de marxar diu “hem fet una recol·lecta entre la comunitat i aquí teniu aquests 400 euros perquè no tingueu cap problema” i ens dona 400 euros, a més a més.  Va ser impressionant.

El viatge va continuar…

Des de Nuremberg vam anar a Wroclaw. Aquí hi vam arribar cap a quarts d’1 i vam anar a l’estació de tren. Pensàvem que seria fàcil però tot el contrari, hi havia molta por, molta reticència, molt recel sobre qui érem, d’on veníem, què volíem fer.

Vam tenir problemes i això ens va desmoralitzar perquè ens feia l’efecte que molta de la feina feta se n’anava en orris. Llavors vam trucar a Puigcerdà per intentar trobar ajut, fins al punt que a les 11 de la nit l’alcalde de Puigcerdà feia una carta, un document escrit certificant que som gent de pau que volíem ajudar. L’alcalde de Puigcerdà, el Sr. Albert Piñeira es va comportar molt bé a l’igual que tota la Cerdanya en general.

L’endemà, el dimarts, vam descansar tot esperant que la carta que va fer el Sr. Alcalde de Puigcerdà donés bons resultats. L’endemà, que era dimecres, va donar un resultat bastant positiu, perquè arran d’això les autoritats poloneses ens van veure amb uns altres ulls. A més, es va fer una videoconferència entre l’Alcalde de Puigcerdà i el nostre contacte a Polònia, que es diu Jan i és un noi jove que, tot i les seves reticències inicials, ara mateix està intentant que anem a buscar més gent.

Teniu la intenció de tornar altre cop a buscar més persones?

No ho descartem perquè arran del primer viatge, l’Ajuntament de Puigcerdà ens ha ofert un microbús, cosa que en aquest primer viatge no va ser possible i per això vam marxar amb furgonetes. Com que nosaltres hem viscut l’experiència i ja sabem ara com ens hem de moure per Polònia, segurament hi aniríem amb el microbús i dues furgonetes d’acompanyament i de suport per baixar més gent si calgués. Ara ja sabem molt millor què hauríem de fer i com.

Amb quines incidències us vàreu trobar pel camí?

Ens vam dir, no sabem si és veritat o no, que hi havia hagut desaparicions per culpa de les màfies i cal agafar-s’ho tot amb calma. A Alemanya ens va parar la policia. Ens van avançar per l’autopista amb un Volvo negre, sense distintius, i ens van fer frenar. Per les llunes tintades van posar follow me, police. Ara bé, després de demanar-nos passaports i comprovar que no érem ni màfia ni res perillós, els mateixos policies alemanys van ser els primers a dir-nos que estàvem fent una bona feina. El mateix va passar sortint de França, l’últim dia. No havíem fet ni 10 quilòmetres d’autopista va passar el mateix a les duanes franceses, en aquest cas la policia amb motos. Ens van parar, ens van comprovar i ens van dir que molt bona feina.

Quina és la situació dels refugiats ucraïnesos que estan vivint a la Cerdanya? S’han adaptat?

Bé, la qüestió al seu país és molt difícil. Cal tenir present que hi ha moltíssima gent, per no dir pràcticament tothom, que va marxar amb una maleta i porten tot el que tenen a sobre. Tot i això, amb les reticències de pujar en una furgoneta amb unes persones que no saps a on et porten, per molt que et diguin que vas cap a Espanya i que viuràs bé. És difícil.

Durant el viatge de tornada vam haver de fer un treball per trencar el gel. Ens hi va ajudar molt el Vladi, el nostre nen ucraïnès. Va ser brutal per a ell perquè clar, la traducció era important i parlant tot el viatge amb aquestes persones va fer que s’anessin calmant.

Jo crec que en el moment que vam arribar a Puigcerdà a aquestes persones, mares i fills, van veure que estaven en bones mans, perquè van veure que aquí no hi ha màfies ni res, que tots som famílies normals, que aquí són ben rebudes.

Ara, uns quants dies després, estan tranquil·les, molt agraïdes. L’Associació, amb la Lourdes i la Rosi al davant, ja han tramitat l’empadronament a Puigcerdà i s’està preparant l’escolarització dels nens. A més, també se’ls està buscant feina i procurar que tinguin la millor vida possible mentre duri el conflicte al seu país.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Notícia anterior

Rajoy sobre el 155: “Ara saben que l’Estat té instruments per defensar-se”

Notícia següent

Per què el preu dels sortidors a les benzineres segueix pels núvols?

Notícies relacionades