El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix, entre d’altres acepcions, el terme “tribut com “allò que es fa o es dóna per complir un deure o una obligació moral”. En aquest sentit, he observat que estem rodejats de tributs. Per una banda, en l’àmbit de la cultura han proliferatdarrerament tributs, principalment musicals, a tot tipus de bandes, sobretot aquelles que van tenir èxit i van arribar a ser fenòmens de masses. Passeges per la ciutat i la trobes empastifada de cartells anunciant actuacions de grups que es dediquen a interpretar única i exclusivament cançons d’aquests músics que bé es van retirar, bé ens van deixar o bé segueixen en actiu.
En alguns casos, fins i tot, s’atreveixen a imitar-los en l’estètica i l’escenografia, produïnt un efecte de miratge als seus espectadors fent-los sentir o, si més no, intentant-ho que estan front els autèntics artistes. El mateix succeeix en l’àmbit del teatre o del cinema, en els que, per tal d’assegurar el retorn econòmic dels productors -que no deixen de ser empreses guiades per un llegítim ànim de lucre- predominen els remakes d’obres clàssiques, les segones, terceres i quartes parts de pel·lícules exitoses o bé la còpia literal d’una obra dramatúrgica els ingressos per taquilla de la qual es tenen per assegurats en base a un èxit internacional reconegut, com és el cas dels musicals.
Tot plegat és prou commovedor alhora que trist, doncs no és més que un reflexe de cap a on està anant la nostra societat, primant el consum de serveis culturalsl’oferta de la qual únicament prové del rendiment econòmic previst per qui els programa, marginant, d’aquesta manera, altres opcions més arriscades i fresques, arraconant joves creadors i intèrprets (músics, actors, cineastes, dramaturgs…) i, en conseqüència, mercantilitzant un sector que hauria d’estar al marge d’interessos econòmics. És per això que aquesta deriva, malauradament, està ferint de mortel món de la cultura i, especialment, els veritables artistes, no els mers intèrprets, sinó els creadors, aquells que generen cultura mitjançant la creació artística sens més. Amb tot això ens trobemamb una greu paradoxa, doncs, estant rodejats de tributs, que com hem dit se suposa que haurien de ser allò que es fa o es dóna per complir un deure o una obligació moral, s’està produïnt l’efecte contrari, és a dir, incomplir amb aquest deure de protegir i potenciar la creació artística en tots els seus àmbits.
Així doncs, reflexionem-hi i prenem, si us plau, consciència de quines són les nostres decisions a l’hora de consumir cultura i quin escenari de futur volem tenir, bé un exclusivament mainstream i imposat per a un consum massiu i generador d’ingressos millonaristot prescindint del seu valor artístic, o bé un que combini aquesta primera opció amb un panorama artístic sincer, fresc, innovador, creatiu i que, a més, sustenti i promocioni tots els artistes per igual, grans i petits, i dignifiqui les seves feines. No oblidem que l’art i, en definitiva, la cultura són l’essència del què ens fa humans. És allò que ens transporta i ens fa sentir. No ho deixem perdre, llavors, i que quedi en mans de criteris econòmics.
